Per Albert Requena
Volem que els immigrants s'integrin, però deixem que ho facin? Ningú marxa del país on ha nascut si no és per una necessitat o perquè l'obliguen a fer-ho. Però son molts els que s'hi veuen obligats. Les guerres, els somnis de viure millor, o les obligacions que marquen les "tradicions", han portat molts immigrants a viure entre nosaltres.
Cada història et corprèn. Una de les històries és la que va portar fins a Catalunya Adama Boiro, nascuda al Senegal fa 38 anys, concretament a Arbúcies. Amb 14 anys es va veure obligada a venir per culpa d'un matrimoni forçat. Ha viscut 21 anys a Arbúcies i tres a Girona.
Mare de tres fills, es va separar i actualment lluita contra qualsevol tipus de discriminació, com els matrimonis forçats als quals diu que també hi ha homes que s'hi veuen sotmesos o les mutilacions de genitals femenines. Ho fa com a mediadora de l'Associació Jokkere Endam.
Per ella, integrar-se vol dir que et puguis sentir una persona més enmig dels que t'envolten, fet que ha comprovat que és difícil en molts aspectes.
Denuncia les actituds racistes i els prejudicis, no només dels ciutadans sinó també de l'administració i dels cossos policials. Diu que, anant pel carrer amb els seus tres fills, la policia els ha aturat per identificar-los; quan ella els ha demanat explicacions de per què ho feien, la policia li ha respost: "Perquè tots els adolescents negres són iguals".
La seva filla, Oumou Balde, té una opinió molt diferent; considera que marxar és una necessitat perquè, tot i que ha nascut a Catalunya, no se la reconeix com a ciutadana d'aquest país. L'Oumou va néixer a Arbúcies. Explica que quan feia Primària, en una escola concertada, va patir bullying pel fet de ser negra. Diu que ho va superar quan va arribar a l'ESO. Ara estudia Integració Social i, després, vol fer Infermeria a la Universitat de Girona.
Per ella, la religió i les tradicions del Senegal terra originària dels seus pares no han tingut cap influència. Diu que a casa, la seva mare mai els ha imposat cap religió i que fan vida com qualsevol família catalana.
Oumou Balde es mostra molt crítica amb les administracions perquè, tot i ser catalana, a ella només se li apliquen els deures i, en canvi, no té accés als drets de tots els catalans, com ara poder participar al programa Erasmus o exercir el dret de vot. No ho pot fer pel fet de no tenir la nacionalitat espanyola. Diu que té la sensació d'estar "en terra de ningú".
Per això té clar que, un cop acabi els estudis, marxarà a un altre país, potser el Senegal, on pugui aplicar els seus coneixements de serveis socials i d'infermeria i ajudar persones que ho necessitin.