La guerra per la gestió de l'aigua municipal entre Colau i Agbar, pendent del Suprem

La guerra per la gestió de l'aigua està a punt d'acabar-se a Catalunya. Aquest dimecres, el Tribunal Suprem s'ha de pronunciar finalment sobre si l'empresa mixta on Agbar té la majoria del capital i a través de la qual gestiona l'aigua que arriba a les llars de gairebé 3 milions de veïns de l'àrea metropolitana de Barcelona es va constituir de forma correcta o no.

Això acabarà de decidir el model hidràulic a Catalunya després que fa un any i mig el Suprem anul·lés la privatització de la gestió de l'aigua en alta, és a dir, la que ve dels rius i pous i passa per potabilitzadores, i que gestionava Acciona; i ara, li toca a l'aigua en baixa, la que les subministradores comercialitzen fins als usuaris, i que encara opera Agbar.

Totes dues empreses i conflictes no tenen res a veure, però sí que tenen actors empresarials en comú.

Quin és el problema amb la mixta d'Agbar?

El conflicte de la mixta d'Agbar és totalment diferent al d'ATLL. Tot va començar l'any 2012, quan s'havia de decidir qui seguia amb la gestió de l'aigua en baixa a tota l'àrea metropolitana de Barcelona, i que des del 1953, operava Agbar (llavors Sociedad de Aguas de Barcelona) amb una concessió del Ministeri d'Obres Públiques.  L'Ajuntament de Barcelona i l'AMB, llavors liderades per l'alcalde convergent Xavier Trias, van decidir que Agbar seguís amb la gestió, i per això, van constituir una empresa mixta on Agbar té el 70% del capital, Criteria Caixa un 15% i la mateixa AMB un altre 15%.

El problema rau que al març del 2016, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar la constitució de l'empresa i, per tant, la concessió a Agbar, ja que assumia que Xavier Trias hauria d'haver fet un concurs públic en què es decidís quina empresa havia de donar el servei amb llums i taquígrafs. Un concurs que mai es va produir i que la competència interpreta que "es va fer a dit".

Precisament, tot això va arribar als tribunals perquè dues companyies de la competència, Acciona i Aigües de València van denunciar-ho.

Però el context polític també va donar un gir. Al maig del 2015, l'alcaldia va canviar de mans, i va entrar al govern de l'Ajuntament el partit d'Ada Colau, Barcelona en Comú. Precisament, un dels seus punts destacats era remunicipalitzar el servei d'aigua, fer que la gestió fos totalment pública, i la declaració d'intencions més evident va ser posar com a regidor d'aquesta àrea Eloi Badia, fins llavors líder de l'associació Aigua és Vida.

I ara què decidirà el Tribunal Suprem?

El Tribunal Suprem ara ha de ratificar la sentència del TSJC que anul·lava l'empresa mixta controlada per Agbar. Si l'alt tribunal coincideix, Agbar podria perdre "de facto" el seu contracte més gran a Espanya i bona part del seu negoci aquí.

Agbar defensa que si l'empresa mixta s'ha de dissoldre, tot torna a la situació prèvia on mantindria les concessions d'aigua, mentre que el sanejament, les estacions depuradores o EDAR sí que tornarien a mans de l'AMB.

No opina el mateix el govern de Colau, que entén que es tornaria a una situació zero en què Agbar ja no tindria cap potestat. En aquest cas, l'AMB tindria dues opcions: o convocar un concurs públic on es podrien presentar empreses del sector o complir el seu programa i gestionar l'aigua en baixa a través d'una empresa totalment pública.

Embolic judicial: qui haurà de pagar què?

Però això tindrà derivades judicials. Tal com va avançar TV3, Agbar reclamaria més de 1.000 milions d'euros a l'AMB en concepte dels actius que perdrien (470 milions), i que entenen, no han amortitzat, a més del lucre cessant pel qual deixarien de guanyar (530 milions) fins a la teòrica finalització del contracte l'any 2047.

Però aquesta no és la interpretació de l'AMB, que després de fer una auditoria dels actius, creu que qui haurà de pagar no són ells, sinó Agbar. Segons el seu estudi, és la companyia qui hauria d'indemnitzar amb 211 milions d'euros l'AMB, ja que consideren que si s'anul·la la mixta, l'empresa deuria 400 milions a l'erari públic per sobrevalorar els actius, cobrar dividends indeguts i conceptes injustificats com el "know-how". La xifra es redueix a 211 milions i li pertocaria a Agbar per la liquidació de l'empresa, que serien uns 189 milions.

Tot plegat ha esdevingut en un carrusel de querelles i processos judicials, on fins i tot s'han denunciat filtracions de documents a periodistes per part de l'administració. Els embolics no són només entre empresa i administració, dins de l'organisme supramunicipal AMB, el vicepresident i alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, ha desacreditat les auditories d'actius fetes per l'Ajuntament de Barcelona i la mateixa AMB.

Canvis a l'Ajuntament

Això ha coincidit amb diversos canvis a l'equip més proper del mateix Eloi Badia, on persones de confiança com Moisès Subirana ja no són a primera línia.

Els seus substituts han despertat algunes inquietuds per aquells qui volen culminar el procés de remunicipalització. Entrades i sortides on els perfils més activistes estan sent substituïts per d'altres més tècnics, o fins i tot, polítics.

És el cas d'Imma Mayol, exdirigent d'ICV, que des d'aquest octubre treballa a l'AMB a l'àrea del cicle d'aigua. Precisament, va treballar a Agbar després de ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona i diputada al Parlament.

Serà ella qui gestioni l'escenari post sentència per encaminar la nova gestió de l'aigua que ha d'arribar als gairebé 3 milions de llars de tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Comparativa amb ATLL: perquè no són el mateix

La gran diferència amb ATLL és fonamental: Aigües Ter Llobregat va ser una privatització mal feta, amb un concurs a corre cuita i molts dubtes legals, tot per quadrar els números de la Generalitat. El conflicte d'Agbar rau precisament en que no es va fer cap concurs, i la concessió es va fer directament per part de Trias a Agbar sense massa justificacions sobre perquè no s'havia fet aquest concurs.

En definitiva, Agbar no només opera el servei d'aigua a Barcelona des del 1953, quan el Ministeri pertinent ho va regularitzar, sinó que realment va crear gran part de la infraestructura des de mitjans de segle XIX. No és estrany que fos així, històricament davant institucions molt dèbils del segle XIX, eren els mateixos industrials o les companyies qui s'encarregaven de crear la infraestructura necessària per tenir aigua corrent per a les fàbriques durant la revolució industrial.

En tot cas, l'"affaire" Aigües Ter-Llobregat ja s'ha solucionat entre cometes. El Tribunal Suprem va invalidar la privatització feta per la Generalitat l'any 2012, i "de facto", va fer que Acciona perdés la gestió.

Finalment, el govern va decidir fa un any i mig assumir de nou la gestió de l'aigua en alta creant una nova ATL de titularitat pública, tal com va avançar TV3.

Tot i que encara hi ha una reclamació per part de l'empresa d'uns 1.000 milions pendent de dirimir (una reclamació ara en mans d'un fons d'inversió, que va comprar els drets del plet).

El conflicte d'ATLL i el de la mixta d'Agbar no tenen res a veure, però el gran embolic que va suposar ATLL -i suposa encara per la Generalitat- pot donar pistes del que passarà amb l'empresa mixta d'Agbar passi el que passi: més judicialització.