Avui el nostre tour particular, com que és l'últim de la temporada, ens ha portat alguna confessió. Tot i això, no ens hem alterat i hem seguit la ruta dels divendres, que és la que ens porta al club de lectura d'"El gran tour". Avui he escollit un llibre preciós de Francesc Parcerisas, "Un estiu", on l'autor ens parla dels estius de la seva infantesa, joventut i també els del present, en concret l'estiu del 2014, que és quan va escriure el text. Un viatge fascinant, ple d'ironia, elegància i erudició que et deixa a mig camí entre la nostàlgia i les ganes de viure. Com a souvenir us he proposat marxar plegats a una illa gairebé a la fi del món, a una terra on desapareixen les ansietats i on tot és plaer i felicitat. El paradís perdut! I també us he convidat a escriure'm. Per què? Si ho escoltes, t'ho explico. Estimats i estimades, que tingueu un bon estiu! Si teniu algun suggeriment em podeu escriure a elgrantour@catmusica.cat
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un dels epistolaris més bonics que ha donat la literatura. Es tracta d'un recull de les cartes que es van escriure durant l'estiu del 1926 tres grans poetes, els joves russos Marina Tsvietàieva i Borís Pasternak, i l'astríac Rainer Maria Rilke. Es tracta d'un veritable llegat d'idees que governen el torrent admiratiu i filial entre els tres poetes i que ens fan viatjar als racons més amagats de les seves ànimes. Com a souvenir us he portat un poema de Joan Margarit. Per què? Doncs heu de fer el viatge.
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música d'un compositor que representa clarament la fractura que va patir la creació artística espanyola amb la tragèdia de la Guerra Civil. Evaristo Fernández Blanco va ser un músic d'un gran talent creatiu. Havia començat a tenir reconeixement i visibilitat durant la Segona República, però la seva carrera es va veure truncada bruscament després de la guerra, per la falta de continuïtat en el desenvolupament vital, i també per la seva simpatia amb el bàndol perdedor. Després del conflicte bèl·lic, abatut i desmoralitzat per la mort de la seva dona, es va desplaçar a viure a Barcelona, on treballava com a músic al Teatre Tívoli. La seva història i la seva música no et deixarà indiferent. T'ho asseguro!
Avui el nostre particular tour ens ha portat, per començar, records de joventut i dies d'estiu: "Van ser llargs i ardents, els estius! Estàvem nus davant del mar, i el mar encara més nu. Amb els ulls, i en uns cossos àgils, posseíem el món de la manera més feliç. Ens sonaven les veus enceses de lluna, la terra era càlida i violenta, transcorríem ingrats amb el son. El ritme tan obscur de les onades ens abrasava eterns, i només érem temps. A l'alba s'esborraven els astres, i amb l'arribada de la llum s'iniciava l'amor furiós i delicat. Avui sembla un engany que fóssim feliços a la manera immerescuda dels déus. Que estranya i que breu va ser la joventut!" Traducció del poema "Els estius" del valencià Francisco Brines. Després hem seguit per l'inabastable univers musical fins a trobar Fauré. Hem estat amb ell, els seus estius, els seus problemes i la seva música. Meravellós!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al mont Athos, al nord de Grècia. És tracta del marc geogràfic de vint monestirs ortodoxos (grecs, russos, serbis, georgians, búlgars i romanesos) que conformen un territori autònom sota sobirania grega. Al mont Athos només poden viure-hi monjos ortodoxos de sexe masculí. Doncs en un d'aquests monestirs hi feia estades el director d'orquestra, pianista i compositor grec, nacionalitzat nord-americà, Dimitri Mitrópoulos. Fervent devot de l'Església ortodoxa grega, va portar una vida ascètica i monacal (els oncles eren monjos al mont Athos). Nen prodigi, amb memòria fotogràfica, no necessitava la partitura per dirigir ni per tocar, i la seva visió de la música era molt singular. Si voleu saber més coses d'aquest prestigiós músic, haureu de fer el viatge d'avui. No us decebrà!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb les memòries d'un fotògraf i publicista indiscutible del nostre país, de la segona meitat del XX: "El més important en la meva vida ha estat mirar." Nascut a Barcelona el 1913, es deia Leopoldo Pomés i la seva autobiografia es titula "No era pecat. Experiències d'una mirada". La seva va ser una vida dedicada a mirar, a observar, a perfilar, retratar i gaudir de l'univers que l'envoltava: "Soc un hedonista que gaudeix del plaer i el plaer és la meva doctrina." Com a banda sonora, dues músiques relacionades amb la seva vida: la banda sonora del film "Casablanca", i "L'appuntamento", d'Ornella Vanoni. Per què? Doncs haureu de fer el viatge per descobrir una altra manera de mirar.