Petroli sense comprador: el mar, ple de petroliers que fan de magatzem per falta de demanda
Petroliers davant de Long Beach, Califòrnia (U.S. Coast Guard via Reuters)

Petroli sense comprador: el mar, ple de petroliers que fan de magatzem per falta de demanda

La caiguda de la demanda de petroli provocada per la Covid-19 ha fet caure la producció als Estats Units, però ha afavorit les empreses que lloguen petroliers, que guarden el cru que el mercat no absorbeix

Xavier DuranActualitzat

Fa un any, l'oest de l'estat de Texas era l'epicentre petrolier del planeta. La població creixia gràcies als treballadors que hi anaven a treballar de valent, però també a guanyar molts diners, i l'atur era d'1,7%.

El corresponsal de TV3 a Washington, Xesco Reverter, va visitar la zona i va entrevistar l'enginyer Josh Garcia, que li deia això:

"Som i serem durant temps els líders mundials en gas i petroli, i això no s'aturarà aviat."

Un any després, cada dia hi tanquen més pous i molta gent ha de marxar perquè ja no hi ha feina. I ara, Josh Garcia diu això:

"La crisi ha devastat la indústria petroliera dels Estats Units. De totes les torres de perforació que vau veure, només el 10% funcionen. I pel que fa als pous, també n'acabaran tancant molts, la qual cosa no té precedents."

La dràstica disminució d'activitat a Texas no és l'única imatge de la crisi actual. Desenes de petroliers guarden aquest producte en els seus tancs, perquè els dipòsits terrestres ja gairebé no n'admeten més i, com que no es ven, s'ha d'emmagatzemar en algun lloc.

Les causes de tot això són dues. Una és la guerra de preus entre l'Aràbia Saudita i Rússia, una estratègia complexa que de vegades acaba perjudicant qui la posa en marxa, però que d'entrada ha anat contra els Estats Units, entre altres països.

La segona raó és la pandèmia de Covid-19, que ha paralitzat la mobilitat a tot el món i ha disminuït la demanda de petroli a nivells mai vistos. I aquest problema és més greu, perquè la guerra de preus pot acabar quan els que l'han començada ho decideixin. Però la pandèmia no és tan fàcil de controlar.

Així ho veu John Trischitti, analista i director de Midland Development Corp:

"Si agafes les dues crisis, que per si soles ja són excepcionals, i les ajuntes, el resultat és catastròfic. La crisi del 1985 va ser tan devastadora que els va costar 17 anys tornar al punt d'inici. Hi ha qui diu que ara podria passar el mateix."


Un creixement vertiginós

Midland Development Corporation és una empresa dedicada a atreure i mantenir treballadors qualificats a Midland, una ciutat i un comtat de l'oest de l'estat de Texas que, segons la mateixa corporació, "és on els negocis venen a créixer i les famílies hi fan arrels", la terra "de grans empreses i de feines d'alta remuneració".

El 2010 no era ben bé així. El 12,9% dels seus habitants estaven sota el llindar de pobresa. Però el 2014 la revista Forbes la situava com la segona ciutat dels Estats Units amb el creixement més ràpid –cosa que també hi ha fet augmentar els preus i el cost de la vida.

La causa: està situada en la Conca Permiana (Permian Basin), nom que fa referència al període geològic del Permià, que abasta aproximadament des de fa 299 milions d'anys fins a 251 milions.

Allà, la producció de petroli era, el 2018, el 20% de la producció total dels Estats Units. Els jaciments es coneixen des de fa un segle i als anys 70 semblava que arribaven al límit, però noves tecnologies d'extracció i el "fracking" li van donar una nova empenta.
 

Bomba d'extracció de petroli a Midland, Texas (Reuters/Angus Mordant)

De moment, han tancat un 10% dels pous. I els costarà mesos reobrir-los, perquè, un cop el món superi el coronavirus, caldrà que es buidin els dipòsits on s'emmagatzema, que avui ja estan gairebé al límit.
 

El "fracking" deixa de ser rendible

Qui ho hauria dit? El "fracking" té uns costos ambientals elevats, però les lleis de Texas i la presidència de Trump no es distingeixen per aquestes preocupacions. Ni per pensar que cal reduir l'ús de combustibles fòssils per fer front a la crisi climàtica.

Tot semblava, més aviat, una oportunitat històrica. I que havia produït ja fets històrics. Els Estats Units són un dels principals productors mundials de petroli, però en consumien tant que n'importaven més que n'exportaven.

El setembre del 2019, això va fer un tomb: va passar a ser exportador net, tant de petroli cru com de productes refinats. Era el primer cop que passava des que se'n tenen registres, des del 1973.

