L'èxit de Parchís, el grup infantil més popular dels 80, reviu a Netflix

La plataforma emetrà un documental sobre els orígens i la carrera del grup, format a Catalunya fa 40 anys, que va triomfar a Espanya i l'Amèrica Llatina
L'èxit de Parchís, el grup infantil més popular dels 80, reviu a Netflix

L'èxit de Parchís, el grup infantil més popular dels 80, reviu a Netflix

La plataforma emetrà un documental sobre els orígens i la carrera del grup, format a Catalunya fa 40 anys, que va triomfar a Espanya i l'Amèrica Llatina
Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Van regnar entre el 1979 i el 1983. Van publicar una vintena de discos, van protagonitzar fins a set pel·lícules fetes a la mida del grup, i van actuar en multitudinàries gires per Espanya i els països llatinoamericans, que els van convertir en autèntiques icones.

Parchís va ser, sense cap mena de dubte, el grup infantil més popular a l'Espanya que tot just sortia de la dictadura i començava a canviar els vells televisors en blanc i negre per les modernes pantalles de 625 línies en colors vius. I els colors eren, precisament, la base del naixement de Parchís.

La historia de Parchís arrenca fa gairebé 40 anys. El 8 de juliol del 1979, La Vanguardia publica un anunci de la companyia discogràfica barcelonina Belter convocant un càsting per trobar veus per formar un grup infantil.

 

L'anunci del càsting que va servir per trobar les cinc "fitxes"

 

D'aquesta convocatòria en sorgiria Parchís. La idea inicial de la discogràfica, que ja tenia pensat el nom, era que el grup fos de quatre membres, un per cada color del joc. Però després del procés de selecció van decidir afegir-hi un cinquè component, vestit de blanc, que simbolitzava el dau del parxís.


El quintet inicial el formaven Tino Fernández, la fitxa vermella; Iolanda Ventura, la fitxa groga; Gemma Prat, la fitxa verda; Òscar Ferrer, la fitxa blava; i David Muñoz, el dau. Tenien entre 9 i 12 anys, i l'octubre del 1979 van fer la seva primera aparició televisiva al programa "Aplauso" de Televisió Espanyola.

A partir d'aquí el seu ascens va ser meteòric, vertiginós. La compenetració entre els membres del grup, unes cançons que se sabia tota la canalla de l'època i unes coreografies amb tots els colors movent-se rítmicament per l'escenari van servir per seduir el públic infantil, que els va dur a la fama i els va convertir en un fenomen social.


Vida d'estrelles

El documental que ha produït Netflix, del director català Daniel Arasanz, busca incidir en aquest aspecte: com la fama arribada tot d'una afecta uns nens i uns preadolescents que difícilment estaven preparats per pair-la.

Viatges en jets privats, helicòpters, limusines, hotels on els tractaven a cos de rei... Un tracte digne d'estrelles de Hollywood per al grup que s'havia convertit en la gallina dels ous d'or de Belter.

En Tino, el més gran del grup, recorda que una de les claus del grup era l'amistat i la unió que hi havia entre ells:

 

"Ningú esperava que tinguéssim l'èxit que vam tenir. Vam encaixar cinc personalitats molt diverses, que feien que la gent s'identifiqués amb un o amb l'altre. Ens ho passàvem bomba. Sortíem d'escola i pujàvem a un avió que ens duia a Nova York, o a Buenos Aires i cantàvem davant de gent que ens estimava i se sabia les nostres cançons i cridava els nostres noms. Per nosaltres era un joc. Ho gaudíem molt, era tan divertit que mai vam tenir la sensació d'estar explotats."

 

Tino Fernández, la fitxa vermella i el més gran del grup

 

Per la Iolanda Ventura, Parchís era com una segona família. Era filla del trompetista Rudy Ventura, i el cuquet artístic ja li corria per les venes des de petita:

 

"La gent deia que Parchís els feia molt feliços, i em quedo amb això. Però no tot era de color de rosa. També hi havia ombres, moments de soledat, de trobar a faltar els pares, o adonar-te quan tornaves d'una gira que no encaixaves a l'escola."

 

Iolanda Ventura, la fitxa groga

 

En Frank Díaz va ser la segona fitxa blava del grup. L'any 1981 va substituir l'Òscar Ferrer, quan la seva família va considerar que era massa petit per seguir aquell ritme de vida.

Ell es va incorporar al grup quan ja estava en marxa i a tota velocitat, però encara va viure uns anys de glòria i fama amb els seus companys d'aventura:

 

"Érem cinc caràcters diferents, i cadascun de nosaltres teníem un segment del públic especial. Jo era el favorit de les mares i les padrines. I després de Parchís han sortit molts grups que també eren cinc membres i també amb papers molt diferents i molt definits."

 

Frank Díaz va ser la segona fitxa blava de Parchís

 

Retrat realista

El documental que ha dirigit Daniel Arasanz per Netflix busca explicar com era la vida del grup durant aquests anys. La cinta recull el testimoni dels cinc cantants, però també dona veu a la gent que els envoltava i cuidava, que donen una visió de les bambolines del món de Parchís.

Arasanz, que per edat no és coetani de Parchís, ha volgut retratar la història humana, amb una mirada sincera, perquè l'espectador entengui què va representar per a aquells cinc nanos trobar-se tot d'una immersos en aquella aventura.

 

Daniel Arasanz, director del documental

 

A partir del 1983, l'estrella de Parchís va començar a declinar. El pas dels anys i la marxa de Tino Fernández van començar a afectar la popularitat del grup, que malgrat tot va continuar actiu fins al 1985. Aquell any, la fallida de la discogràfica Belter va acabar de segellar el final del grup.

 

 

 

 

VÍDEOS RELACIONATS