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que va escriure el poeta i gran escriptor argentí José Luis Borges poc abans de morir. És una carta d'un home que es vol sentir lliure per fer el que li plagui, on i quan vulgui. Per això decideix el que decideix: "Sempre he imaginat que el paradís seria algun tipus de biblioteca."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'illa dels oblidats per conèixer una dona que, un cop més, va quedar eclipsada darrere del seu marit. La primavera del 1868 la pianista, compositora i escriptora russa Nadejda Nikoláievna Purgold va conèixer el militar i músic Nikolai Rimski-Kórsakov. En aquell moment ella estudiava al Conservatori de Sant Petersburg, fundat sis anys abans, i musicalment era una alumna brillant i molt ben preparada. Al cap de quatre anys es van casar i a partir d'aleshores ella va passar a ser coneguda com a Nadejda Rímskaia-Kórsakova. Nascuda a Sant Pertersburg el 1848, als nou anys va entrar al conservatori de la seva ciutat, on va estudiar piano i teoria musical, i al cap d'uns anys, orquestració i composició amb Rimski-Kórsakov, que n'era el director. Amb el temps la seva formació va començar a prendre forma. Si vols saber-ne més, hauràs de fer el viatge!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Aleksandr Glazunov i el seu ballet "Les estacions". De fet, hem viatjat amb "L'estiu", perquè hem anat a Sant Petersburg, on va tenir lloc l'estrena l'any 1900, per això he pensat que era millor anar-hi amb bon temps que no en el gèlid hivern rus. Hem estat al Teatre de l'Hermitage i hem sabut una mica més de l'obra i del teatre que va acollir l'estrena del ballet. Com a souvenir us he portat "Brots de felicitat". És el que busquem la majoria de nosaltres, moments de pau i d'assossec. Epicur, fa més de dos mil anys, tenia una fórmula per aconseguir-ho. Quina? Vine i t'ho explico.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una lectura interessantíssima. És del psiquiatre Luis Rojas Marcos i porta per títol "Som el que parlem. El poder terapèutic de parlar i parlar-nos". Es tracta d'un assaig emotiu i interessant sobre els beneficis de parlar, comunicar-nos amb els altres i amb nosaltres mateixos. Parlar és l'activitat humana més eficaç per protegir la nostra autoestima i gestionar el nostre programa vital, ens diu Rojas Marcos. La lectura que hem fet comença així: "Les persones s'obliden del que dius, també s'obliden del que fas, però mai s'obliden de com les fas sentir." Comença "El gran tour"!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Vincent van Gogh va escriure al seu estimat germà Theo. La primera carta que Vincent va escriure al seu germà petit Theo està datada l'agost del 1872, l'última, el juliol del 1890. En els divuit anys que les separen, Vincent va escriure almenys 900 missives -gairebé unes tres al mes- encara que la freqüència va variar força. L'extensió és encara més important que el nombre. A mesura que la correspondència augmentava, creixia també el volum de cadascuna, sovint vuit fulls i fins i tot més. Són cartes on el pintor despulla la seva ànima i ens mostra un artista que passa per diferents etapes, però cada cop més desorientat en el seu món. Per cert, sabeu quin era el seu compositor predilecte, que ell volia imitar amb la seva pintura?: "Vull pintar el que ell fa amb la música!" Doncs haureu de fer el viatge amb mi i us ho explicaré.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la França de la primera meitat del XVII, en un dels períodes més turbulents de la història francesa i d'Europa: "Perquè avui dia es pot anomenar Regne de França que ho aguanta tot, i els pobles ploren per totes bandes sobre la fam, la pobresa, la mendicitat, l'opressió, el saqueig, la misèria, la misericòrdia (...)" . Hi hem anat per conèixer un músic que es presentava així: "Mestre de la música del senyor duc d'Orleans", germà únic del rei. Ell havia nascut a Occitània el 1599 i es deia Estienne Moulinié. Un personatge i un compositor amb una música bellíssima que no us cansareu d'escoltar! Tota una descoberta per a mi!