I segons l'Agència Internacional de l'Energia, a finals del 2020 o principis del 2021 aquesta posició s'hauria d'haver consolidat.

A finals de novembre, els Estats Units superaven l'Aràbia Saudita i Rússia en producció diària de barrils. Ariel Cohen, un comentarista especialitzat en energia i geopolítica, escrivia això a Forbes:

"És, de debò, un moment excitant per a la política energètica dels Estats Units –que mai no hauríem imaginat. Els polítics americans serien suïcides si maten la gallina que pon ous d'or per a l'economia americana i que treu els Estats Units de la dependència de petroestats autoritaris".

És a dir, no posem traves al "fracking", que és una benedicció.

Però va arribar la guerra de preus i, sobretot, el coronavirus. I el mateix comentarista, que havia qualificat el "fracking" com "una de les històries americanes de més èxit", escrivia això, també a Forbes, el 5 de maig:

"Els polítics jugaran un paper crucial en com seran els mercats energètics mundials després de la Covid-19. El disseny de paquets d'estímul modelarà com la nostra nació uneix la recuperació econòmica amb una ruta cap a fonts d'energia més netes i barates. Al mateix temps, els reguladors i les empreses han de recelar de la sobredependència de fonts d'energies renovables o en què la flexibilitat de les xarxes és limitada."

Tot i el matís sobre les energies renovables, semblava que el "fracking" ja no era un idea tan bona i duradora. El futur era brillant. Però de vegades el futur dura poc.

Fa un any el barril de petroli valia 53,93 dòlars i a l'abril havia baixat a 24,74 dòlars. Per sota de 35 dòlars, el "fracking" no és rendible. Costos ambientals a part.
 

Baixa dràsticament la demanda

I a causa del petroli emmagatzemat i sense comprador, el preu del mercat de futurs havia estat negatiu per primer cop: si "compraves" petroli a futur, et pagaven. Ara bé, tenies el compromís de recollir-lo d'aquí uns mesos, en el lloc que toqués, i guardar-lo de forma segura.

Segons l'informe publicat a l‘abril per l'Agència Internacional de l'Energia –la mateixa que pronosticava que els Estats Units es consolidarien com a exportador net de petroli– feia noves prediccions.

Calculava que la demanda d'energia caurà aquesta any un 6% –set vegades més que després de la crisi del 2008. En termes absoluts, la caiguda no té precedents i equival a perdre tota la demanda de l'Índia, el tercer consumidor mundial.

Petroliers ancorats al port de Tuxpan, a l'estat mexicà de Veracruz, el 22 d'abril (Reuters/Oscar Martinez)

L'informe remarcava un desplaçament cap a fons d'energia baixes en carboni, entre les quals incloïa la nuclear. I calculava que significarien el 40% de la generació global d'electricitat –6 punts per sobre del carbó.

Sobre la demanda de petroli, afirma que en el primer trimestre havia caigut vora un 5% i que en el global de l'any haurà disminuït un 9%. El consum de petroli tornaria a nivells del 2012.

Pel que fa a l'energia nuclear, en pronostica també una caiguda, causada per la menor demanda d'electricitat. En canvi, espera que la demanda de renovables pugi, pels menors costos d'operació i a l'augment de la seva potència instal·lada.


Petroliers plens

Però en totes les crisis sempre hi ha qui hi guanya. El petroli extret i no venut ja no es pot guardar en dipòsits terrestres, que estan al límit, perquè cal reservar espai per a quan repunti el consum.

Per això, augmenta la demanda de petroliers, que, a més, tenen un avantatge: el petroli es pot situar al lloc del món que, estratègicament, ens pugui interessar més.

Al febrer, el lloguer dels petroliers costava, de mitjana, 25.000 dòlars al dia. Al març ja valia uns 170,000 dòlars, i ara es troba en uns 350.000 dòlars diaris.

A finals d'abril, els petroliers contenien uns 175 milions de barrils, el doble que al març. Després de la crisi del 2008, hi havia uns 100 milions de barrils al mar.

Daniel Gómez Cañete, de l'Associació per a l'Estudi dels Recursos Energètics (AEREN), publicava un tuit amb un mapa de la situació dels petroliers.

 

 

Però també els petroliers tenen els seus límits i es calcula que no podran superar els 200 milions de barrils. I com que la demanda no pujarà de cop i les reserves no es buidaran de seguida, l'hauran de guardar durant més temps.

Tampoc no el poden guardar indefinidament. Per tant, el primer petroli que es consumirà serà aquest, perquè el cost és més elevat que en terra. El paisatge immediat mostrarà uns pous de petroli menys productius i uns oceans plens de petroliers al màxim de capacitat.

ARXIVAT A:
Coronavirus EnergiaEstats UnitsMedi ambient
Anar al contingut