Una dècada de la mort de Nelson Mandela, la icona moral del segle XX
El llegat de Nelson Rolihlahla Mandela, que va morir fa 10 anys, segueix ben viu i poderós, a dins i a fora de Sud-àfrica
Poques persones han fet camí per la història contemporània amb la influència, el respecte i l'admiració que ha despertat Nelson Mandela. Activista, pres de consciència, primer president negre de Sud-àfrica, premi Nobel de la Pau, referent moral... Mandela té tantes facetes com noms.
Nelson, el nom anglès que, seguint la tradició colonial, li va posar la mestra. Rolihlahla, el seu nom en llengua xosa, que vol dir "tibar la branca d'un arbre" o també, col·loquialment, "busca-raons". Tata o pare, també en xosa. I Madiba, el nom del seu clan i un terme afectuós i reverencial.
Mandela va néixer el 1918 ja dins una dinastia política del llinatge thembu. Contra el criteri de la família, però, va marxar a Johannesburg a estudiar dret.
Allà va descobrir el sistema de segregació i opressió dels negres que constituïa el principi de la vida pública i de governança del país: l'apartheid, paraula que en afrikaans -la llengua derivada del neerlandès parlada a Sud-àfrica- significa "separació" i que ha acabat assimilada a "segregació per motiu de raça".
"Estic preparat per morir pel meu ideal"
Mandela s'afilia al partit que lluita contra aquesta segregació, el Congrés Nacional Africà. I quan el partit és il·legalitzat, es declara partidari de la lluita violenta.
Acaba condemnat a cadena perpètua pel règim segregacionista el 1964, acusat de preparar un cop d'estat. El seu al·legat des de l'estrada, en defensa de la lluita violenta com a últim recurs, i que acaba amb les paraules "estic preparat per morir pel meu ideal", dona la volta al món.
El pres 466/64 de Robben Island
Mandela serà a la presó 27 anys: el pres número 466/64 del penal de Robben Island. L'actitud a la presó, el rebuig de successives ofertes de llibertat a canvi de renunciar als seus principis, i els missatges contra l'apartheid el van convertir en un símbol que el règim de Pretòria no va poder aturar.
Quan va ser alliberat, la seva dimensió política va caure a plom damunt un sistema que feia aigües davant el món i davant la fortalesa moral del moviment que Nelson Mandela liderava.
Mandela va invertir tot el seu capital polític en la reconciliació, va allargar la mà als mateixos dirigents que l'havien empresonat i va evitar una fractura al país. Va guanyar les eleccions del 1994 i es va convertir en el primer president negre del país.
La seva imatge, al costat de la selecció sud-africana de rugbi, un emblema de la Sud-àfrica blanca i supremacista, es considera, encara ara, com un moviment d'una audàcia política admirable.
Mandela va ser president cinc anys. I va morir ara en fa 10. Casa seva va ser lloc de pelegrinatge pels líders de tot el món. Una visita a la reialesa de debò, va dir algun dels visitants il·lustres.
La Sud-àfrica post-Mandela
"Tot i que les escoles només per a blancs són cosa del passat, la realitat és que, avui, la majoria dels estudiants negres a Sud-àfrica són pobres i la majoria dels estudiants blancs no." És un dels trets que defineix el país ara mateix, en paraules de Sudeshan Reddy, un responsable de Nacions Unides Sud-àfrica durant anys.
L'educació, "l'arma" que Mandela va visualitzar com a imprescindible per canviar el món, no ha aconseguit canviar Sud-àfrica.
El racisme institucional ha desaparegut. Les lleis que sustentaven la discriminació racial van ser abolides. El país no ha tingut cap president blanc des que l'apartheid es va desmantellar. Més encara, tots els presidents sud-africans des d'aquell moment han estat del Congrés Nacional Africà, el partit de Nelson Mandela... I, tot i això, les desigualtats racials s'han demostrat arrelades en molts àmbits del país.
Més d'un 60% de la població sud-africana viu per sota del llindar de la pobresa, segons dades del Banc Mundial. Entre els negres, el percentatge de pobres és del 64%, mentre que entre els blancs se situa al voltant de l'1%.
El país se situa a la part més alta del rànquing de la desigualtat. No només l'atur n'és una mostra. També n'és el tipus de feina i les connotacions que comporta. Nombrosos joves rebutgen perpetuar l'estigma laboral que l'apartheid va deixar.
Els anys de la segregació, els negres tenien limitades les opcions de treball: jardiners, porters, cambrers, servei domèstic... Encasellar-se en feines que no requereixen una gran formació és vist com retornar, de facto, a una situació de subjugació. De nou, només l'educació pot trencar les inèrcies. La "Nació de l'arc de Sant Martí" que va estimar Mandela no s'acaba de fer realitat.
Però el llegat de Nelson Rolihlahla Mandela, Madiba, és viu i poderós. A dins i a fora de Sud-àfrica.
