Mória: l'infern dels refugiats a Lesbos, la vergonya d'Europa

En aquest camp de refugiats de l'illa grega de Lesbos hi ha prop de 9.000 persones atrapades en poc més d'un km2
Mória: l'infern dels refugiats a Lesbos, la vergonya d'Europa

Mória: l'infern dels refugiats a Lesbos, la vergonya d'Europa

En aquest camp de refugiats de l'illa grega de Lesbos hi ha prop de 9.000 persones atrapades en poc més d'un km2
Cèlia Cernadas Actualitzat
TEMA:
Migracions
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Tres anys després de la crisi de refugiats que va inundar Europa, a l'illa grega de Lesbos, un dels principals punts d'entrada a la UE dels que fugen de guerres al Pròxim Orient o l'Àfrica, hi continuen arribant de mitjana, per barca, entre 80 i 100 persones diàries.

L'acord del 2016 UE/Turquia pretenia aturar aquest flux, però s'ha acabat traduint en l'amuntegament de milers de refugiats en camps com el de Mória, als afores de la capital.

La insalubritat, el menjar pèssim i, sobretot, el tedi i la desesperança, mentre no es resolen les peticions d'asil, converteixen Mória en un "infern", segons la definició de Metges sense Fronteres.

 

La periodista Cèlia Cernadas ha anat a conèixer quina és la realitat a Mória

El Mohammed està omplint ampolles de plàstic en unes aixetes instal·lades al camí que separa el camp de refugiats de Mória, l'oficial, de  l'amuntegament desordenat de tendes i refugis de pals i plàstic que va florint a l'entorn del camp. "Mória no good!", ens deixa anar quan ens veu passar, llibreta i micròfon en mà. "Mória no good! Mória very problem!".


El Mohammed és palestí. Fa un any que va arribar a aquest camp de refugiats de l'illa grega de Lesbos, on prop de 9.000 persones, segons càlculs de les ONGs, estan atrapades en poc més d'un km2. Afrontant un futur incert, en territori europeu, i davant la indiferència total dels líders europeus.

 

Idoia Moreno, infermera i coordinadora de la clínica pediàtrica que Metges sense Fronteres (MSF) té a Mória, assegura que aquest camp de refugiats és un infern:

"Soc aquí des del febrer, i només tinc una paraula per definir el camp de refugiats de Mória. És totalment inhumà, és un infern, per la falta absoluta de dignitat en tots els sentits"

 


A la tarda és quan els voltants del camp estan més animats. Parades de fruites, grups de joves que vagaregen, nens que juguen, animats per voluntaris d'ONGs --algunes de catalanes--, dones que endrecen i renten roba. De les tendes surt so de música, de converses familiars.

Segons l'Alt Comissariat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), més del 60% dels refugiats de Mória provenen de Síria, l'Iraq i l'Afganistan. En els últims mesos hi han arribat també molts africans, de països com el Camerun o la República Democràtica del Congo.

Un acord inútil

Tres anys després de la crisi de refugiats que va inundar Europa, i que va ocupar les portades d'arreu del món, a Lesbos la vida continua alterada, encara que ningú hi pensi.

L'acord del 2016 entre la UE i Turquia es va traduir en la creació d'anomenats "hotspots", centres de recepció i identificació com el de Mória, des d'on els refugiats han de tramitar la seva demanda d'asil a Europa. Als que se'ls denega, en principi se'ls torna a deportar a Turquia. Però el procés és molt lent. Mentrestant, esperen. Molts, durant anys.

La coordinadora de la clínica pediàtrica de Metges sense Fronteres assegura que no són camps de refugiats, sinó camps d'amuntegament:

"Estem veient que aquesta política migratòria actual no funciona, perquè els refugiats continuen venint a Lesbos. La intenció original era aturar-los a Turquia, però continuen arribant, i els camps de refugiats s'estan convertint en camps d'amuntegament i en camps de concentració"

Erigit en una antiga base militar, envoltat de tanques de filferro amb punxes, i amb l'accés vetat per a la majoria de periodistes, el dia a dia a Mória és una tortura.

