Jordi Solé: "Missatges contradictoris sobre l'emergència climàtica afavoreixen els pitjors escenaris"

"Les civilitzacions no perceben quan són en trajectòria de col·lapse, com veiem en el cas del col·lapse de l'imperi romà. Ara, l'IPCC, amb missatges contradictoris sobre la necessitat de canviar el model socioeconòmic, incrementa el nostre risc de col·lapse." Ho diu Jordi Solé i Ollé, un dels científics climàtics de referència a Catalunya, que ha participat com a revisor en l'últim informe de l'IPCC, el grup d'especialistes climàtics de l'ONU.

Els informes de l'IPCC són el coneixement científic de referència de les Conferències sobre Canvi Climàtic, les COP, en què els governs negocien com afrontar l'escalfament global.

El 2021 es va iniciar l'actualització d'aquests informes, amb tres de temàtics sobre la física del clima, els impactes i l'adaptació i la mitigació. Tres informes que han fet entre 2.300 científics, que han sintetitzat 65.000 informes previs, en 9.000 pàgines. Tres informes que s'han acabat consensuant amb els representants dels estats. I és aquí on molts científics denuncien "retallades" importants en alguns informes.

Fa poques setmanes Jordi Solé ha publicat un estudi sobre com en dos d'aquests informes l'IPCC dona missatges contradictoris sobre la necessitat de decreixement econòmic per afrontar l'emergència climàtica.

Jordi Vilardell: L'informe sobre "impactes i adaptació" menciona catorze vegades la necessitat de decreixement econòmic i l'informe  sobre "mitigació" vuit, però els "resums per a polítics" dels mateixos informes ni en parlen. Fins a quin nivell això és clau? Perquè és aquest resum el que més llegeixen els polítics.

Jordi Solé: Hi ha una contradicció entre els informes i els resums per a polítics. Els informes d'impactes i de mitigació mencionen la necessitat de decreixement econòmic, però els resums per a polítics només plantegen transició a renovables accelerada. Donen a entendre que el sistema socioeconòmic, tal com el tenim, pot gestionar la crisi climàtica; que només cal donar incentius en la direcció correcta i això ja tirarà endavant a gran escala. Però descarbonitzar a l'engròs, amb les inèrcies actuals, té molt poc recorregut. Si no fas canvis estructurals tindràs crisi econòmica, perquè no tindràs prou energia. 

Els resums per a polítics només es basen en eficiència, renovables i tecnologies de captura i segrest de CO2 de l'atmosfera.

JV: Tecnologies de captura de CO2 que existeixen des de fa dècades, a la indústria del petroli, però que la comunitat científica alerta que no són escalables a nivell planetari.

JS: Exacte, i la conseqüència d'això és que estàs assumint que confies tot a tecnologies que tot indica que no tindrem.

Si no planteges canviar el sistema socioeconòmic, continuaràs necessitant creixement econòmic, i el desplegament de renovables afectarà els ecosistemes, que cada vegada tenen menys capacitat d'absorbir CO2. 

Si no planteges canviar el sistema socioeconòmic, estàs assumint implícitament que te'n vas a més de 2 °C abans de finals de segle. De fet, les dades del 2022 mostren un increment de les emissions de l'1%, es manté la tendència de les darreres sis dècades.

JV: En el teu estudi destaques que els missatges contradictoris de l'IPCC afavoreixen els pitjors escenaris climàtics.

JS: L'IPCC treballa amb hipòtesis d'escenaris cap als quals podem anar segons les polítiques que fem. Escenaris amb major o menor risc, segons si fem una transformació ràpida o no. Els escenaris més ambiciosos portarien a 0% d'emissions el 2050 i potser podrien frenar l'efecte dominó de l'escalfament global. Els escenaris d'entremig porten a uns 3 °C a finals del segle i els pitjors a més de 4 °C, són escenaris de col·lapse de la civilització.

Com que l'IPCC no dona un missatge clar sobre la necessitat de canviar el model socioeconòmic, els responsables polítics i la societat no tenen consciència clara de quines opcions concretes tenim. Això fa que seguim amb el model socioeconòmic de sempre, de creixement sense límit, i ens porta cap als pitjors escenaris.

Ara anem a un escenari de 3,6 °C, d'efecte dominó de l'escalfament i de rivalitat entre grans regions del món pels recursos. És el que ja estem veient entre els Estats Units i la Xina.

JV: Proposes aprendre de l'experiència de la caiguda de l'imperi romà. Quins símptomes detectes ara comuns amb el col·lapse de Roma?

JS: Estem en un sistema que necessita créixer i afegir complexitat. Els processos econòmics i la tecnologia es fan més i més sofisticats i requereixen més i més sistemes de control; també les relacions socials es vinculen a tecnologia més i més complexa. El sistema actual necessita créixer per no esfondrar-se, i espera tenir sempre més i més recursos. A Roma passava el mateix, necessitava expansió, basava tota la seva estructura en la conquesta imperial. I quan va arribar al màxim, perquè ja no tenia capacitat d'expansió militar, ni econòmica, ni d'alimentar una població creixent, va començar a fer aigües.

Roma envaïa, desforestava i plantava, però no coneixia l'adob i en poques dècades les terres produïen menys. Ara passa el mateix.

