El "cas Robert Moreno-Luis Enrique" posa de relleu el paper i les aspiracions dels entrenadors ajudants

La figura del necessari segon, del subaltern, de l'escuder, és prou antiga perquè la saviesa popular hagi construït refranys amb la figura del carder i perquè, dintre de les categories professionals de qualsevol ofici, estigui establerta la figura de l'ajudant o de l'auxiliar. També en el futbol, però no pas damunt l'herba, perquè la mediatització intensiva de l'esport fa que fins i tot es vegin sobreexposats els jugadors encarregats de la feina bruta, habitualment bregadors de la zona ampla, àncores defensives.

Quan les càmeres apunten cap a les banquetes, les icones són els primers entrenadors, bé actors del seu personatge o bé jornalers humils i autèntics. I, en canvi, en els quaderns dels segons entrenadors rauen molts dels raonaments al voltant de les derrotes, les victòries o la filosofia d'un conjunt.

"Ha estat la meva mà dreta a Munic i a Manchester, té el nom de segon, però actua com el primer, i té totes les capacitats per ser un gran entrenador, però entén el rol d'assistent i sap què ha de dir exactament en cada moment", va observar Pep Guardiola de Domènec Torrent. Assegura el de Santpedor que va copsar el desig del selvatà de volar sol i que, per això, li va deixar canviar el City britànic pel novaiorquès, el 2018, després d'una dècada de treball conjunt i amb un Mikel Arteta àvid de progrés a la rereguarda. Torrent, d'aquells bons interiors de comarques que tenia un peu al futbol semiprofessional i un altre a l'amateur, tècnic conegut i reconegut a clubs gironins històrics, va accedir a Guardiola a través d'una porta, la de l'anàlisi de vídeo, que en aquells anys també travessaven tècnics amb altres perfils.

Joves ambiciosos, que no havien trepitjat ni el fang d'un campot de poble ni el mosaic esquerdat d'una caseta, però que, educats en la versió 1.0 del big data, es plantaven davant dels tòtems amb atrevida inconsciència.

Rui Faria va entrar en contacte amb José Mourinho a Barcelona, durant un seminari al Camp Nou, al qual va assistir com a novell llicenciat en Educació Física. André Villas-Boas era un jove coleccionista de videojocs, cromos i publicacions futbolístiques amb una vida marcada per dues sorts: tenir el ronyó cobert i viure al mateix edifici de Porto on residia sir Bobby Robson.

En un veí bordegàs que li discutia alineacions i tries tàctiques, Robson va intuir un fillol futbolístic a qui va ajudar a treure's els títols perquè pogués treballar als dragôes. Allà el va clissar Mourinho, que el va fitxar com a vistaire fins que tots dos van separar amistosament, en paraules pròpies, els seus camins. El mestre va continuar visitant can Barça per turmentar els blaugrana i l'alumne per disseccionar jugadors del planter al Miniestadi, en l'època en què a la banqueta del Camp Nou convivien Guardiola i Tito Vilanova, un tàndem que va esmicolar-se sorollosament també per la longitud del recorregut ascendent, del futbol semiprofessional a la glòria mundial.

Un camí similar al de Luis Enrique i Robert Moreno, un tècnic precoç amb un coneixement enciclopèdic, tan metòdic com decidit a assolir els seus objectius. Si algú ocupa el càrrec de segon, és que hi ha un primer, i és clar quin dels dos arbres ha de projectar més ombra.

En un entorn i un instant en què s'imposa la categorització fàcil i ràpida, sobre els entrenadors assistents planegen un grapat de tòpics. Se'ls converteix en druides de l'estratègia gairebé per defecte, se'ls rescata de l'oblit a cada falta lateral, com poden testificar Germán "El Mono" Burgos a l'Atlètic de Simeone o l'arbucienc Jordi Guerrero a l'Espanyol de Machín.

I, gairebé indefectiblement, els futbolistes intenten discernir si el poli bo és l'entrenador o qui l'acompanya. Al Barça de Rijkaard, Henk ten Cate, de caràcter més sonor que el seu cap, va interpretar el paper de sergent rondinaire; en canvi, el genial i malcarat Brian Clough tenia en Peter Taylor, excompany d'equip seu, al qual mitigava els fogots del bocamoll bicampió d'Europa amb el Nottingham Forest. Van ser la parella més icònica del football durant dues dècades, però, com també ha ocorregut en algun dels casos esmentats, van partir peres quan el primer entrenador, habitualment protector fins a l'extrem del seu nucli de confiança, es va sentir traït: en el cas de Clough, després que Taylor publiqués sense el seu permís una autobiografia en què obria portes que havien de romandre a pany i forrellat.

Els mals d'aquestes parelles, i més en grans clubs d'elit, no volen soroll, i no és estrany que el Liverpool manegés amb zel el divorci professional de Zeljko Buvac i Jürgen Klopp, socis de banqueta durant disset anys, des que es van conèixer a Magúncia encara com a futbolistes. Als reds, durant dècades, els segons recollien testimonis dels seus mestres en forma de trofeus; Bill Shankly va alçar tres lligues, el seu successor Bob Paisley va brandar sis First Divisions i tres Copes d'Europa, i Joe Fagan, assistent de Paisley, va firmar el triplet Lliga-Copa de la Lliga-Copa d'Europa el 1984.

A Anfield, el càrrec és massa seriós per péixer els tabloides amb històries d'egos inflats, de jardinets trepitjats, d'atribucions de mèrits. Que, d'altra banda, són tan antics com el mateix esport: a Gipo Viani, un dels ideòlegs del catenaccio a la italiana, el seu jugador a la Salernitana Antonio Valese li va retreure públicament fins a la fi dels seus dies que la idea l'hi havia donat ell, i que Viani se l'havia apropiat. Es parla, al cap i a la fi, de relacions interpersonals i de la natura de l'ésser humà. I, al final, qui no s'injecta una dosi de felicitat quan se li reconeix un mèrit?