Avui comencem el nostre particular viatge amb un pensament d'un dels més singulars compositors francesos del XX, Erik Satie: "Els artistes del nostre temps s'estan convertint en homes de negocis. Tenen els mateixos raonaments que els notaris!" A partir d'aquí, les coses van agafant altres volades. Però tot serveix per entendre el món de la música i els seus músics.
Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat a fer una ruta per diferents balnearis. A mijans del XIX, quan l'eficàcia de la medicina encara no estava prou desenvolupada, moltes persones tenien fe en les aigües: la beguda i els diferents règims de banys que s'oferien per diferents balnearis estesos per tot Europa. Prendre el sol i banyar-se al mar es consideraven activitats desagradables i indecoroses, mentre que els balnearis eren llocs de moda i ben vistos. Wagner en va ser un assidu i Offenbach hi va treballar durant temps. Cadascú hi va trobar coses diferents...!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre que acaba de sortir publicat, "El ciutadà Sobrequés. Tomàs Sobrequés i Masbernat (1878-1945)". L'autor és el músic, pedagog i escriptor Lluís Brugués i és una biografia del qui va ser durant les primeres dècades del segle XX un personatge cabdal en la vida musical i cultural de la ciutat de Girona. Avui pràcticament oblidat, ha volgut retre-li homenatge per retornar-li el lloc que li pertoca per dret propi. Viol·loncelista, compositor, pedagog, empresari, escriptor, editor i agitador cultural, Sobrequés va ser un intel·lectual que va saber donar i transmetre el que ell creia necessari i just per al teixit cultural i musical de la seva Girona natal. Una biografia filada de manera rigurosa, ben documentada, planera i fàcil de llegir i en la qual, com més t'endinses, més vols saber, tant del seu protagonista com del moment que va viure. Com diu l'autor, "era de justícia recuperar-lo".
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Leopold Mozart escriu al seu fill, Wolfgang, després que aquest hagi emprès un viatge amb els Weber (el seu futur sogre i dues de les filles, una d'elles Constanze, amb qui s'acabaria casant ). El pare està esparverat i li diu: "La teva idea de viatjar amb el senyor Weber gairebé em fa perdre el cap. Estimat fill, com et pots haver deixat enganyar amb una idea tan abominable. Abandonar-me a la burla i a les rialles del príncep i de tota la ciutat que t'estima! Com ens has pogut fer això, a la teva germana i a mi! Fill, marxa a París i fes-ho aviat, i posa't a prop dels més grans! O Cèsar o res!"
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música d'una compositora completament oblidada. Era parisenca, havia nascut el 1887 i es feia dir Charles Sohy, Louis Rivière o Claude Vincent (els seus pseudònims), perquè el seu veritable nom era Charlotte Sohy. Una música interessant que la misogínia regnant en alguns ambients musicals parisencs la va desbancar del lloc que li pertanyia per dret propi.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'Opéra-Comique de París, el 3 de març del 1875. Hi hem anat per assistir a l'estrena de l'òpera "Carmen" de Georges Bizet. El compositor s'havia basat en la novel·la del mateix títol de Prosper Mérimée i aquest va ser el motiu dels escàndols que van acomanyar l'òpera, els llibretistes i l'autor. La comunitat artística gairebé al complet va condemnar la història de Carmen, per la seva "immoralitat". Com a souvenir, "Volem l'impossible". Per què? Doncs ens ho explica el poeta Marcial del s. I aC, i té a veure amb el comportament de Carmen i d'altres persones: "Si et tinc, no et vull, i si vens, fujo!"
