TOTS ELS ÀUDIOS

  • Tothom necessitem un "très bien"
    Escolta àudio

    Tothom necessitem un "très bien"

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat, entre altres destins, fins al Conservatori de París. Erik Satie hi havia estudiat de jove però finalment el va abandonar sense obtenir ni un trist diploma. Els professors l'havien etiquetat com un músic amb poc talent. L'any 1892, quan feia cinc anys que ja era fora, els va adreçar una Carta oberta perquè tothom s'assabentés del perquè: "De nen vaig entrar a les vostres classes; el meu esperit estava tan tendre que no ho vau saber entendre (...) Amb la vostra inintel·ligència em vau fer detestar l'art groller que ensenyàveu; per la vostra duresa inexplicable em vau fer menysprear-vos." Finalment, als quaranta anys, quan ja era un reputat compositor va voler omplir els buits i les llacunes de la seva formació i es va matricular a l'Schola Cantorum. Hi va estar cinc anys i va acabar els estudis amb el títol que no havia tingut mai i la menció "très bien"!

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat, entre altres destins, fins al Conservatori de París. Erik Satie hi havia estudiat de jove però finalment el va abandonar sense obtenir ni un trist diploma. Els professors l'havien etiquetat com un músic amb poc talent. L'any 1892, quan feia cinc anys que ja era fora, els va adreçar una Carta oberta perquè tothom s'assabentés del perquè: "De nen vaig entrar a les vostres classes; el meu esperit estava tan tendre que no ho vau saber entendre (...) Amb la vostra inintel·ligència em vau fer detestar l'art groller que ensenyàveu; per la vostra duresa inexplicable em vau fer menysprear-vos." Finalment, als quaranta anys, quan ja era un reputat compositor va voler omplir els buits i les llacunes de la seva formació i es va matricular a l'Schola Cantorum. Hi va estar cinc anys i va acabar els estudis amb el títol que no havia tingut mai i la menció "très bien"!

  • Anna Girò, la cantant i amor prohibit de Vivaldi
    Escolta àudio

    Anna Girò, la cantant i amor prohibit de Vivaldi

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, a Venècia, i d'allà a "l'illa dels oblidats". Hi hem anat per conèixer una cantant per a la qual Antonio Vivaldi va escriure un catàleg important d'obres per a mezzosoprano, tot i que la història només li ha donat protagonisme convertint-la en l'amor prohibit del mestre. Es deia Anna Girò (o Giraud), era d'origen francès i havia nascut a la República Sereníssima el 1711. Se sap poca cosa de la seva infantesa, se sap que va conèixer Vivaldi a Màntua quan ella tenia 15 anys i ell 47, i a partir d'aquella trobada el mestre-capellà es va convertir en el seu educador musical i productor dels seus concerts. Tenia 17 anys quan va cantar per primer cop una òpera de Vivaldi --"Dorilla in Tempe"-- i es convertia d'aquesta manera en la seva prima donna. Bé, i alguna cosa més!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, a Venècia, i d'allà a "l'illa dels oblidats". Hi hem anat per conèixer una cantant per a la qual Antonio Vivaldi va escriure un catàleg important d'obres per a mezzosoprano, tot i que la història només li ha donat protagonisme convertint-la en l'amor prohibit del mestre. Es deia Anna Girò (o Giraud), era d'origen francès i havia nascut a la República Sereníssima el 1711. Se sap poca cosa de la seva infantesa, se sap que va conèixer Vivaldi a Màntua quan ella tenia 15 anys i ell 47, i a partir d'aquella trobada el mestre-capellà es va convertir en el seu educador musical i productor dels seus concerts. Tenia 17 anys quan va cantar per primer cop una òpera de Vivaldi --"Dorilla in Tempe"-- i es convertia d'aquesta manera en la seva prima donna. Bé, i alguna cosa més!

