Una fecundació in vitro d'esperma
Una fecundació in vitro d'esperma (iStock)

Una parella gai té bessons amb ADN de tots dos: dubtes ètics i impediments legals

El cas de gestació subrogada de dos homosexuals brasilers porta a la reflexió també sobre les possibilitats tècniques en reproducció assistida

Actualitzat

Gustavo Catunda i Robert Rosselló són una parella d'homosexuals brasilers que han complert el seu somni: tenir descendència que porti gens de tots dos. Han tingut dos bessons, Marc i Maya, gràcies a l'esperma d'en Robert i a l'òvul de la germana d'en Gustavo. La gestació, a més, s'ha fet al ventre d'una cosina d'en Gustavo.

El diari brasiler O Globo informava fa uns dies del naixement dels bessons. I explicava que Gustavo i Robert ja havien pensat des d'anys enrere a combinar material genètic de tots dos. Però el 2015 van descobrir que la llei impedia fer servir un òvul de la germana d'en Gustavo, perquè la donació havia de ser anònima.

Una resolució del Consell Federal de Medicina permet utilitzar òvuls de parents fins al quart grau i això va donar llum verda a la seva il·lusió.

Fins a quin punt els bessons tenen semblança genètica amb tots dos pares? Gemma Marfany, catedràtica de Genètica i membre de l'Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, explica al 324.cat que, d'entrada, la meitat de la dotació genètica dels infants serà d'uns dels dos, de qui sigui el donant de l'esperma:

"Respecte a l'òvul donat per la germana de l'altre membre de la parella, entre dos germans la coincidència en l'ADN és d'un 50% de mitjana (entre el 0 i el 100%). Per tant, els dos bessons sempre tindran més semblança genètica amb aquest segon membre de la parella gai que si s'hagués fet servir l'òvul d'una donant anònima sense parentiu amb ell."

Hi ha un tercer component genètic, l'ADN mitocondrial, el que es troba en els mitocondris o centrals energètiques de la cèl·lula, que en el cas dels bessons serà el mateix que el de Gustavo i la seva germana, "perquè només s'hereta a través de les dones, ja que els espermatozoides no tenen aquest ADN mitocondrial".

Que la gestació es faci en una cosina, en canvi, no influeix genèticament.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by 2depais | paisde2 (@2depais)


Aspectes legals

Per tant, els bessons comparteixen material genètic dels dos pares legals. De fet, biològicament són fills d'en Robert i nebots d'en Gustavo, però legalment tindran l'estatus que se'ls reconegui.

I sobre els aspectes legals, Esther Farnós, professora de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra, explica al 324.cat que això que s'ha fet al Brasil "a Espanya no seria possible":

"No es permet la gestació subrogada, que és nul·la de ple dret. Seria factible en pocs ordenaments, com alguns estats dels Estats Units, on es permet la gestació subrogada i la donació de material genètic de donant conegut."

A Europa, en alguns països el o la donant pot arribar a ser conegut "però això no implica poder-lo aportar o seleccionar prèviament", explica la doctora Farnós. A més, afegeix, encara que això es permetés, pocs països permeten la gestació subrogada:

"A Portugal es permet des de fa poc si és altruista, però la supressió de l'anonimat del donant, regulada el 2019, no en permet la prèvia selecció o aportació per qui accedeix a reproducció assistida o gestació per substitució."

A Espanya, es va introduir una excepció, sense que calgués modificar la llei, per al cas concret de dues dones que volguessin tenir un fill. Si no, cap de les dues no podia ser la donant de l'òvul.

La doctora Farnós explica que en alguns llocs "es barreja esperma de la parella d'homes per evitar saber de qui prové l'espermatozoide que fecunda l'òvul". "En molts països això també està sancionat", afegeix.

També es pot fecundar més d'un òvul, amb esperma dels dos membres de la parella, i triar un embrió que no se sabrà de quin pare prové.

Aquí aquest tema encara no es planteja, explica, "perquè estem amb el debat de l'anonimat de la donació i de la gestació subrogada":

"Sobre això darrer, hi ha força desaprovació social, sobretot per la part econòmica i de gènere: es considera elitista, perquè només la gent que té diners ho pot pagar, i en tant que sempre implica recórrer a una dona que gesti, planteja moltes qüestions d'explotació."

Si la gestació subrogada fos altruista, afegeix, "estaria més acceptat, però això té el problema de controlar bé que no hi ha contraprestació econòmica".

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by 2depais | paisde2 (@2depais)

 

En el Document sobre gestació per substitució publicat per l'Observatori de Bioètica i dret el 2019, es conclou que "la gestació per substitució no s'ha d'admetre al nostre país i no ha de ser un mitjà alternatiu per tenir fills". S'argumenta que obriria les portes "a situacions d'explotació de la dona i del nen nascut mitjançant aquest procediment" i considera que "el desig de tenir fills s'ha d'encaminar pels mitjans actualment existents, com són la reproducció assistida i l'adopció".

Tot i així, afegeix que si finalment es modifica la legislació per permetre-la, "la regulació que s'estableixi ha de ser garantista, amb l'objectiu d'assegurar la protecció dels drets dels implicats, especialment els de la dona gestant i els del menor nascut".

Per això demana, si es tira endavant, cinc requisits: control judicial del procediment per garantir la validesa del consentiment de les persones implicades i la gratuïtat del procés; exclusió de qualsevol intermediari amb ànim de lucre; possibilitat de la gestant, però no dels comitents, de canviar d'opinió, fins i tot després del naixement; control d'idoneïtat dels comitents, i garantir el dret del menor a saber el seu origen.