Avui, el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb el cantant italià considerat el més gran dels castrats de la història, Farinelli. El 1737, en el cim més alt de la seva carrera, va ser contractat pel rei Felip V perquè amb el seu art, l'ajudés a mitigar la melangia. Va estar 25 anys a la cort espanyola. Quin era el seu rol? Per què va marxar? Com a souvenir us he portat un tema dels Bee Gees, i per què? Doncs perquè ells van ser per a molts els grans contratenors de la música lleugera. Els tres germans Gipps, amb el seu timbre molt ben fusionat (dos d'elles eren bessons) van trobar una manera de cantar que aviat va enamorar al públic. Com? Hauràs de fer el viatge. Per cert, ets més de Farinelli o de Bee Gees?
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha dut al paradís de l'escriptora i música gironina Aurora Bertrana: "La felicitat m'ofega i cal que provi de trobar un lligam espiritual amb Catalunya que no'm permeti de deixar-me guanyar poc a poc per la dolcesa poderosa i narcotitzadora de la Polinèsia¿" Ho hem fet amb el seu llibre "Paradisos oceànics". El lloc es referia a la Polinèsia francesa, on ella va arribar a finals de la dècada del 1920. Aleshores tenia trenta-tres anys i era la primera incursió en la literatura de viatges. Bertrana es va dedicar a descriure la seva naturalesa i la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. El fragment que he escolllit és d'una gran bellesa, igual que la banda sonora que he escollit avui. Per cert, una música que durant anys va estar prohibida pels missioners cristians. Aix!
Avui el nostre tour particular ens ha portat, entre altres destins, a una meravellosa carta del recull "Cartes a un jove poeta", i que el poeta Rainer Maria Rilke va adreçar, entre el 1903 i el 1906, a Franz Xaver Kappus, un jove cadet aspirant a poeta. Una de les cartes és una de les respostes més motivadores i clares del que realment significa crear. Un fragment diu així: "Vostè em pregunta si els seus versos són bons. M'ho pregunta a mi. Ara, ja que vostè m'ha permès donar-li un consell, demano que abandoni tot això. Vostè mira cap enfora, i això és precisament el que ara no hauria de fer. Ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha una única manera: entri en vostè mateix. Investigui el motiu que l'impulsa a escriure. Comprovi si estén les seves arrels fins al lloc més profund del seu cor, confessi's si es moriria, si escriure li fos negat. Això abans de res."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat la oportunitat de conèixer un compositor desconegut per la majoria de nosaltres. Provenia d'una família de músics i ell va ser el petit de tres germans. Era anglès, es deia Daniel Purcell. Nascut el 1664, el seu pare, Henry Purcell (músic), va morir l'any que ell va néixer i això marcaria la seva vida. Perquè mentre que el seu germà Henry, el gran, es va quedar sota la tutela del seu oncle Thomas Purcell, cavaller reial, ell es va quedar amb la mare, que tota sola havia de tirar endavant dos fills menuts. Tot i això, arribaria a ser organista, compositor, sobretot de música per a teatre i membre de l'altra societat anglesa. Algú el coneix? Doncs la seva música és tan meravellosa, com desconeguda!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Viena. Hi hem anat per assistir al concert de presentació de Ludwig van Beethoven davant de la societat vienesa. Va ser el 1795, el 29 de març. Feia tres anys que s'havia instal·lat definitivament, però al cap de poc d'arribar-hi Beethoven ja va advertir que per captivar aquell públic no només s'havia de mostrar com l'hàbil pianista que era, sinó també com a compositor. Aleshores tenia vint-i-dos anys. Per això, havia de reunir un bon nombre de composicions de la seva autoria, completament noves o no audicionades per un públic ampli, per enfrontar-se al debut. Finalment el dia va arribar. Va ser al Burgtheater 29 de març del 1795. L'obra escollida, el Concert per a piano i orquestra, l'opus 19, interpretada per ell mateix al piano. Com a souvenir hem estat fent un passeig al Burgtheater, amb Molière, Shakespeare i Calderón de la Barca i la seva "La vida es sueño"!