  • El bonàs de Bruckner
    Escolta àudio

    El bonàs de Bruckner

    Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 20 de febrer del 1881, el dia de l'estrena de la Simfonia n. 4 "Romàntica" d'Anton Bruckner. Feia anys que l'havia escrit però mai trobava el moment de presentar les seves obres. En part era per les seves inseguretats, que el portaven a acceptar crítiques i suggeriments per modificar les seves partitures --cosa que podia comportar anys d'espera--, i també hi havia l'hostilitat del crític més influent de Viena, que feia tot el possible per mantenir la carrera de Bruckner sota el seu control. Mireu si era bonàs, que dies abans de l'estrena, en un dels assajos, a l'acabar es va dirigir a l'aristòcrata Hans Richter, que dirigia l'orquestra i li va dir: "Tingui aquesta moneda, mestre, i begui's a la meva salut un got de cervesa". Richter va guardar sempre més la moneda. Probablement el bonàs de Bruckner el va captivar.

    Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 20 de febrer del 1881, el dia de l'estrena de la Simfonia n. 4 "Romàntica" d'Anton Bruckner. Feia anys que l'havia escrit però mai trobava el moment de presentar les seves obres. En part era per les seves inseguretats, que el portaven a acceptar crítiques i suggeriments per modificar les seves partitures --cosa que podia comportar anys d'espera--, i també hi havia l'hostilitat del crític més influent de Viena, que feia tot el possible per mantenir la carrera de Bruckner sota el seu control. Mireu si era bonàs, que dies abans de l'estrena, en un dels assajos, a l'acabar es va dirigir a l'aristòcrata Hans Richter, que dirigia l'orquestra i li va dir: "Tingui aquesta moneda, mestre, i begui's a la meva salut un got de cervesa". Richter va guardar sempre més la moneda. Probablement el bonàs de Bruckner el va captivar.

  • Encapsular records d'infantesa
    Escolta àudio

    Encapsular records d'infantesa

    Avui el nostre particular tour ens ha dut, entre altres destins, fins a la Lituània del compositor Mieczyslaw Karlowicz. Ell era polonès i provenia d'una família de terratinents, i de petit havia viscut en aquell país veí. Doncs de tot el que havia viscut, olorat, vist i sentit d'aquells temps, d'aquells records d'infantesa, anys més tard escriuria de seva "Rapsòdia lituana": "Vaig tractar d'encapsular-hi el dolor, la tristesa i la servitud eterna d'aquesta raça i de les cançons que vaig sentir a la meva infantesa. Si ho he aconseguit inculcar en forma d'obra orquestral, encara que sigui en una partícula que penja d'un fil invisible, no puc jutjar-ho." I com a souvenir us he dut una cançó tradicional lituana preciosa.

    Avui el nostre particular tour ens ha dut, entre altres destins, fins a la Lituània del compositor Mieczyslaw Karlowicz. Ell era polonès i provenia d'una família de terratinents, i de petit havia viscut en aquell país veí. Doncs de tot el que havia viscut, olorat, vist i sentit d'aquells temps, d'aquells records d'infantesa, anys més tard escriuria de seva "Rapsòdia lituana": "Vaig tractar d'encapsular-hi el dolor, la tristesa i la servitud eterna d'aquesta raça i de les cançons que vaig sentir a la meva infantesa. Si ho he aconseguit inculcar en forma d'obra orquestral, encara que sigui en una partícula que penja d'un fil invisible, no puc jutjar-ho." I com a souvenir us he dut una cançó tradicional lituana preciosa.

  • Dues coses fonamentals per a les dones (i homes)
    Escolta àudio

    Dues coses fonamentals per a les dones (i homes)

    Avui el particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a "Una habitació pròpia", la de Virginia Woolf, la que va escriure el 1929 i on l'escriptora es preguntava i ens pregunta: "Per què va existir tan poca creativitat femenina en el passat? Per què varen ser tan poques les dones que van participar de la 'vida intel·lectual'? On són les dones en la història?" Ella deia que el fet que les dones tinguessin un paper tan limitat era perquè no van tenir dues coses fonamentals: diner particular i una habitació pròpia. Perquè no disposar de diners et fa dependent, et treu prestigi i poder i el que no té una habitació pròpia no té esfera privada per retirar-se, això elles i ells, tranquil·les i aïllades a pensar i escriure. Com a souvenir us he portat l'única gravació de la veu de Virginia Woolf. Són dos minuts, la va fer la BBC el 29 d'abril del 1937 com a part d'una sèrie anomenada "Em falten les paraules".

