Després de l'estrena de "Lady Di contra Elisabet II. Un duel reial", "Sense ficció" emet "La Rambla, secrets d'un escenari"
Demà, a partir de les 21.55, s'emetrà una sessió doble del "Sense ficció". En primer lloc s'estrenarà "Lady Di contra Elisabet II. Un duel reial", dirigit per Caroline Benarrosh. El documental, que s'estrena dos dies abans del vintè aniversari de la mort de Diana de Gal·les, se centra en el pols que van lliurar durant anys la reina Elisabet II i la princesa Diana. Un conflicte generacional que es va disputar en secret. A continuació, s'emetrà "La Rambla, secrets d'un escenari". Amb direcció de Lluís Permanyer i realització d'Eva Martínez, aquesta producció de TV3 s'endinsa en els secrets i misteris de la Rambla com a escenari de la complexa i variada història de Barcelona. Un escenari que ha estat en el punt de mira mundial arran del l'atemptat del 17 d'agost.
"Lady Di contra Elisabet II. Un duel reial"
Durant disset anys, Elisabet II, la garant de la tradició, i Diana, la princesa rebel, van lliurar un duel implacable que gairebé li va costar la corona a la reina. Aquesta és la història d'un punt d'inflexió, en què la monarquia anglesa es veu obligada a adaptar-se a la modernitat.
Lady Diana Frances Spencer, la tercera filla del vuitè comte de Spencer, tenia 19 anys i treballava d'ajudant a la guarderia d'una escola del centre de Londres quan va conèixer el príncep Carles. Protestant, verge i aristòcrata, era la candidata ideal per convertir-se en la dona del futur rei, assegurar un hereu a la corona i, de passada, tranquil·litzar els pares del príncep, amoïnats pel futur de la dinastia perquè amb trenta anys el príncep de Gal·les no semblava que tingués gaire pressa per donar hereus al tron.
El 29 de juliol de 1981, davant de 750 milions de teleespectadors, Diana es va casar amb el príncep Carles. Molt poc després del casament, aquell conte de fades es va convertir en un duel aferrissat entre dues dones, una confrontació de dos mons, per una banda el tradicional i secular, i per l'altra el decididament contemporani. Aquest duel canviaria radicalment la imatge de la monarquia i la seva relació amb el poble britànic.
El matrimoni concertat va assegurar la continuïtat de la dinastia amb dos fills. El 1982 va néixer Guillem i dos anys més tard, Enric. La reina n'estava satisfeta. A més, volia que la princesa assumís plenament el seu paper de membre de la família reial i es dediqués a les obres de beneficència.
Una vegada més, Diana compliria els desitjos de la reina, però a la seva manera. Va decidir lluitar per una causa per la qual la corona passava de puntetes, un tema tabú, la sida. I ho va fer, tot i la desaprovació de la reina. Va començar a donar suport a causes ignorades per la família reial, com la lepra o les mines antipersona, i la premsa li va fer costat. La diferència generacional es feia cada vegada més gran entre Diana, ja anomenada "la princesa del poble", i la reina, que hi continuava mantenint una distància freda.
Més tard, quan Diana i la reina sabien que Carles havia reprès la relació amb la seva antiga amant, Camilla Parker-Bowles, però la premsa encara ho desconeixia, la reina faria tot el possible per evitar un escàndol i més encara un divorci. Va proposar un pacte a la seva jove. Diana podia continuar les seves missions humanitàries amb la condició que s'avingués a representar el paper d'esposa i mare feliç. I així ho va fer durant quatre anys. Però als 31 anys, Diana ja no era la princesa dòcil a qui la reina podia imposar el seu comportament. Al cap de deu anys d'aquell matrimoni simulat, va decidir que era hora de posar punt final a aquella comèdia.
