"Si no hi ha malaltia, n'hi haurà": propostes per a l'atenció sanitària a persones sense llar

Les persones sense sostre estan més exposades a la malaltia i el seu dret a la salut es veu vulnerat per les múltiples barreres que afronten

Actualitzat

A Barcelona viuen unes 1.500 persones sense llar, i a Catalunya, prop de 5.500. És una realitat creixent i el màxim exponent de l'exclusió social. El seu dia a dia està ple de barreres i dificultats i una més, per raons diverses, és l'accés al sistema sanitari. I precisament quan la seva càrrega de malaltia és molt superior a la de la població general.

"En les persones que estan en situació de sense llar, en els seus inicis, potser no hi ha malaltia, però hi serà."

Així ho explica Beatriu Bilbeny, metgessa de família de l'Equip d'Atenció Primària Raval Sud, que coneix molt bé aquesta realitat.

Per això ha impulsat, en el marc del grup de treball #SalutSenseLlar del Col·legi de Metges de Barcelona, un document amb propostes per millorar l'atenció sanitària continuada a aquest col·lectiu, tan sovint oblidat.

Les persones que viuen al carrer tenen 40 vegades més risc d'infecció per hepatitis C o VIH, i el 91% és addicte a alguna substància. El 73% té algun trastorn mental. Són dades d'un dels pocs estudis científics sobre l'estat de salut d'aquest col·lectiu, liderat pel CAP Raval Sud i fet amb usuaris del CAS Baluard i de la Fundació Arrels.

També tenen una alta taxa de malalties cròniques respiratòries o cardiovasculars, i quatre de cada deu tenen algun traumatisme, ja que el risc d'accident o agressió és molt alt.


Les barreres per accedir a l'atenció sanitària

Alhagie Manjang només fa uns mesos que viu als carrers de Barcelona, des que va arribar-hi després d'un llarg periple des de Gàmbia. Ha anat al Centre de Salut Internacional Drassanes, que depèn de l'Hospital Vall d'Hebron, per descartar una infecció respiratòria. Aquí han aprofitat l'oportunitat per vacunar-lo --assegura que ho farà després del ramadà-- i fer-li una revisió a fons.

"Molta gent que viu al carrer no vol anar a un centre sanitari i explicar què li passa; s'espera a estar molt malament. Però no els culpo, perquè és per desconeixement."

Així ho explica ell mateix, i és que Manjang, en realitat, és una excepció, com explica Sílvia Torralba, de la Fundació Arrels: "La persona que viu al carrer està pendent de sobreviure i la salut no és tan urgent. O penses que estàs tan fotut i ningú t'ha vingut a ajudar mai, que ja no demanes res."

La primera barrera, sovint --tot i que no hauria de passar perquè tothom hi té dret--, és no tenir la targeta sanitària. Aleshores dependrà de la flexibilitat i la voluntat de la persona que trobi allà. Per la doctora Bilbeny, aquesta arbitrarietat és precisament el que cal evitar.

"No pot dependre que un professional determinat, que tingui una sensibilitat especial per atendre les persones en situació de sensellarisme, atengui d'una manera diferent que un altre."

Hi coincideix Sílvia Torralba, de la Fundació Arrels:

"Necessites que s'activi molt ràpidament un protocol concret, que puguis tenir molt ràpidament la treballadora social del CAP, la metgessa, la infermera, que tot sigui ràpid."

La resposta al sensellarisme
Voluntaris de la Fundació Arrels s'acosten a les persones que viuen al carrer (ACN)

Reclamen més coordinació i més flexibilitat al sistema

Com a molt, quan el dolor ja es fa insuportable, les persones sense llar sí que van a urgències. Però l'atenció que els cal no es pot quedar aquí, de forma puntual, perquè acostumen a necessitar una assistència sanitària continuada per les moltes patologies que poden arribar a acumular.

Hi ajudaria molt, reclama Bilbeny, més coordinació entre diferents centres sanitaris i entre especialistes i més flexibilitat del sistema, amb menys traves administratives: "Seria un sistema que s'adaptaria millor a la realitat d'aquestes persones, de la mateixa manera que ens adaptem en altres situacions."

I és que les dificultats d'aquestes persones són enormes. Un exemple: poder comprar fàrmacs, tenir algun lloc on desar-los --especialment complicat quan necessiten nevera-- i ser capaços de seguir la pauta de medicació. En aquest sentit, entitats com la Fundació Arrels els pot ajudar.

Més difícil és superar la manca de places residencials per fer la convalescència després d'una alta hospitalària.

"Estem atenent al carrer persones que han sortit d'una operació, d'una pneumònia gravíssima, amb ferides, supurant, persones embarassades, persones que han patit un càncer. Això és la nostra realitat."


Alerten sobre la vulneració del dret a la salut

Hi ha consens que és imprescindible un treball coordinat entre els àmbits de la salut i el social. "Tenim les eines, hi ha la voluntat dels serveis d'atenció sanitària i dels serveis socials que acompanyem les persones sense llar. Cal també la voluntat política per abordar el tema i fer-ho de manera transversal. Jo crec que es pot fer, encara més, és que s'ha de fer", diu Torralba.

Bilbeny afirma: "Tenir una persona embarassada vivint al carrer a mi, com a ciutadana, em colpeix, i si a sobre soc la seva metgessa, me'n vaig a casa que no puc deixar de pensar-hi."

Es queixa que això és una vulneració del dret fonamental a la salut. Amb aquest panorama, és difícil, però quan aconsegueixen crear un vincle de confiança amb alguna d'aquestes persones tan vulnerables, ho celebren com un èxit. És el cas de Manjang:

"Segur que tornaré a la consulta, cent per cent, perquè valoro la meva salut. Quan tens salut, tens una vida millor."

 

ARXIVAT A:
SalutPobresaHabitatge
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut