L'entrada de Finlàndia a l'OTAN obligarà a retocar els diccionaris
L'adeu a vuitanta anys de neutralitat finlandesa suposa un cop brutal a l'ego xovinista de Rússia i un nou fracàs de Vladímir Putin
L'entrada de Finlàndia a l'OTAN té una inesperada conseqüència des el punt de vista lingüístic. Caldrà treure o modificar l'entrada corresponent al terme "finlandització". Segons el GDLC, es tracta d'una "política exterior de neutralitat absoluta imposada per una gran potència a un altre estat".
La diferència entre la neutralitat finlandesa i la resta de neutralitats és que no és voluntària --com seria el cas de Suïssa--, sinó forçada per les exigències d'un altre país.
L'origen de la paraula l'hem de buscar en la Guerra Freda i en els acords establerts per les potències guanyadores en la II Guerra Mundial. L'URSS va acceptar que Finlàndia, que va flirtejar amb l'Alemanya nazi, es quedés a l'altre costat del teló d'acer, però deslligada dels interessos generals d'Occident.
En la pràctica, Finlàndia era un país vigilat de prop per Moscou, dins de la seva àrea d'interès. A canvi del compromís de mantenir-se neutral, es va permetre que la república nòrdica pogués mantenir la seva democràcia parlamentària i un règim econòmic liberal. Fins que va entrar a la Unió Europea, Finlàndia va ser durant 40 anys una mena d'ostatge de la política exterior de l'URSS.
La fi d'una relació tòxica
Això ara ha saltat pels aires. Si es tractés de persones, diríem que és la fi d'una relació tòxica molt llarga. Rússia la va envair i annexionar a principis del segle XIX. Es va independitzar poc després de la Revolució Bolxevic. L'URSS la va intentar ocupar durant l'anomenada Guerra d'Hivern, entre 1939-40, que l'Exèrcit Roig va perdre a causa de la tenaç resistència finlandesa. Tot i la derrota, Rússia es va annexionar l'11% de territori finlandès. Fins a la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, el Kremlin va pilotar a distància la política exterior d'Hèlsinki.
Per això la seva incorporació a l'Aliança Atlàntica és un cop brutal a l'ego xovinista de Rússia. I, a sobre, tira per terra les pretensions de Putin de finlanditzar Ucraïna. El somni humit del president rus és arrabassar tot el territori ucraïnès possible i aconseguir un acord de pau sobre la base d'una neutralitat imposada. Evidentment, Kíiv no en vol ni sentir-ne a parlar.
Finlanditzar tenia un cert sentit en el marc de la Guerra Freda, però ara destil·la un tuf de models polítics colonials, d'una època en què certs països s'atribuïen el dret a tenir estats vassalls i reduir les nacions més petites del continent a simples peons en un joc patètic.
Finlàndia, un país profundament prooccidental
La Finlàndia d'avui és membre de la Unió Europea, utilitza l'euro i tracta amb els Estats Units i Europa en els seus propis termes. És lloat per la seva manca de corrupció i un estat del benestar generós, i és profundament occidental. Només li faltava l'ingrés a l'OTAN. La guerra d'Ucraïna l'ha impulsat a fer el pas.
A diferència de Suècia, que s'ha desarmat en gran part, Finlàndia continua ben armada; recentment ha ordenat la compra de 64 avions caça F-35 als Estats Units. Té un exèrcit de 200.000 homes i una poderosa determinació nacional per defensar-se.
Un altre fracàs de Putin
La seva adhesió suposa un altre fracàs dels propòsits de Putin. Abans de la tercera invasió d'Ucraïna l'any passat, l'OTAN era una organització zombi, amb el pressupost retallat per la Casa Blanca, i desmoralitzada després de la retirada caòtica de l'Afganistan.
Ara, els seus membres s'han reforçat. El club militar s'ha ampliat amb Finlàndia i, probablement, amb Suècia. Fa dos anys, Ucraïna era un país amb problemes d'identitat. La invasió li ha permès obtenir allò que necessita qualsevol nació: un mite fundacional, un altre efecte no desitjat per Moscou. Encara que Rússia guanyi la guerra, Ucraïna quedarà per sempre lligada a Occident.