Avui el nostre particular programa, entre altres destins, ens ha portat a fer un tour per Roma. Hem estat amb Respighi i els seus "Pins de Roma", els de la Villa Borghese, els de les Catacumbes, els del turó del Gianicolo, i els de la Via Apia. També hem estat amb Fellini i la seva "La dolce vita" i ens hem acomiadat amb recança i com cal, "Arrivederci Roma". Perquè, que té Roma que tothom queda enamorat d'aquesta ciutat eterna? Goethe, quan la va visitar en el seu Gran Tour, va dir: "París serà la meva escola, però Roma la meva universitat. Perquè qui l'ha vista, ho ha vist tot".
Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb el llibre d'un filòsof francès, contemporani nostre. El llibre parla de l'inexorable pas del temps i d'aquesta moda de cuidar-se més les arrugues del cos que les de l'ànima. Haureu de fer el viatge per saber-ne més, però us puc assegurar que tot el llibre és un tresor. La banda sonora "Avec le temps"! Quina, si no?
Avui el nostre tour particular ens ha fet viatjar amb una carta de Galileo Galilei que parla sobre veritats de la Terra i la necessitat de distingir el llenguatge de la Bíblia del de la natura. Com a souvenir: "No hi ha música a les esferes". Avui dia sabem que a l'espai hi ha buit i no hi ha cap mitjà pel qual puguin viatjar les ones sonores, i hem de descartar la idea de música celestial, però en canvi la idea de bellesa hi és molt present.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'església de Sant Tomàs de Leipzig, en concret el 7 de febrer del 1723. Aquell dia se sentia la primera cantata que Johann Sebastian Bach escrivia per a la ciutat. El músic, amb la seva nombrosa família, s'acabava de traslladar a viure a Leipzig. Havia trobat feina com a kantor de les quatre esglésies de la ciutat i entre les seves obligacions, que eren moltes, hi havia escriure una cantata per a cada diumenge. Però alerta, que aquesta cantata era com un pas previ al seu nomenament, a tall de prova. L'havia escrit per al darrer diumenge abans de Quaresma i porta per títol "Jesús va prendre amb ell els dotze", BWV 22. Com a souvenir us convido al Cafè Zimmermann.
Avui he volgut començar el viatge amb la inspiració d'un poema que diu: "Hi ha ulls que miren, hi ha ulls que somnien, hi ha ulls que criden, hi ha ulls que esperen, hi ha ulls que riuen, i ha ulls que ploren, amb plor de pena, uns cap endins, d'altres cap a fora (...). Al teus ulls neixo, els teus ulls em creen, visc en els teus ulls (...). En els teus ulls, moro, (...) en els teus ulls, la meva terra! Miguel de Unamuno. Comença el Gran Tour. Benvinguts!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre d'Ovidi que és l'eix de la poesia de joventut del poeta romà i que es va centrar en l'experimentació amb el gènere de l'elegia eròtica. És un fragment del llibre primer de l'"Ars amatoria": "Si hi ha algú d'aquest poble que no conegui l'art d'estimar, que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi." Com a banda sonora, hem sentit la música de la pel·lícula francesa del 1975 "Les onze mil verges", basada en una novel·la eròtica! El tema porta per títol "Batucada eròtica". Com a souvenir, us he portat diversos amors. Un és l'amor provocat pel desig, la passió amorosa segons Eros, però n'hi ha d'altres, molts d'altres. Tot plegat avui, en un viatge molt amorós i eròtic.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb l'única carta (fins fa pocs anys inèdita) que va escriure Josep Pla a la també escriptora Montserrat Roig. Temps abans Roig havia expressat les seves ganes d'entrevistar Pla. Aleshores treballava a Tele-exprés i li havia dedicat un article que li va fer arribar juntament amb el seu darrer llibre. Setmanes després Pla li escrivia la carta: "Vaig rebre la carta amb el retall de l'article i el seu llibre. Està molt bé, però és, com tota la crítica d'avui, una mica superficial, etc. Li agraeixo moltíssim. M'agradaria molt de parlar amb vostè del seu llibre sarcàstic i desaforat. M'agradaria d'explicar-li una novel·la que tinc al cap des de fa ja molts anys i que mai escriuré. L'hauria potser d'escriure vostè i, si sortís, tindria el premi ¿sempre, és clar, que li agradés de fer-la. Tot això és entre vostè i jo, naturalment. Hem de salvar aquesta literatura, no ho creu?"