Tirar-se al mar i quedar tetraplègic: l'aigua pot ser tan dura com el ciment

És una imatge recurrent en anuncis i pel·lícules: persones, majoritàriament joves, llançant-se des d'alçades més o menys grans des d'espigons o des de roques al mar.

És una conducta que és imitada sovint en la vida real per persones amb ganes de sentir el pessigolleig de l'adrenalina en el moment de saltar, però que de vegades acaba molt malament.

De fet, cada estiu la Unitat de Lesions Medul·lars, la ULM, de l'Hospital Vall d'Hebron, referència a Catalunya en aquest tipus de lesions, atén una mitjana de cinc persones a conseqüència d'un salt o una capbussada a la costa o a la piscina.

Per això metges i psicòlegs alerten que, abans de saltar, cal mesurar bé el risc, per no assumir-ne més del necessari per fer-se el valent davant d'un mateix o dels altres.

"El risc més gran és la tetraplegia"

I per poder-ho fer, cal tenir abans en compte alguns fets, el més important dels quals és que sempre hi ha el risc de quedar-se tetraplègic i perdre la mobilitat a tot el cos.

Ho adverteix Xurxo Segura, metge de la ULM del Vall d'Hebron, que alerta que, per molt que es conegui el lloc del salt, el mar pot haver-lo modificat:

"El risc més gran és la tetraplegia, tenim pacients que diuen: jo m'he tirat des d'aquesta roca des de que tinc 15 anys, i sé que l'alçada són 3 metres i no hi ha cap problema. Però si el dia anterior hi ha hagut molta marea i ha mogut tot un banc de sorra, tu et penses que són 3 metres i potser és un metre, i ja tenim el problema."

"Com si et passés un cotxe per sobre"

Però segons Segura, potser encara és més important tenir en compte que la superfície líquida pot provocar per si sola lesions medul·lars considerables en el moment de l'impacte, de vegades des de la mateixa platja:

"Una altra cosa és la tensió superficial de l'aigua: si la tensió és molt alta, és com si impactessis contra ciment. Un altre component molt important és que si tu fas la capbussada i just quan estàs entrant a l'aigua ve una onada, això és com si et passés un cotxe per sobre."

"Aquest braç se m'està adormint"

Ivan Bustos ho va experimentar en la pròpia pell només per fer un mal gest dins de l'aigua, i ara ha de caminar amb l'ajuda de crosses, un cas poc freqüent:

"Just al moment de capbussar-me vaig notar com un gran cop a l'espatlla: no, no m'ha tocat ningú, però aquest braç se m'està adormint. No sabia que em podia passar això amb un simple gest dins de l'aigua i que acabés com he acabat."

Podeu escoltar el seu testimoni en aquest reportatge:

A la ULM del Vall d'Hebron també tracten les seqüeles psicològiques, que poden ser molt considerables, tal com explica la psicòloga Anna Beneria:

"Partim d'una situació en què tens totes les capacitats, i en qüestió de segons la vida canvia de cop, i et trobes hospitalitzat, que ja és un estressor molt elevat per a qualsevol persona. Per tant, és un aprenentatge de nou."

Segons Segura, el risc de patir una lesió d'aquest tipus també depèn de la pròpia anatomia:

"Hi ha pacients que de naixement tenen un canal medul·lar més estret, i per ells la probabilitat que puguin tenir aquest tipus d'afectació és més gran, necessites un impacte o un mal gest que ho motivi, però tenen més risc que algú que el té més ample."

Segura diu que, malgrat les campanyes informatives que es fan des de fa anys, el nombre de lesionats medul·lars a Catalunya no ha disminuït.