Noves tècniques, en animals

Si deixem de banda el tema de la gestació subrogada i ens centrem en la semblança genètica de la descendència de dos progenitors del mateix sexe, hi ha una tècnica que s'ha mostrat factible des del 2016, però només en animals.

El febrer d'aquell any, un equip xinès liderat per Jiahao Sha, de la Universitat de Medicina de Nanjing, i XiaoYang Zhao, de l'Institut de Zoologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències, van publicar a la revista Cell Stem Cell un article on afirmaven que havien creat esperma funcional al laboratori a partir de cèl·lules mare de ratolí.

Això obria la porta a un nou tractament de la infertilitat en homes: produir esperma a partir de cèl·lules mare.

El setembre del mateix any, un equip britànic i alemany encapçalat per Anthony Perry, de la Universitat de Bath, anava un pas més enllà. A la revista Nature Communications descrivia com havien utilitzat esperma i cèl·lules reprogramades procedents d'un altre individu. L'experiment va donar lloc a 30 cries que van tenir, al seu torn, descendència sana.

Però això va tenir un cost: es van crear 104 embrions però només aquells 30 van sobreviure. I, a més, per generar les cèl·lules les van haver de sotmetre a una substància química.

L'interès d'aquest complex experiment és que obria la possibilitat d'obtenir descendència a partir de dos individus mascles. Un dels dos facilitaria l'esperma i de l'altre es recollirien cèl·lules que es reprogramarien perquè poguessin formar un embrió.

D'això fa sis anys. S'ha avançat perquè sigui factible que dues persones del mateix sexe puguin tenir descendència només amb el seu material genètic? La doctora Marfany explica que això és molt més difícil del que sembla:

"Per transformar-se en òvul les cèl·lules mare necessiten un entorn biològic molt concret i in vitro costa més. Amb els espermatozoides pot semblar una mica més fàcil, però també costa fer-ho in vitro."

D'altra banda, cal tenir en compte el procés anomenat impressió genètica, imprinting en anglès, pel qual certs gens s'expressen en l'embrió de manera específica segons si provenen d'un home o d'una dona. Segons la doctora Marfany, "in vitro això no es pot controlar".

Però sobretot cal tenir en compte els aspectes ètics, perquè "suposaria un nombre elevadíssim d'avortaments deguts a errors en el desenvolupament embrionari, amb un cost emocional inassumible".

El mes d'agost passat, investigadors de la Universitat Konkuk de Seül, a Corea del Sud, publicaven una revisió de l'estat actual d'aquestes tècniques i les seves possibilitats a la revista Cell.

Entre moltes altres qüestions tècniques explicaven que un dels inhibidors àmpliament utilitzats perquè les cèl·lules mare es mantinguin com pluripotents i puguin generar cèl·lules del tipus desitjat indueix anomalies cromosòmiques i erosiona la impressió genètica.

També alertava que sense una seguretat en el procés es podrien produir defectes genètics que passarien a la descendència i podrien afectar totes les cèl·lules de la següent generació, amb lesions congènites a l'ADN.

La doctora Marfany explica que ara es podrien obtenir cèl·lules germinals primordials tant de dones com d'homes, "particularment si s'obtenen a partir d'embrions, però que després es puguin fertilitzar, encara no. I si és per evitar la infertilitat es pot fer d'altres maneres".

I les dues cèl·lules que s'han de fusionar per generar l'embrió podrien provenir d'un mateix individu? El procés no només és tècnicament molt complex, sinó que per la doctora Marfany aquesta "autofecundació és contrària a l'evolució i comporta un increment excessiu de consanguinitat".

Explica que tothom és portador de mutacions causants de malalties recessives, que només es manifesten si l'individu rep dues còpies del gen defectuós. Amb un progenitor que el tingui i un altre que no, les probabilitats de malaltia són nul·les.

Però "amb un sol individu que generi esperma i òvuls la probabilitat d'homozigositat seria elevadíssima, amb l'increment de malalties greus o letals. Seria el màxim incest possible".


Fills post mortem

Els investigadors coreans fins i tot comenten la possibilitat que les cèl·lules humanes pluripotents induïdes es puguin conservar i que es facin servir anys després de la mort de l'individu. Seria la concepció pòstuma, que a part dels dubtes legals "pot causar incomoditat social perquè barrejaria conceptes familiars tradicionals".

Sobre això, la biologia i la fantasia encara permeten anar més lluny. Un fetus femella ja porta al seu interior els precursors de tots els òvuls que tindrà la dona quan sigui adulta. Als cinc mesos de gestació, el fetus femella ja té tots els ovòcits, cèl·lules que es desenvoluparan en el cos de la dona adulta, en diferents moments, i donaran lloc als òvuls. No se'n creen més al llarg de la vida.

Així que, en teoria, d'un fetus femella es poden extreure els ovòcits i madurar-los per obtenir òvuls, que es poden fecundar amb esperma de donant. Donarien lloc a una persona fill o filla d'una mare que mai no hauria passat de fetus, fills d'una mare no nata.

Això es va fer amb ratolins el 1995 i mai s'ha assajat amb persones. És possible que de moment ningú ni tan sols s'ho plantegi. La ciència obre moltes possibilitats que exciten la imaginació i potser serveixen per crear ficcions o per reflexionar sobre dubtes ètics i socials. Però que no necessàriament s'han de dur a terme, perquè ara com ara no són factibles i, probablement, ni tan sols necessàries.

 

ARXIVAT A:
CiènciaFamília Recerca científica
Anar al contingut