Oli de Barcelona: un projecte social recupera oliveres centenàries amagades a Collserola

Pujant per la carretera de l'Arrabassada, a cinc minuts de les eternes retencions de la ronda de Dalt, hi ha un trencant a mà dreta que porta a la masia de Can Soler.

Està encarada a l'inacabable skyline que forma Barcelona, com desafiant la gran ciutat. Si et gires d'esquena (i et tapes les orelles perquè encara se sent algun clàxon), podries sentir-te com si estiguessis al Penedès, a les Terres de Ponent o en qualsevol altre entorn rural on es treballa la terra.

A Can Soler també es treballa la terra, com es feia antigament a tota la serra de Collserola. Tècnicament, no hem deixat el terme municipal de Barcelona.

Hi ha molta activitat. Una vintena de persones entren i surten de la masia. N'hi ha que estan treballant en els horts, però la gran majoria estan feinejant als terrenys que hi ha a la part del darrere. Hi anem. De seguida ens ve a rebre un grup nombrós de persones. Somriuen. I després del primer "bon dia", l'eterna pregunta…

"Quan sortirem a la tele?" (Riures)

Aquest grup de persones que tant somriu té un element en comú: que abans d'arribar a Can Soler no els resultava tan fàcil somriure. Fa un temps que se'ls va diagnosticar un problema de salut mental i formen part del taller ocupacional de la Fundació Els Tres Turons.

Ens mostren amb orgull un camp d'oliveres. Fa anys que les treballen i, finalment, després de molts esforços, han aconseguit el fruit. És a dir, han fet oli amb les olives que han collit, i no és un oli qualsevol: és oli d'oliva verge extra i, curiosament, barceloní, de quilòmetre zero.

Avui toca treure les males herbes que s'han multiplicat amb les pluges del mes de març. Parlem amb David Espejo, un usuari com diu ell "veterà". Va arribar a Can Soler després de passar per feines en cadenes de muntatge o d'altres experiències d'inserció laboral molt "monòtones".

"Això és el millor regal. Treballem a l'aire lliure, estem bé i els companys t'abracen!"

S'emociona i al seu voltant, de nou, allau de somriures. La sensació és que entre aquestes oliveres han trobat el seu lloc. Ens ho explica Joan Gubern, un dels responsables de la Fundació Els Tres Turons.

 "Projectes com aquest ajuden a normalitzar, possibilitem que puguin canviar el rol de persones depenents, que necessiten ajuda, per persones actives, ciutadanes que treballen i que posen la seva expertesa al servei de la comunitat. Ara amb aquest oli, tanquem el cercle i el projecte es fa més gran."

Uns metres més enllà, una dona està treballant la terra amb una aixada. És la Doris. Està molt a prop de concloure un llarg procés de recuperació. Ara torna a tenir plans de futur.

"Quan vaig arribar aquí estava callada. Tenia molta tristesa a dins. Estava tancada en el meu món interior. Ara puc dir que estic feliç, estic contenta, estic quasi quasi quasi recuperada. Aquí t'oblides de l'estrès i l'ansietat. Amb totes les coses dolentes que m'han passat, em sembla increïble poder acabar vivint una experiència com aquesta. Ara vull treballar amb gent, ajudar les persones que ho necessitin."

També s'emociona després de posar paraules als seus sentiments, igual que fa un moment li passava al David. Agafa una mica d'aire, aixeca la mirada i veu els seus companys que no paren d'arrencar les males herbes. Somriu i ens explica que és conscient que marxarà aviat de Can Soler, però que no vol perdre-hi el contacte.

Oliveres centenàries recuperades després de cinquanta anys d'abandonament

Quan el projecte de la Fundació Els Tres Turons va arribar a Can Soler, la masia estava en molt mal estat. Feia més de mig segle que l'enorme porta de fusta de l'entrada estava tancada.

Hi havia branques dels arbres del bosc del voltant que entraven per les finestres. Al voltant, bosc, bosc i més bosc. Espès i descontrolat. En Joan Blas Asmodei, tècnic en jardineria de la Fundació Els Tres Turons, ens explica com va començar tot ara ja fa uns anys.

"Vam entrar amb motoserres per netejar tot això. La sorpresa va ser quan ens vam trobar amb aquestes oliveres. No es veien. Estaven devorades pel bosc. Feia més de cinquanta anys que ningú les cuidava.

"Vam fer una poda molt dràstica per recuperar i estructurar les oliveres com a arbre de cultiu i després d'un procés com aquest, tan agressiu, no tornen a fer olives fins a cinc o sis anys després."

I tot plegat ens porta al fet que amb la collita de l'any passat van poder reunir prou quantitat d'olives, i de prou qualitat, per poder fer, per primera vegada, un oli d'oliva verge extra.

I on es pot comprar aquest oli? Doncs senzillament no es pot perquè el regalen. El 100% de la producció d'oli obtinguda de la primera collita s'ha donat a persones i institucions per fer visible la feina que fan en David, la Doris i tots els altres companys, els que no paren de somriure.

A més, no ha estat fàcil, però han trobat un viver on venen oliveres de la mateixa varietat, la becaruda, un tipus d'oliva que gairebé havia desaparegut. Volen plantar més oliveres però no per fer més litres d'oli, sinó per sumar més persones al projecte.

A l'hora de marxar, la Doris ens acompanya i ens confessa que se sent com una d'aquestes oliveres: recuperada després d'un temps d'estar abandonada.