 

Tothom ens parla de les llargues esperes per recollir el menjar. Pares de família es passen el dia fent cua, empalmant àpat rere àpat. Però no és només això. Veiem com en una tenda de com a molt 6 m2 s'amunteguen dues famílies amb sis nens.

 

Hi ha un vàter per cada 72 persones, una dutxa per cada 85. Un metge i tres voluntaris mèdics per a milers de persones. El camp està ple de porqueria. Les aigües fecals circulen a cel obert.


Desesperats

"La situació al camp i fora del camp és horrible. Costa molt dormir, i tenir menjar. No és un camp adequat per a refugiats, és un camp per a animals". L'Ibrahim és egipci i va arribar sol a Lesbos, en barca i des de Turquia, fa tres mesos. Va pagar 600 euros als traficants. Avui mata el temps a Mória mirant l'horitzó des d'una cadira de plàstic.

Al seu costat, l'Ahmed, de l'Iraq, està desesperat. "Fa més de dos anys que soc aquí. I ningú no em diu res". El Hassan, de Síria, es queixa que hi ha refugiats que provoquen problemes. "Els haurien d'expulsar, i també als que van matar gent a Síria, i els que vivien bé a Turquia. En el meu cas, si torno a Síria estic mort".


El tedi, la batalla per cobrir les necessitats bàsiques, i les rancúnies històriques entre pobles i països es tradueixen en baralles diàries. Al Wahid, de l'Afganistan, ens el trobem assegut davant una tenda a Olive Grove, la zona que ha crescut al voltant del camp oficial. Té un ull blau i inflat: "Ho veus? Em van atacar 20 homes. Eren d'Estat Islàmic, aquí potser hi ha 600 militants d'Estat Islàmic". Una xifra que no està contrastada en absolut. Però són rumors que circulen per Mória.

Violacions i intents de suïcidi

Un 60% de les dones que arriben a Lesbos han estat violades pels traficants turcs. Són càlculs de la coordinadora de la clínica de MSF. Al camp no hi ha cap atenció ginecològica oficial.

Un grup de voluntàries de l'ONG Rowing Together intenten suplir aquesta mancança. "El que més fem és escoltar-les, escoltar les seves històries", ens explica l'Adriana Garcés. També tenen, per exemple, un equip per fer ecografies.

Al camp, les dones tenen por dels depredadors sexuals. "Jo em sento més segura, perquè porto el hijab i perquè tinc el meu marit. El meu marit m'acompanya al lavabo, o a la dutxa. Vaig amb ell i torno", ens explica la Hadiyeh. Té tres fills petits. Les corredisses, jocs i plors dels milers de nens que viuen a Mória formen part del paisatge.

 

Davant aquesta situació, s'han disparat els trastorns mentals. I es comencen a repetir els intents de suïcidi. Idoia Moreno diu que ella ha atès alguns casos:

"Tenim joves de 15, 16 i 17 anys que es volen treure la vida tallant-se les venes o amb fàrmacs. Jo ja he cosit uns quants canells. L'absència total d'esperança i l'horror que es viu aquí ho expliquen."


Eina dissuasòria

Efi Latsoudi, fundadora de Lesbos Solidarity i Premi Nansen de l'ONU per als refugiats, alerta que utilitzar Mória com a eina dissuasòria no està funcionant:

"Crec que és política de la UE utilitzar el camp de Mória com una eina dissuasòria. Molt bé, diuen, creem aquestes condicions terribles perquè no vingui més gent. No està funcionant. Agafen malalties d'estar aquí atrapats a l'illa. A alguns els han atacat o violat a Mória. I Mória és un punt calent que està sota la responsabilitat de la UE. Això significa que nosaltres som responsables de protegir-los. I ningú no està assumint aquesta responsabilitat"


Astrid Casteleine, cap de la suboficina de l'ACNUR a Lesbos, admet que ningú no està content amb les condicions de Mória. "Inclosa Grècia", puntualitza. I subratlla que el govern grec està fent esforços per descongestionar el camp.