La publicació del llibre "Diana, su verdadera historia", d'Andrew Morton, en el qual havia col·laborat, va ser la seva venjança contra la família reial. Un llibre explosiu que va vendre més de 7 milions d'exemplars a 80 països. Sis mesos després, la parella es va separar i Diana, condemnada a l'ostracisme al palau de Kensington, va recaure en la depressió. A punt de patir una crisi nerviosa, Diana no va poder aguantar la presència constant dels mitjans de comunicació i el desembre de 1993 va anunciar la seva retirada de la vida pública.
El gabinet de premsa reial va lliurar una batalla contra ella durant dos anys, fins que la princesa va decidir donar el cop final. El 20 de novembre de 1995, coincidint amb el 48è aniversari de casament de la reina, Diana concedia una entrevista al canal de televisió anglès de més audiència. "Al meu matrimoni érem tres. I això és una multitud", va afirmar. Poques setmanes després, la reina va ordenar a Carles i Diana que es divorciessin.
El 31 d'agost de 1997, Diana, la seva parella, Dodi Al Fayed, el fill d'un home de negocis egipci multimilionari, i el seu xòfer Henry Paul, van morir arran d'un tràgic accident de trànsit a París, quan fugien dels paparazzis.
L'endemà el país es va despertar plorant i es va indignar amb el silenci de la casa reial, que es va allargar durant dies. En els sondejos d'opinió que es van publicar llavors, més d'un terç dels britànics estaven a favor de l'abdicació immediata d'Elisabet II. El primer ministre Tony Blair va convèncer la reina perquè tornés a Londres, des d'on faria un comunicat públic.
El cineasta Stephen Frears, director de "La reina", sentencia al documental: "La van matar entre tots. Tots van participar en la seva mort. No es tracta ningú d'aquella manera. L'origen de tot va ser el matrimoni. No s'hi hauria d'haver casat. Allà és on van començar els problemes. Perquè sabíem que allò es tractava d'un ritual o de protocol. Va ser com un sacrifici humà."
"La Rambla, secrets d'un escenari"
En aquest documental el periodista i escriptor Lluís Permanyer acompanya l'espectador en un recorregut que descobreix una Rambla inèdita i explica per què aquest indret barceloní s'ha consagrat com un carrer únic al món i una veritable síntesi de la dinàmica ciutadana.
Amb l'ajuda dels testimonis de Ventura Pons, Joan Gaspart i Nazario, entre d'altres personatges que han viscut en aquest carrer, Permanyer mostra la força d'un patrimoni immaterial que reflecteix l'ànima ciutadana a través de la vida, la mort, la guerra, la diversió, el sexe i l'urbanisme.
La vida, perquè l'essència de la Rambla segueix sent la mateixa des del segle XVIII, quan es va urbanitzar. Però també perquè aquest carrer és un cos viu que va evolucionant. Sempre ha estat un espai interclassista i intergeneracional.
La mort, representada amb les forques medievals del Pla de l'Os i per les bombes anarquistes de la primera meitat del segle XX, amb atemptats com el del Liceu, que buscaven fer servir la Rambla com un tornaveu formidable.
La guerra, que es fa present al segle XVII amb la confrontació del Corpus de Sang i la revolta dels Segadors i que el 19 de juliol del 1936 converteix la Rambla en el primer carrer d'un món nou.
Per Lluís Permanyer, el paisatge arquitectònic de la Rambla no n'és la clau: només és el marc d'un escenari inexistent, que s'ha anat imposant amb espontaneïtat. Per això els barcelonins han volgut que acollís tot allò que consideraven important i representatiu.
L'escriptor explica com era la Rambla on es van concentrar els primers llocs d'oci i cultura de la ciutat, com el teatre permanent més antic d'Espanya, el primer cafè de Barcelona o el Liceu. I presenta també personatges que parlen de la Rambla com un espai de llibertat on s'expressen desitjos, tendències i reivindicacions. Tot plegat ha fet que a la Rambla s'hi hagin donat espontàniament les formes de producció estètica i social més innovadores.
Un carrer únic al món que, en paraules de Lluís Permanyer, "no ens hem de deixar perdre".
