Per Noelia Casellas
Té els ulls blaus, els cabells rossos i la mirada tranquil·la. Parla amb veu calmada i dolça. Assegura que està molt bé, que gairebé sempre està contenta. La seva història no ha estat fàcil i l'ha obligat a renunciar a algunes d'aquelles coses que ens fan la vida més feliç com, per exemple, ser a prop dels que estimem.
Es diu Oksana Kataran i és d'Ucraïna, de la part que toca a Polònia. Li he trucat a mig matí per proposar-li que m'expliqués la seva història a Guissona, on viuen tants nouvinguts com autòctons.
M'ha dit que no hi havia cap problema, però que fa poc que ha tornat d'Ucraïna i que potser té l'idioma una mica rovellat. Quedem, unes hores més tard, i de seguida comprovo que ens entenem perfectament.
Ens trobem a La Caserna, l'espai d'entitats de Guissona. Hi arribo un parell de minuts abans que ella i veig com ve, sense pressa però decidida. Hem quedat allà perquè hi fa classes als nens i nenes ucraïnesos que viuen a Guissona; els ensenya la llengua i la cultura del seu país d'origen. Per ella és molt important que la seva filla petita, que va néixer a Catalunya, conegui l'idioma i la cultura d'Ucraïna, perquè això l'acosta a la família d'allà i li obre les portes al país on van néixer els seus pares. Tot i això, també li sembla indispensable que la nena sàpiga català i conegui la cultura catalana.
Enyorança i orgull
L'Oksana va arribar a la Segarra fa 13 anys, una mica després que el seu marit, que havia vingut per treballar a la Corporació Alimentària de Guissona. Ella va dubtar sobre si seria capaç de viure fora d'Ucraïna, perquè és molt patriòtica, però, finalment, va decidir que ho provaria. I s'ha quedat a Catalunya, tot i que sovint va a visitar la família. La seva filla gran és allà, perquè ha decidit que vol viure a Ucraïna i estudiar a la universitat. "Què hi puc fer? És la seva vida!", em diu amb un xic d'enyorança, però també amb orgull.
A Guissona sempre hi han tingut feina, tant el seu marit com ella. En el seu cas, primer a BonÀrea i, ara, com a mestra, la seva professió i passió. A més, està cursant estudis religiosos perquè té creences profundes. Diu que fa una feina que li surt del cor, i que ajudar els ucraïnesos que han arribat després d'ella la fa contenta.
Florin Danciu: "Jo sempre seré estranger, a Guissona i a qualsevol lloc del món"
De fet, forma part de l'Associació Eslava Oriental de la Segarra. Hi organitzen activitats i festes; una de les que li agraden més és el dia de la independència d'Ucraïna. Canten, ballen, cuinen i, en definitiva, s'uneixen. I se senten una mica més a prop del país que van deixar. I ho fan, m'explica l'Oksana, amb el suport d'un poble -el català- que sempre els ha acollit bé. Està convençuda que la majoria dels nouvinguts que viuen a Guissona se senten bé. La gent els dona pau i alegria i ella ho agraeix.
La guerra a Ucraïna
En els últims anys, a més, les festes ucraïneses han tingut un objectiu més: recollir diners per enviar-los al país i, així, poder ajudar les persones que viuen la guerra. L'Oksana assegura que els d'aquí pateixen molt, que viure-ho en la distància és molt dur i que cada dia es pregunten quan arribarà la pau. De moment, però, els problemes no s'acaben. En el seu cas, la seva família és d'una zona d'Ucraïna tranquil·la, on la gent viu i treballa amb normalitat, i això li permet respirar alleujada.
Hem parlat més de mitja hora i a La Caserna comencen a arribar-hi els alumnes de l'Oksana. Entre ells, la seva filla petita. Ve de l'escola acompanyada del pare i amb la motxilla penjada a l'esquena. Mentre espera que la seva mare acabi l'entrevista, berena i es mira els llibres d'ucraïnès amb les amigues. Li pregunto com ha anat l'escola i, sense dubtar-ho, em diu que molt bé. Té l'optimisme de la seva mare.
Abans d'acabar, pregunto a l'Oksana pel futur, per si es quedarà a Guissona o si tornarà a Ucraïna. I ella riu. Diu que cada dia canvia d'opinió; depèn de l'humor, tot i que habitualment és bo. Quan està contenta, es vol quedar. Quan està una mica trista, preferiria tornar. Diu que lluita. I que ja ho veurà.