Nahel M. i el malestar d'una França partida en dos

Els barris perifèrics de París viuen un abandó històric que els aïlla cada vegada més de la resta del país. Nahel M. és el nou George Floyd de França perquè les imatges i sobretot el so del tret que va acabar amb la seva vida han arribat al cor de tothom. Ningú dubta que l'agent de policia que li va disparar no va actuar com caldria. Ningú pot negar-ho. 

Però a França la policia com a institució no ha fet un acte de mea culpa com el que es va veure al final d'algunes manifestacions per la mort de Floyd als Estats Units. Agents agenollats en senyal de respecte i per deixar clar que, és cert, la policia és sovint racista i caldria començar a rectificar.

Xifres de fa cinc anys ja deien que a França, un home negre o àrab té 20 vegades més probabilitats de ser aturat per la policia que la resta de la població, segons un informe de la Sindicatura de Greuges. 

El retrat d'aquesta discriminació per origen nacional es reforça amb xifres de l'Institut Nacional d'Estadística i d'Estudis Econòmics (INSEE): El 23,6% dels habitants dels barris de la França metropolitana -l'Hexàgon- no són nascuts a França, davant el 10,3% de la resta del país. 

La discriminació es concentra, doncs, en aquests barris, anomenats cités. Són blocs de vivendes socials on el lloguer és econòmic. És l'únic lloguer que es poden permetre les mares solteres amb nens, per exemple. "Tot aquell que pot marxar del barri, se'n va. Els que es queden és perquè no es poden permetre una altra cosa", diu Adil Jazouli. 

Aquest sociòleg, investigador de la prestigiosa Facultat de Sciences Po, deixeble d'Alain Touraine, ja podria haver-se jubilat, però continua observant l'evolució de les banlieues. El 1990 va crear "Banlieuscopies", un programa d'observació i avaluació de les polítiques públiques en aquests barris perifèrics que es creen al voltant de les grans ciutats de França. 

Jazouli explica que en els darrers 30 anys s'han invertit milions d'euros a millorar el que a França anomenen els "barris prioritaris de la política de la ciutat". La xifra és considerable: 12.000 milions de l'Agència Nacional de Renovació Urbana entre 2004 i 2020 dedicats a enderrocar ciutats dormitori enormes per construir edificis menys alts i amples i, aparentment, més amables. Però l'urbanisme no pot resoldre per si sol els problemes socials.

"Aquests barris, malgrat aquestes polítiques públiques, tenen menys escoles, menys mestres, menys accés a la cultura, menys de tot. Són tres vegades més pobres que la resta del país. I hi ha tres vegades més famílies monoparentals que a la resta de França".

El perfil sociològic es reforça amb aquestes altres dades: 5,2 milions de francesos viuen en barris desafavorits aquest 2023, o sigui el 8% de la població. La mitjana d'ingressos és de 13.770 euros per any i casa i la taxa d'atur és tres vegades més alta que a la resta de França.

"És dur no arribar a final de mes quan es viu sota el llindar de la pobresa, quan els serveis públics no estan presents en aquests barris. Tinc la impressió que una part d'aquests habitants no formen part d'aquesta República."

Aquesta crítica frontal a com les autoritats franceses han gestionat la revolta juvenil per la mort d'en Nahel les pronuncia Mohamed Mechmache. Era mediador social a Clichy-sous-Bois, la ciutat del nord de París que el 2005 va encendre's en flames quan dos nois perseguits per la policia van morir electrocutats. Ara continua treballant en l'àmbit social, amb joves "descarrilats" i famílies amb dificultats a través d'una fundació finançada per l'organització Abbé Pierre.  

"És un revolta social, el que veiem, no simples aldarulls. Al darrere hi ha un missatge de patiment real d'aquests joves. I el que estem presenciant és una mena de suïcidi col·lectiu, en què uns no reconeixem els altres. Ells, com que no els reconeixem com a ciutadans de ple dret, expressen la seva còlera de manera violenta, perquè és l'única manera que els fem cas."

Jazouli afegeix elements per entendre què hi ha darrere els actes de vandalisme: "Ens trobem davant d'una demanda de pertinença. Perquè quan es roba a botigues de moda és perquè es vol formar part de la societat de consum, i quan es cala foc a edificis públics, es crema perquè no fan bé la feina per la qual estan creats."

França és conscient que no controla les banlieues i els seus responsables polítics saben que han de trobar respostes eficaces. La reacció inicial per posar fi al vandalisme i la violència ha estat més mà dura. Però un cop s'ha aconseguit calmar el carrer, ara cal fer propostes a llarg termini. 

I aquí el país està partit en dos. Es va veure de manera clara en la reunió que el president Macron va mantenir amb els 250 alcaldes dels ajuntaments més afectats pels disturbis quan feia una setmana de la mort de Nahel M. Molts van sortir decebuts. Els de dretes per considerar que Macron no va donar respostes clares a la seva demanda de més seguretat i més mitjans per a les policies municipals. Els alcaldes d'esquerres, per la seva banda, van demanar una inversió social més abundant i, sobretot, més constant. 

El president els va prometre solucions diferents de les que havia proposat fins ara. Té la mirada posada en el 26 de juliol del 2024, data de l'inici dels Jocs Olímpics de París, el centenari de l'Olimpíada.

Ningú dubta que farà tot el possible per mantenir els barris perifèrics en calma, però només el temps demostrarà si les polítiques que el govern hi apliqui seran mers maquillatges o solucions a llarg termini.