    Avui el particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a "Una habitació pròpia", la de Virginia Woolf, la que va escriure el 1929 i on l'escriptora es preguntava i ens pregunta: "Per què va existir tan poca creativitat femenina en el passat? Per què varen ser tan poques les dones que van participar de la 'vida intel·lectual'? On són les dones en la història?" Ella deia que el fet que les dones tinguessin un paper tan limitat era perquè no van tenir dues coses fonamentals: diner particular i una habitació pròpia. Perquè no disposar de diners et fa dependent, et treu prestigi i poder i el que no té una habitació pròpia no té esfera privada per retirar-se, això elles i ells, tranquil·les i aïllades a pensar i escriure. Com a souvenir us he portat l'única gravació de la veu de Virginia Woolf. Són dos minuts, la va fer la BBC el 29 d'abril del 1937 com a part d'una sèrie anomenada "Em falten les paraules".

  • Entre Figueres i Cadaqués i molt tocat per la tramuntana
    Escolta àudio

    Entre Figueres i Cadaqués i molt tocat per la tramuntana

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, entre Figueres i Cadaqués. Hem estat amb Federico García Lorca i Salvador Dalí, el juliol del 1927. Lorca hi havia anat a passar uns dies, primer van estar a Figueres i després van pujar a Cadaqués. Des d'allà escriuen a Sebastià Gasch, crític d'art i amic: "Estimat Gasch: amb Lorca et saludem des de Figueres. Demà anirem a dinar a Cadaqués i començarem la direcció del moviment antiartístic. Només cal arrufar les celles, prou de transcendentalisme. Que allò que fem no és art, ens diran; aquesta és la nostra única intenció" (...) Com a souvenir us he portat "La Declaració d'Independència de la imaginació i dels drets de l'home a la seva pròpia bogeria", redactada i publicada a Nova York el 1939, per protestar contra la decisió de l'Exposició Universal d'impedir-li mostrar una reproducció de la Venus de Boticelli amb cap de peix. Una anada de bola més del geni figuerenc, molt tocat per la tramuntana!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, entre Figueres i Cadaqués. Hem estat amb Federico García Lorca i Salvador Dalí, el juliol del 1927. Lorca hi havia anat a passar uns dies, primer van estar a Figueres i després van pujar a Cadaqués. Des d'allà escriuen a Sebastià Gasch, crític d'art i amic: "Estimat Gasch: amb Lorca et saludem des de Figueres. Demà anirem a dinar a Cadaqués i començarem la direcció del moviment antiartístic. Només cal arrufar les celles, prou de transcendentalisme. Que allò que fem no és art, ens diran; aquesta és la nostra única intenció" (...) Com a souvenir us he portat "La Declaració d'Independència de la imaginació i dels drets de l'home a la seva pròpia bogeria", redactada i publicada a Nova York el 1939, per protestar contra la decisió de l'Exposició Universal d'impedir-li mostrar una reproducció de la Venus de Boticelli amb cap de peix. Una anada de bola més del geni figuerenc, molt tocat per la tramuntana!

  • Dels catalans sempre sereu princesa
    Escolta àudio

    Dels catalans sempre sereu princesa

    Avui el nostre particular tour ens ha portat per un camí amarat de fe, llengua, cultura i pàtria. L'hem fet seguint l'estela d'un himne que amb el temps s'ha convertit en símbol espiritual dels catalans. El van escriure, el 1880, el poeta Jacint Verdaguer i el músic Josep Rodoreda, i el coneixem com el Virolai. I mentre hem fet camí sempre hem tingut de fons "la prodigiosa muntanya de Montserrat", com li deien el segle XVIII, i la verge bruna. Aquest és el camí que hem agafat avui per parlar de l'escolania, els mestres, els músics, les músiques, el passat i el present. Com a souvenir avui he volgut tenir un record pel pare Josep Massot i Muntaner.

