Mark Rothko a París: una retrospectiva mai vista que convida a la meditació

Serà sens dubte una de les exposicions de la temporada a París. La retrospectiva que la Fundació Louis Vuitton dedica al pintor més conegut de l'expressionisme abstracte és la més excepcional que se li ha fet mai a Mark Rothko (1903-1970) a França.

Reuneix 115 obres procedents de les grans col·leccions institucionals i privades del món, com la National Gallery of Art de Washington, la Tate de Londres, la Phillips Collection i de la família de l'artista.

Les nou sales de la Fundació es dediquen exclusivament a Rothko, nascut Marcus Rothkowitz a Daugavpils, una ciutat letona aleshores sota la Rússia imperial.

I és precisament la possibilitat de veure tantes obres dels seus inicis, amb pintures figuratives dubitatives, el que permet veure la seva evolució fins a l'abstracció que defineix la seva obra.

"En l'art figuratiu va fracassar perquè no podia representar els éssers humans sense mutilar-los, en paraules seves. Aleshores va deixar de pintar."

Ho explica Suzanne Pagé, comissària de l'exposició, que està organitzada cronològicament. Va ser una pausa momentània, que va coincidir amb els anys de la Segona Guerra Mundial.

El trauma vist de lluny però sentit de prop, conscient de la seva judeïtat, el porta a fer-se ciutadà nord-americà i a buscar una nova manera d'expressar el seu art.

Rothko s'encamina cap a l'expressionisme abstracte

L'etapa de transició comença el 1946 amb la sèrie de quadres "multiformes", on pinta rectangles de colors càlids buscant un equilibri en una tela sempre vertical. A poc a poc les masses disminueixen en nombre i creixen en volum.

Rothko crea una organització de l'espai que farà els seus quadres reconeixibles per tothom: grans teles amb dos o tres rectangles de color que contrasten entre ells i interpel·len l'espectador.

És l'època de les obres considerades "clàssiques", la dels anys 50, on predominen els grocs, ocres, taronges, vermells però també blaus i blancs.

La consolidació

La dècada següent és la de la consolidació. I el pintor comença a rebre encàrrecs importants i a exposar a les millors galeries de Nova York.

El 1958 va començar a pintar un conjunt mural que havia de decorar el restaurant del gratacel Seagram Building que Mies van der Rohe i Philip Johnson havien dissenyat a la Gran Poma.

Rothko va renunciar a lliurar la comanda, un cop feta i onze anys després va entregar en donatiu a la Tate de Londres onze d'aquestes peces, d'un vermell pregon, que ara es poden veure a París.

També s'exhibeix el conjunt "Negre i gris" que Rothko va fer per a un projecte a la seu de la Unesco a París i que tenia per missió compartir espai amb les lànguides escultures d'Alberto Giacometti.

Una col·laboració artística al final fallida, però ara l'exposició de la Louis Vuitton les torna a reunir. Rothko es va dedicar a buscar colors metàl·lics que combinessin amb el bronze de "L'home que camina" i la "Dona II" de l'escultor italià.

Totes dues obres produeixen un contrast estètic gairebé perfecte, on es troben línies verticals i horitzontals i el dinamisme de Giacometti i el minimalisme de Rothko conviuen sense molestar-se.

"Només m'interessa l'expressió de les emocions humanes fonamentals"

Al llarg de la dècada dels seixanta i fins a la seva mort el 1970, Rothko es dedica a fer quadres individuals en els quals proposa a l'espectador un "estat d'intimitat, una experiència immersiva". Vol implicar el públic com a cocreador.

Com sempre en l'artista, els colors són el vector de transmissió d'aquest viatge, però no el color pel color sinó per buscar-ne la llum. Predominen, aleshores, vermells densos, negres, marrons i blaus profunds. Amb contrastos que reforcen la lluminositat de les obres.

L'exposició és una invitació a la meditació que no és sempre fàcil de trobar. Perquè, malgrat que les obres estan col·locades amb la intensitat de llum desitjada pel pintor, i ocupen totes quatre plantes del museu dels afores de París, la gran quantitat de públic que la visita fa difícil trobar moments contemplatius.