Roma va disminuir el percentatge de materials valuosos de les monedes, és a dir, va devaluar la moneda. Ara estem fent el mateix, juguem amb la riquesa per alentir els senyals que el sistema no funciona.

Roma va incrementar el nombre de legions, va augmentar la despesa militar. Ara fem el mateix, per exemple els països de l'OTAN incrementen fins a almenys el 2% del PIB la despesa en armament. Una tendència que s'ha accelerat per la guerra a Ucraïna, però que ve d'abans.

A Roma van créixer les desigualtats i la inestabilitat social. És el que està passant ara.

JV: Destaques que històricament les societats no perceben que estan en trajectòria de col·lapse, es tanquen en la cultura que els ha permès arribar al benestar que tenen i no saben llegir els símptomes de canvi que es produeixen de forma creixent.

JS: Roma conqueria el món i pensava que era la millor civilització de la història. Això fa que no et qüestionis el que has fet fins ara. I si no et qüestiones el que fas perds capacitat d'adaptació. Quan hi ha problemes "no són teus", "són de fora". Els símptomes poden ser cada cop més evidents, però socialment s'evita afrontar-los per "no ser catastrofista", per "no alarmar".

Ara estem creant bombolles d'inestabilitat, estem tensionant el sistema amb la necessitat de creixement sense límit, de més i més recursos... Estan apareixent esquerdes que si van a més trencaran el sistema, col·lapsarà en si mateix. La globalització pot desaparèixer i hi pot haver molta inestabilitat i fragmentació social.

JV: La deriva cap a on sembla que anem, amb tendències que es realimenten i poden portar a canvis sobtats, en dominó, és un patró dels sistemes complexos. Ho veiem en les crisis financeres o en les fallades multiorgàniques dels malalts greus...

JS: Els canvis sobtats són una manera que tenen els sistemes complexos de readaptar-se en una situació de recursos minvants.

El problema és tot el que pot comportar un canvi sobtat a escala personal, de manca de recursos, d'inestabilitat social, d'increment de la violència, de caiguda de l'esperança de vida...

Roma tenia molt poc coneixement sobre els sistemes complexos, sobre una societat complexa. La diferència ara és que nosaltres sí que coneixem bé la dinàmica dels sistemes complexos. Si acabem col·lapsant seríem la primera societat que col·lapsa sabent que pot col·lapsar i per què pot col·lapsar. Seria irònic...

Si no prenem mesures, d'aquí a 10 o 15 anys viurem una situació de col·lapse. És el crit d'alerta de Jordi Solé, l'investigador triat per dirigir la transició energètica a Europa https://t.co/rLtz35gLw2#Play324 #CrisiClimàtica #CoveringClimateNow pic.twitter.com/W6OyeJZ2Md

— 324.cat (@324cat) September 20, 2019

JV: En el teu estudi proposes escenaris per evitar el col·lapse. Com penses que ho hauríem de fer?

JS: El primer de tot és la comunicació. Ho hem vist amb el coronavirus, la gent ha acceptat mesures, que no hauria acceptat de cap manera, perquè s'ha donat un missatge de la importància del problema.

La comunicació ha de posar sobre la taula l'emergència climàtica i la crisi de recursos biofísics.

També urgeix valorar el funcionament socioeconòmic amb indicadors sobre les emissions, la biodiversitat i la justícia social, no amb el PIB. Hem de frenar la publicitat que incentivi el sobreconsum. Hem de considerar les agressions climàtiques i contra els ecosistemes com a crims contra la humanitat.

I totes les estratègies s'haurien d'articular al voltant de 3 grans acords globals sobre legislació, pressupost i conscienciació.

JV: Una de les millors lliçons de la covid-19 va ser que les corbes s'havien d'aplanar abans no es disparessin i col·lapsessin el sistema sanitari. Amb el clima tenim alertes contundents de la ciència que fem tard, però continuem mb la idea infantil de créixer, créixer, créixer...

JS: Necessitem un canvi en la visió del món. Hi ha molta feina feta en diagnosi, en què hauríem de fer, però no hi ha tanta feina feta en quin sistema de valors adoptar per catalitzar el canvi.

El canvi no es pot fer si pensem "a mi no em tocarà el 2100". Què passa amb les generacions que neixen ara? Les tendències actuals porten que en 2-3 dècades la classe mitjana acabarà sent pobra i miserable. És així.

En tot el que fem hem de tenir en compte les contingències que hi pot haver. Si muntem vies de tren per fer el transport més sostenible, hem de tenir present que pujarà el nivell del mar, que les onades de calor faran que les vies es dilatin més, que hi haurà tempestes que afectaran la catenària. L'accentuació de la meteorologia extrema pot portar problemes de subministraments d'energia, d'aigua, d'aliments...

Necessitem ampliar el nostre horitzó temporal i individual. Ara pensem en la ciutat on vivim, en Catalunya, en Espanya, en la Unió Europea... i poca cosa més. Hem d'ampliar la nostra visió a la resta d'humans, d'animals i de plantes, a dècades vista, i prendre decisions i organitzar les nostres vides a partir d'aquesta visió. Una visió informada per la ciència, que ens doni idees per avançar en aquesta direcció.