    Avui el nostre particular tour ens ha portat per un camí amarat de fe, llengua, cultura i pàtria. L'hem fet seguint l'estela d'un himne que amb el temps s'ha convertit en símbol espiritual dels catalans. El van escriure, el 1880, el poeta Jacint Verdaguer i el músic Josep Rodoreda, i el coneixem com el Virolai. I mentre hem fet camí sempre hem tingut de fons "la prodigiosa muntanya de Montserrat", com li deien el segle XVIII, i la verge bruna. Aquest és el camí que hem agafat avui per parlar de l'escolania, els mestres, els músics, les músiques, el passat i el present. Com a souvenir avui he volgut tenir un record pel pare Josep Massot i Muntaner.

  • Suport i inspiració
    Escolta àudio

    Suport i inspiració

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat a Morgantow, una ciutat de l'estat de Virgínia, al Lyell B. Clay Concert Theatre. Allà, el 14 de octubre del 2004, es va organitzar un concert dedicat a les grans dones compositores i aquell dia Alla Pavlova donava a conèixer la seva tercera simfonia. Nascuda a Ucraïna el 1952, amb nou anys va marxar a viure a Moscou amb la seva família, i seria allà on s'endinsaria en el món de la música, fins que el 1990 va abandonar el país per marxar a Nova York: "Per a mi era tan dolorós veure que el país on havíem nascut i crescut, on havíem rebut les primeres impressions infantils del món, on ens havíem format i madurat com a individus, havia canviat. Aquell país semblava que ja no existia." A Nova York, vivia al costat d'un parc on hi havia un monument dedicat a Joana d'Arc. El 2000 escrivia una simfonia inspirada en l'heroïna francesa: "M'agradaria que aquesta música proporcionés suport i inspiració als oients en els moments difícils de la vida."

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat a Morgantow, una ciutat de l'estat de Virgínia, al Lyell B. Clay Concert Theatre. Allà, el 14 de octubre del 2004, es va organitzar un concert dedicat a les grans dones compositores i aquell dia Alla Pavlova donava a conèixer la seva tercera simfonia. Nascuda a Ucraïna el 1952, amb nou anys va marxar a viure a Moscou amb la seva família, i seria allà on s'endinsaria en el món de la música, fins que el 1990 va abandonar el país per marxar a Nova York: "Per a mi era tan dolorós veure que el país on havíem nascut i crescut, on havíem rebut les primeres impressions infantils del món, on ens havíem format i madurat com a individus, havia canviat. Aquell país semblava que ja no existia." A Nova York, vivia al costat d'un parc on hi havia un monument dedicat a Joana d'Arc. El 2000 escrivia una simfonia inspirada en l'heroïna francesa: "M'agradaria que aquesta música proporcionés suport i inspiració als oients en els moments difícils de la vida."

  • Un replantejament de la vida que ve de lluny
    Escolta àudio

    Un replantejament de la vida que ve de lluny

    Avui el nostre particular tour ens ha portat per l'inabastable univers per fer-nos reflexionar sobre l'espècie humana. De fet, la filosofia i la ciència-ficció estan plenes d'observacions que relacionen les dimension de l'univers amb la insignificança humana i aquest sentiment ja es remunta a milers d'anys. A l'antigutat, Ciceró en parla en el seu conte "El somni d'Escipió", on reflexiona sobre com de petit és el nostre planeta i, per tant, el gran Imperi Romà, i ens planteja un experiment mental, un replantejament de la vida! Som insignificants, la humanitat i la mateixa terra? Com a souvenir us he dut una fotografia de la Terra del 1990 feta per la Voyager 1, a 6.000 milions de quilòmetres. La va demanar el científic Carl Sagan per fer-nos adonar que no som més que un punt diminut, blau pàl·lid, en l'immens espai: "L'astronomia és una experiència d'humilitat i no hi ha millor demostració de la bogeria que és la supèrbia humana que aquesta distant imatge del nostre minúscul món."