A finals de setembre, es van transferir 2.300 persones del camp de refugiats de Mória cap a la Grècia continental. Però, al mateix temps, van arribar 1.900 nous refugiats a Lesbos. Pocs canvis, per tant.

En total, a l'illa encara estan atrapats uns 11.000 refugiats concentrats al voltant de la capital, Mitiline, i distribuïts en tres camps: Mória, el més gran amb diferència, que depèn del govern grec; Kara Tepe, amb poc més d'un miler de refugiats, gestionat per la municipalitat de Lesbos; i Pikpa, un camp molt petit, amb només un centenar de refugiats, els més vulnerables.


Ens roben

Mitiline és una ciutat petita, portuària, de poc més de 30 mil habitants. 11.000 refugiats per 30.000 habitants. "Això no és sostenible", es queixa el Michaelis, propietari d'una botiga de productes tradicionals grecs:

"Al 2015, amb l'arribada diària de milers de refugiats, els vam acollir bé, perquè eren realment refugiats. Però ara ens arriben immigrants econòmics, d'Àfrica, o d'Algèria. I aquests roben i provoquen problemes."

 

El cansament pot ser comprensible. Europa i el govern grec han traslladat el problema a milers de quilòmetres, a aquesta illa plàcida d'oliveres, figues, cabres i platges de pedres separada per pocs quilòmetres de la costa de Turquia. Efi Latsoudi admet que tanta tensió "està tenint un alt impacte en la població local". En alguns murs, però, veiem pintades solidàries: "Stop deportations".

La majoria dels habitants de Lesbos tenen avantpassats que van arribar fa dècades a l'illa també com a refugiats. "Els meus avis eren turcs", ens explica el Michaelis". "I per tant soc solidari, però s'ha de fer alguna cosa". Mirant al mar, recorda que al 2014, abans de la crisi de refugiats, podien arribar a Lesbos uns 170 creuers durant l'estiu. "Aquest n'hem tingut un".

Fonts de la municipalitat de Lesbos, però, ens asseguren que les xifres de turisme han remuntat i que ja són gairebé com les del 2014. El que reclamen per part del govern de Grècia i d'Europa és una campanya per netejar la imatge de Lesbos. "Mória ens està fent molt mal", es queixen les mateixes fonts.

Alguns volen aprofitar aquest malestar. Ja fa temps que el partit d'ultradreta Alba Daurada va obrir oficina a Mitiline. Hi ha hagut pogroms de joves feixistes contra refugiats en una illa de tradició esquerrana. En canvi, a finals d'octubre s'ha convocat una manifestació de suport als refugiats i contra les condicions de vida a Mória.

Tres anys després, què?

A dues hores de camí cap al nord trobem el poblet de Skala Sikaminias. Un port de postal, amb taules guarnides amb estovalles de quadres, una església blanca i barques de pesca. Un poble que al 2015 es va convertir en focus d'atenció mundial. "Ens arribaven refugiats per milers, el meu restaurant es va convertir en un hospital. Encara conservo fotos de gent morta a les platges", rememora el Letheris, propietari d'un restaurant.

En aquells dies, més d'un centenar d'ONGs operaven al llarg de la platja de Sikaminias. Avui l'activitat ha baixat molt. El Leftheris és molt crític amb el govern grec d'Alexis Tsipras. "Els refugiats s'han convertit en un mercat. La UE envia diners, i els diners acaben a les butxaques dels polítics. Els refugiats no li importen a ningú".

De fet, l'agència europea antifrau ha obert una investigació per esbrinar un suposat ús fraudulent de fons europeus per part del ministre de Defensa de Grècia.

"Mória no good". Un bon resum.

ARXIVAT A:
Migracions

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS