La societat marroquina es bolca en els afectats pel terratrèmol: "Ho fem per amor al país"

L'Ahlam Aboulaich dirigeix una escola en un barri benestant de Marràqueix. Va voler donar sang per ajudar els damnificats del terratrèmol, però no va poder perquè el centre de donacions està desbordat. No sabia com ajudar i va decidir fer una crida als pares de l'escola per fer una col·lecta.

"Hem demanat als pares que ens ajudessin -els ho agraïeixo- per ajudar el nostre país, els nens, ho fem per amor al nostre país, simplement", ens diu.

L'Ahlam no podia estar-se a casa amb els braços plegats. És conscient que al Marroc hi ha una fractura social entre els que viuen confortablement a les ciutats i els habitants de les zones rurals, molt desafavorides.

Ella se sent privilegiada i aquesta inquietud i sensibilitat l'ha portat  actuar amb l'ajuda d'alguns professors. És la segona vegada que es dirigeix cap als poblets afectats de les muntanyes de l'Alt Atles amb mantes, menjar, llet, bolquers i tot el que han pogut recollir, fruit de l'onada de solidaritat davant la tardança de l'ajuda oficial.

El camí no és gens fàcil, i, com ella, han tingut la idea desenes de particulars que col·lapsen les carreteres. En alguns trams hi ha hagut despreniments de pedres i roques i hi queda un sol carril per circular.

L'autobús de l'escola no està preparat per fer aquesta ruta, però tothom col·labora a fer possible l'arribada al destí final: Armed, un petit poble amazic, que no arriba als 2.000 habitants.

Un cop allà s'han d'esperar, se'ls ha avançat un camió que reparteix mantes, però no importa, hi ha molta necessitat. Aquí no hi ha hagut cap víctima mortal, però centenars de persones s'han quedat sense casa o la tenen molt danyada. Viuen al ras, i a 1.900 metres d'alçada les nits són fredes.

Als pobles veïns, els equips de rescat sobre el terreny, tant els marroquins com els internacionals d'Espanya, el Regne Unit, Qatar i els Emirats, busquen supervivents entre la runa. Saben que més de 3 dies després del terretrèmol ja és molt difícil, però, a Turquia, al febrer encara es va trobar una dona amb vida 7 dies després del sisme.

Aquí les construccions són diferents, de pedres i fang. No van aguantar la força de les sacjesades i, al caure, el fang va provocar una onada de pols que fa pràcticament impossible que hagi quedat una cambra d'aire sota la runa, un alè de vida.

L'ajuda va arribant amb comptagotes, el repartiment de qualsevol cosa genera una gran expectació. La Urika va arribar ahir al campament oficial que ha muntat el govern a Asni. Una estesa de tendes de color blau ocupades per molts dels seus veins.

Ens fa entrar a la tenda que li han facilitat i ens explica que només té el vestit que portava posat quan el terra s'ho va empassar tot:

"Al meu poble no queda res dret, va caure tot. La meva tia va quedar sota la runa, vivia al costat dels seus fills, que la ploren."

Repeteix una vegada i una altra que dona gràcies a Déu per estar viva i al rei per tot el que l'ha ajudat. Va passar 2 dies al ras i la tenda que té ara és d'una senzillesa absoluta, només una manta a terra, un fogonet amb una tetera i dos tetrabrics de llet. La capacitat de resignació i de resiliència entre els més pobres és infinita.