    Avui el nostre particular tour ens ha portat per l'inabastable univers per fer-nos reflexionar sobre l'espècie humana. De fet, la filosofia i la ciència-ficció estan plenes d'observacions que relacionen les dimension de l'univers amb la insignificança humana i aquest sentiment ja es remunta a milers d'anys. A l'antigutat, Ciceró en parla en el seu conte "El somni d'Escipió", on reflexiona sobre com de petit és el nostre planeta i, per tant, el gran Imperi Romà, i ens planteja un experiment mental, un replantejament de la vida! Som insignificants, la humanitat i la mateixa terra? Com a souvenir us he dut una fotografia de la Terra del 1990 feta per la Voyager 1, a 6.000 milions de quilòmetres. La va demanar el científic Carl Sagan per fer-nos adonar que no som més que un punt diminut, blau pàl·lid, en l'immens espai: "L'astronomia és una experiència d'humilitat i no hi ha millor demostració de la bogeria que és la supèrbia humana que aquesta distant imatge del nostre minúscul món."

  • Per un camí de roses
    Escolta àudio

    Per un camí de roses

    Avui el nostre particular tour ens ha dut per un munt de camins diferents, però tots plens de roses de tota mena, fragàncies, colors i procedències. I així ha estat com, seguint el rastre de l'"olor que fan els aires", ens hem trobat Joan Maragall, G.F.Händel, Carlos Guastavino, Henry Mancini, Richard Strauss, Lluis Vidal i Martínez Comín. Tots ens han explicat, a la seva manera, llegendes de Sant Jordi, històries de princeses, fires d'enamorats, mercats de roses, fires de llibres...! i tot plegat ens ha fet viure, a la vigília de la festa, un viatge molt particular i ple de música i roses!

    Avui el nostre particular tour ens ha dut per un munt de camins diferents, però tots plens de roses de tota mena, fragàncies, colors i procedències. I així ha estat com, seguint el rastre de l'"olor que fan els aires", ens hem trobat Joan Maragall, G.F.Händel, Carlos Guastavino, Henry Mancini, Richard Strauss, Lluis Vidal i Martínez Comín. Tots ens han explicat, a la seva manera, llegendes de Sant Jordi, històries de princeses, fires d'enamorats, mercats de roses, fires de llibres...! i tot plegat ens ha fet viure, a la vigília de la festa, un viatge molt particular i ple de música i roses!

  • "Aquesta és la meva pàtria"
    Escolta àudio

    "Aquesta és la meva pàtria"

    Avui el nostre tour particular ens ha fet gaudir, entre altres destins, d'un viatge a Nova York. Hi hem anat amb una carta que va escriure el mestre sabadellenc Agustí Borgunyó el 1953. Hi havia emigrat el 1915, amb 21 anys, en part per un amor que li havia trencat el cor i per eludir el servei militar. Borgunyó va viure quaranta-set anys als Estats Units i va desenvolupar-hi la seva professió de músic al costat dels millors intèrprets, directors i compositors, i les seves obres es van estrenar tant allà com aquí. La carta l'escriu al seu amic sabadellenc Joan Sallarès: "Aquest és el país de la llibertat. Ahir va ser l'Election Day. El dia que el poble vota pel seu president amb una serenitat i joia fa que un sent orgull de poder dir 'aquesta és la meva pàtria'." Quan, 47 anys després, va tornar a Catalunya, ja no se la sentia seva: "Marxaria ara mateix cap a aquelles terres, ací no m'hi sento feliç. Aquesta no és la terra que vaig deixar endarrere i la gent, tampoc."

    Avui el nostre tour particular ens ha fet gaudir, entre altres destins, d'un viatge a Nova York. Hi hem anat amb una carta que va escriure el mestre sabadellenc Agustí Borgunyó el 1953. Hi havia emigrat el 1915, amb 21 anys, en part per un amor que li havia trencat el cor i per eludir el servei militar. Borgunyó va viure quaranta-set anys als Estats Units i va desenvolupar-hi la seva professió de músic al costat dels millors intèrprets, directors i compositors, i les seves obres es van estrenar tant allà com aquí. La carta l'escriu al seu amic sabadellenc Joan Sallarès: "Aquest és el país de la llibertat. Ahir va ser l'Election Day. El dia que el poble vota pel seu president amb una serenitat i joia fa que un sent orgull de poder dir 'aquesta és la meva pàtria'." Quan, 47 anys després, va tornar a Catalunya, ja no se la sentia seva: "Marxaria ara mateix cap a aquelles terres, ací no m'hi sento feliç. Aquesta no és la terra que vaig deixar endarrere i la gent, tampoc."

  • Les monges i les que anàvem a monges
    Escolta àudio

    Les monges i les que anàvem a monges

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Milà, en concret al monestir de la congregació benedictina de Santa Radegunda. Allà va viure-hi durant 54 anys, en clausura, Chiara Margarita Cozzolani. Va entrar-hi el 1619, tenia 17 anys, i ella representa el destí d'unes quantes dones de les famílies patrícies milaneses del segle XVII. Un cop a dins va començar a estudiar música, i amb el temps esdevindria mestra de capella del cor i també abadessa del monestir. Amb un catàleg importantíssim d'obres sacres, Cozzolani també es va postular per defensar el dret de les monges a poder fer música i compondre lliurament. Com a souvenir us he portat un poema de Santa Teresa de Jesús: "Per governar ànimes, filles meves, cal ser alhora indulgent i severa, liberal i conservadora, pacient i impacient, simple i astuta. Ai, tants contraris¿ " I aquest mateix discurs servia per a les monges i per a les nenes que anàvem a monges!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Milà, en concret al monestir de la congregació benedictina de Santa Radegunda. Allà va viure-hi durant 54 anys, en clausura, Chiara Margarita Cozzolani. Va entrar-hi el 1619, tenia 17 anys, i ella representa el destí d'unes quantes dones de les famílies patrícies milaneses del segle XVII. Un cop a dins va començar a estudiar música, i amb el temps esdevindria mestra de capella del cor i també abadessa del monestir. Amb un catàleg importantíssim d'obres sacres, Cozzolani també es va postular per defensar el dret de les monges a poder fer música i compondre lliurament. Com a souvenir us he portat un poema de Santa Teresa de Jesús: "Per governar ànimes, filles meves, cal ser alhora indulgent i severa, liberal i conservadora, pacient i impacient, simple i astuta. Ai, tants contraris¿ " I aquest mateix discurs servia per a les monges i per a les nenes que anàvem a monges!

  • Verdi i el llatí, l'escudella i la barjaula
    Escolta àudio

    Verdi i el llatí, l'escudella i la barjaula

    Avui el nostre particular viatge ens ha fet viatjar, entre altres destins, fins als darrers dies de la vida de Verdi. Tenia vuitanta-cinc anys, quan després d'escriure la seva última òpera "Falstaff", el músic retornava als seus inicis com a músic d'església i componia les seves darreres obres sacres, entre elles el seu "Te Deum laudamus". Quan Verdi va morir, dos anys després, va demanar que l'enterressin amb la partitura d'aquesta obra. Ell mateix havia deixat escrit el significat: "Se sol cantar durant cerimònies grandioses, solemnes. La humanitat creu en el "quando iudex est venturus", és a dir, quan el jutge hagi de venir. I això m'ha fet reflexionar de la importància del llatí." El poeta figuerenc Fages de Climent ho tenia claríssim: "El llatí a l'aula/ l'escudella a la taula/ i al llit, la barjaula!"

    Avui el nostre particular viatge ens ha fet viatjar, entre altres destins, fins als darrers dies de la vida de Verdi. Tenia vuitanta-cinc anys, quan després d'escriure la seva última òpera "Falstaff", el músic retornava als seus inicis com a músic d'església i componia les seves darreres obres sacres, entre elles el seu "Te Deum laudamus". Quan Verdi va morir, dos anys després, va demanar que l'enterressin amb la partitura d'aquesta obra. Ell mateix havia deixat escrit el significat: "Se sol cantar durant cerimònies grandioses, solemnes. La humanitat creu en el "quando iudex est venturus", és a dir, quan el jutge hagi de venir. I això m'ha fet reflexionar de la importància del llatí." El poeta figuerenc Fages de Climent ho tenia claríssim: "El llatí a l'aula/ l'escudella a la taula/ i al llit, la barjaula!"

