Neutralitats que criden l'atenció: quins països no donen un suport actiu a Ucraïna i per què

Portem un any d'una guerra a Ucraïna que ens ha donat imatges que recorden les de fa un segle. Trinxeres, tancs, soldats enfangats, civils patint les penúries de l'hivern...

Qualsevol estudiós dels conflictes bèl·lics sap que els canvis sobre el terreny basculen, també, per les aliances internacionals que tenen les parts. Als llibres d'història, les guerres s'expliquen per blocs: quins països s'enfronten, quins en són aliats, i quins en volen quedar al marge.  

En la guerra d'Ucraïna, hi ha neutralitats que criden l'atenció que cal explicar.   

Quins són els països que no volen donar suport a Ucraïna? Quins lligams tenen amb Rússia que els obliga a no prendre partit pel país que Moscou agredeix?  
 

Contraris, favorables i abstencionistes a les Nacions Unides, el 2022 

En la primera votació de l'Assemblea de les Nacions Unides sobre la invasió russa, la Resolució ES 11/1, la condemna va ser unànime: només 5 països hi van votar en contra: Bielorússia, Corea del Nord, Eritrea, Síria i, evidentment, Rússia. Però, tot i que violar la integritat territorial i la sobirania d'un país és frontalment contrari als principis de la Carta de Nacions Unides, hi va haver 35 sorolloses abstencions, a part dels 12 països absents en la votació. 

Entre els 35 abstencionistes, un nombrós grup de països que històricament havien estat sota l'òrbita soviètica: Algèria, Angola, Cuba, Nicaragua, Vietnam... També hi havia la majoria de repúbliques caucàsiques, que conformen amb Rússia l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), una aliança militar amb vocació de ser una OTAN russa.  

Però, entre els estats que inicialment no van voler condemnar la decisió de Vladímir Putin, s'hi inclouen potències mundials i regionals que en aquest any de guerra ja han demostrat que poden tenir un paper --fins i tot decisiu-- en el desenvolupament de la guerra: l'Índia, el Pakistan, l'Iran i, la més significativa, la Xina.   

L'Iran i Rússia, dos països sancionats que s'ajuden  

D'aleshores ençà, l'Iran s'ha posicionat clarament al costat de Rússia. Les protestes internes i les crítiques d'Occident a la repressió han replegat el règim. I lluny de reactivar l'acord nuclear, Teheran ha aprofitat la guerra per reposicionar-se.

La venda dels drons kamikaze de la marca Shahed, rebatejats com a Geran-2 per Rússia, l'ha vinculat directament a la guerra, un cop utilitzats sobre el terreny.

Les sancions que el règim dels aiatol·làs rep de nou d'Occident des del trencament de l'Acord nuclear --i que la Unió Europea ha reforçat amb l'onada de repressió per les protestes pel vel-- han situat l'Iran clarament al costat de Rússia, en una mena de solidaritat per necessitat entre estats sancionats.   
 

La postura inicial d'Israel, condicionada per Síria   

Tot i la condemna sense pal·liatius a la invasió russa, la del govern de Tel-Aviv és una de les neutralitats inicials més sorprenents. L'equació "Israel, aliat dels Estats Units" sumat a "Zelenski, un president jueu" hauria de donar el resultat immediat: "Israel dóna ple suport a Ucraïna", però no ha estat així.   

Durant aquest primer any de guerra, el país ha tingut tres primers ministres, Naftali Bennet, Yair Lapid i Benjamin Netanyahu. I és Bennet qui ha explicat millor el perquè.

En ple procés d'aïllament internacional de Rússia i d'aprovació de sancions, el març del 2022, Bennet va viatjar a Moscou per reunir-se amb Putin. Tenia una raó pràctica: Israel bombardeja periòdicament posicions iranianes i de Hezbollah a Síria, i volia continuar tenint-hi carta blanca sense topar amb els efectius russos sobre territori sirià. La coordinació funcionava des de finals de la guerra a Síria i no la volia fer descavalcar. Bennet va marcar la política de no donar ajuda militar a Ucraïna, només ajuda humanitària, i el seus dos successors, Lapid i Netanyahu, l'han mantinguda.   