  • "Em reconforta i em consola"
    Escolta àudio

    "Em reconforta i em consola"

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, amb un pensament de Mozart. Es troba en una carta que li escriu al seu pare, Leopold. Ell va ser el principal destinatari de les nombroses cartes que va escriure Wolfgang Amadeus, unes cartes que s'han convertit en un testimoni importantíssim per coneixe'l i reconeixe'l, també en els moments més delicats i transcendents de la seva vida. La carta que us porto l'escriu el 1787, aleshores té 31 anys, i li parla de la mort: "La mort, quan es mira de prop, veiem que és el veritable objectiu de la nostra vida, i durant molts anys m'hi he familiaritzat fins al punt que la seva imatge ja no m'espanta, sinó que em reconforta i em consola." Wolfgang Amadeus Mozart dixit. I com a souvenir us he portat un poema del místic Sant Joan de la Creu.

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, amb un pensament de Mozart. Es troba en una carta que li escriu al seu pare, Leopold. Ell va ser el principal destinatari de les nombroses cartes que va escriure Wolfgang Amadeus, unes cartes que s'han convertit en un testimoni importantíssim per coneixe'l i reconeixe'l, també en els moments més delicats i transcendents de la seva vida. La carta que us porto l'escriu el 1787, aleshores té 31 anys, i li parla de la mort: "La mort, quan es mira de prop, veiem que és el veritable objectiu de la nostra vida, i durant molts anys m'hi he familiaritzat fins al punt que la seva imatge ja no m'espanta, sinó que em reconforta i em consola." Wolfgang Amadeus Mozart dixit. I com a souvenir us he portat un poema del místic Sant Joan de la Creu.

  • Price i Anderson, el triomf de dues afroamericanes
    Escolta àudio

    Price i Anderson, el triomf de dues afroamericanes

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut fins a Little Rock, la capital d'Arkansas. Allà hi va néixer el 1887, Florence Price, considerada la primera afroamericana en ser reconeguda com a compositora simfònica i la primera a ser interpretada per formacions del país. Amb un catàleg de més de 300 obres, Price també va ser pianista, organista i professora, va ser cap del Departament de Música de la Universitat Clark Atlanta, una universitat històricament negra. Tota la seva vida va estar perseguida per les lleis de la segregació racial, la qual cosa la va portar amb la seva família a viure a diferents ciutats i estats. Casada i separada, amb 47 anys i dues filles, va haver de tornar a començar perquè el divorci la deixava desemparada. Com a souvenir us he portat a la contralt, Marian Anderson, icona de la lluita antiracista, "la mare espiritual de tots els cantants lírics negres". Ella va ser un puntal en la seva carrera. I les dues van aconseguir el triomf!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut fins a Little Rock, la capital d'Arkansas. Allà hi va néixer el 1887, Florence Price, considerada la primera afroamericana en ser reconeguda com a compositora simfònica i la primera a ser interpretada per formacions del país. Amb un catàleg de més de 300 obres, Price també va ser pianista, organista i professora, va ser cap del Departament de Música de la Universitat Clark Atlanta, una universitat històricament negra. Tota la seva vida va estar perseguida per les lleis de la segregació racial, la qual cosa la va portar amb la seva família a viure a diferents ciutats i estats. Casada i separada, amb 47 anys i dues filles, va haver de tornar a començar perquè el divorci la deixava desemparada. Com a souvenir us he portat a la contralt, Marian Anderson, icona de la lluita antiracista, "la mare espiritual de tots els cantants lírics negres". Ella va ser un puntal en la seva carrera. I les dues van aconseguir el triomf!

Anar al contingut