I això, malgrat que Volodímir Zelenski és jueu i, segons ha explicat Bennet, va demanar-li explícitament de fer de contacte amb Putin abans que tot esclatés.  

L'Índia treu rèdits econòmics de la guerra 

La que es considera "la democràcia més gran del món" encara no ha condemnat la invasió d'Ucraïna. És més, els lligams entre Delhi i Moscou s'han fet econòmicament més forts. La compra de petroli rus s'ha multiplicat per 33, en aquest any. Ho han llegit bé, 33, no 3. I ho fa a un preu de descompte, perquè Rússia ha posat al mercat el seu or negre amb rebaixa per poder continuar produint sense haver d'emmagatzemar. 

Però, per què vol l'Índia importar una mitjana d'1,2 milions de barrils al dia? No només per fer funcionar la seva economia. Part del negoci està en refinar el petroli rus i revendre'l al mercat mundial, també a Europa.    

Un altre detall: el 60% de l'arsenal militar de l'Índia és d'origen rus. El nord-americà no arriba al 14%. I el factor veïnatge acaba de fer decantar la balança; els lligams són massa forts per a haver-se d'alinear amb Occident. Una neutralitat que Modi justifica bé per raons històriques.

L'Índia va liderar el Moviment dels països No-Alineats quan el món estava dividit entre capitalistes i comunistes. Ara, la seva aposta és la negociació i només l'ús d'una arma nuclear per part de Rússia podria fer-lo canviar d'opinió.  

L'únic lleig que Modi li ha fet a Putin és anul·lar la trobada bilateral anual que havien planificat per desembre del 2022. Sense més escarafalls.  

Sud-àfrica, Brasil i l'Amèrica Llatina 

El cap i la cua dels anomenats BRICS, el Brasil, i Sud-àfrica tenen actualment posicions similars. Els lligams històrics dels governs post-apartheid de Pretòria amb el Moscou soviètic es mantenen malgrat el pas del temps. Alguns dels líders del Congrés Nacional Africà havien format part del Partit Comunista de Sud-àfrica i es van educar políticament a la capital russa. 

El record del suport soviètic a la seva lluita d'alliberament és suficient per mantenir-los propers a Putin i allunyats, malgrat la condemna a la invasió, del món anglosaxó que durant dècades va donar suport a la discriminació racial institucional que era l'apartheid. 

Al Brasil, la guerra va començar amb Jair Bolsonaro al poder i l'arribada de Luis Inácio Lula da Silva ha suposat un gir. D'entrada perquè el veterà president del Partit dels Treballadors ha liderat una postura que molts governs llatinoamericans han acabat seguint: no entregar armes a Ucraïna. La petició feta pels Estats Units a inicis del 2023 sembla llunyana físicament, però té un sentit: alguns exèrcits nacionals llatinoamericans, com el de Colòmbia, tenen arsenals d'origen rus en desús. Armament que pot ser molt útil a Ucraïna en el camp de batalla, on les peces de recanvi escassegen i no en poden anar a buscar de noves a Rússia.

Gustavo Petro, el president Colombià, va argumentar així la seva negativa a la cimera de la CELAC: "Amèrica Llatina, en lloc d'estar jugant a veure de quina part està, ha d'exigir la pau i que es construeixin els diàlegs pertinents per acabar amb la guerra. No estem amb cap dels dos."

Lula da Silva ha estat més proactiu: proposa una iniciativa mediadora encapçalada per potències com la Xina, l'Índia, Indonèsia, i el mateix Brasil.  
 

Turquia, mediadora o traïdora?  

Membre de l'OTAN --amb obligacions cap als seus aliats-- i veí de totes dues part en conflicte --amb qui comparteix fronteres marítimes-- la Turquia de Recep Tayyip Erdogan ha estat un altre dels fils connectors entre Occident i Moscou. L'acord del gra es pot considerar com un dels pocs èxits diplomàtics d'aquests 12 mesos de guerra. I Erdogan no només n'ha estat el promotor sinó alhora el garant. També ha estat clau en l'organització i acolliment dels intercanvis de presoners entre Rússia i Ucraïna.

Durant aquest llarg any, doncs, Turquia s'ha mostrat com un actor gairebé indispensable per a totes dues parts i la guerra li ha donat l'oportunitat de reafirmar-se com a potència regional. Erdogan manté fermament el pols amb l'OTAN, amb la seva negativa a deixar entrar a l'Aliança Suècia per acollir membres de la minoria kurda. Ha venut drons a Ucraïna, però no ha ofert els seus 300 tancs Leopard a Kíiv. És més, manté converses periòdiques amb Moscou i s'ha negat a afegir-se a les sancions occidentals contra Rússia.

Algunes empreses turques, diu el Wall Street Journal, esquiven l'embargament i venen material sensible que Rússia necessita. Fins al terratrèmol d'aquest febrer del 2023, Erdogan ha estat molt actiu en el camp diplomàtic. Ara s'ha replegat, també pendent d'unes eleccions presidencials que segons les enquestes no té assegurades i que el poden obligar a recruar, encara més, la seva deriva autocràtica.  
 

Hongria i Sèrbia, la dissidència dins d'Europa 

Budapest i Belgrad són les dues veus dissonants dins d'Europa, però és Víktor Orban qui més ha desafiat i desafinat. El primer ministre hongarès s'ha quedat sol entre els 27 però, reforçat per unes eleccions generals a l'abril, no amaga la seva incomoditat davant l'allau de propostes anti-russes de la Unió. A la cimera del maig del 2022 va aconseguir excloure els oleoductes de les restriccions a l'arribada de petroli rus perquè, certament, el 85% del cru que importa Hongria arribava per aquesta via.

El seu govern va aprovar que fos el conglomerat rus Rosatom qui construís dos reactors nuclears per a ús civil a Hongria i, durant aquest any, ha fet tot el possible en les cimeres europees per reduir l'abast de les sancions contra Moscou i vetar les ajudes financeres a Ucraïna.

I al desembre va organitzar una consulta nacional sobre els intents de castigar l'economia russa amb un eslògan del seu propi govern: "Les sancions de Brussel·les ens estan arruïnant!" Tot i que hi ha estat convidat, és dels pocs dirigents europeus que no ha trepitjat Kíiv i no va aplaudir Volodímir Zelenski en el Consell Europeu extraordinari de febrer del 2023 a Brussel·les.   

I Sèrbia? Sèrbia és per profundes raons històriques i religioses el país europeu més pro-rus de tots, però el govern d'Aleksander Vucic està immers en un procés d'integració a la Unió Europea i de col·laboració amb l'OTAN que l'obliga a no fer gaires escarafalls davant la postura pràcticament unànime dels 27.

Amb l'aprovació de les primeres sancions europees, Vucic, un exministre de Milosevic, es va negar a seguir-les. "Rússia va ser l'únic país que no ens va imposar sancions el 1990 i dels pocs que va defensar obertament la nostra integritat territorial davant Nacions Unides", va dir el president serbi en referència a la independència de Kosovo. Favor tornat.  

Però els dies posteriors a la mobilització parcial ordenada per Putin, al setembre del 2022, va passar un fet significatiu: desenes de joves russos de Moscou o Sant Petersburg van agafar un avió per evitar ser enviats a files i entre els pocs destins on no se'ls demanava visat hi havia Belgrad. Arribats i instal.lats allà, aquells joves russos urbanites que fugien d'una Rússia encegada per "l'operació especial" de Putin veien sorpresos com, en aquell país europeu on se sentien ben acollits, una part de la població els qüestionava la seva deserció. Son les generacions més grans de 50 anys les que voten partits prorussos com el Partit Progressista Serbi de Vucic.

Sèrbia, com Ucraïna, també està canviant.