Espies israelians a Barcelona: radiografia d'un crim de fa quaranta anys
La Policia Nacional recelava del govern israelià, que no li enviava les dades per identificar les dues víctimes en un pis prop de la Sagrada Família
Els dos reporters de TV3 estan a punt d'entrar a l'escenari d'un crim... abans que s'hagi fet l'aixecament dels cadàvers. El passadís de l'habitatge és estret, les parets són blanques, estan nues, amb només un aplic de llum penjat en un lateral. Seria tot molt fosc si no fos per la torxa de la càmera.
Al final del passadís, on hi hauria d'haver un punt de llum natural, les persianes estan abaixades, les cortines passades. És on hi ha els cossos dels dos mariners. Són a terra, però en entrar al menjador, a primer cop d'ull, no els veuran, la taula els fa de mampara.
Hi ha el tapet verd de quadres posat, la ràdio a sobre, amb la nansa aixecada com si l'haguessin acabat de traslladar d'una estança a l'altra del pis; com es feia amb aquelles ràdios, animals de companyia amb més pes que ànima.
Són al carrer de València de Barcelona, en un segon pis d'un edifici proper a la Sagrada Família. I, fins feia ben poc, encara se sentia la música de la ràdio, que no ha parat de sonar durant quatre dies amb estridència. Si algú hagués cridat, ningú l'hauria sentit.
Eugeni Rius, un dels dos periodistes que va trepitjar l'escenari del crim, en recorda amb més intensitat l'olor que els fets.
Era una tarda d'octubre. Els havien avisat d'un homicidi a l'Eixample de Barcelona i van anar-hi, sense saber en aquell moment la transcendència que acabarien tenint els fets.
Com era habitual en aquella època -mitjans dels anys 80- l'arribada de TV3 era un imant que atreia testimonis, persones que volien explicar què havien vist, què havien sentit, què havien viscut.
L'olor, ja des de la primera escala, era insuportable. De fet, era tan molesta que va fer que els veïns alertessin la policia. L'Eugeni recorda que van ser les dones de la sauna -un negoci sexual que hi havia al mateix bloc- les que van donar l'avís.
"Vam arribar abans que el jutge, sí. Allà hi entrava i sortia tothom", explica amb la crítica que en fa en perspectiva.
L'escenari del crim
L'escenari d'un crim és territori sagrat. Això ara. I encara ara, a vegades hi accedeix més gent de la necessària.
No és que a la dècada dels vuitanta es banalitzés, però es prenien llicències que a dia d'avui són impensables, com no impedir l'entrada dels periodistes i altres persones alienes a la investigació, o que els policies hi fossin amb el cigarret encès entre els dits, i també a la boca, deixant anar la pertinent glopada de fum i la cendra escapant-se de tot control.
La Policia Nacional va encarregar-se del cas i al pis hi van trobar una càmera de fotos amb material que els va servir per establir una connexió més entre les víctimes i els sospitosos.
Els mariners israelians del Califòrnia
Abans que haguessin trobat els cadàvers, abans del dimecres 9 d'octubre, al primer ministre israelià, Shimon Peres, ja li constava que eren morts.
Les víctimes havien arribat a Barcelona amb el vaixell Califòrnia amb bandera d'Israel. "Els mariners israelians", en deien els mitjans de comunicació, una etiqueta que acompanyaven dels noms i cognoms de tots dos.
El dissabte 5 d'octubre havien desembarcat al port i diumenge, que salpaven, no van arribar a bord. La Vanguardia ja publicava que l'empresa naviliera havia presentat denúncia i argumentava que havien desaparegut.
Ganivets i bales
A més de la ràdio, sobre la taula hi havia dos ganivets, amb les fulles amb restes de sang.
Tants anys després és difícil saber si els agressors els havien deixat allí o si els havien posat els investigadors a posteriori.
Els mànecs els tenien coberts amb mocadors de paper o paper de cuina, ben blanc. Potser els havien traslladat els investigadors abans de preservar-los en els sobres o bosses pertinents.
Era a mitjans dels anys 80, amb les dinàmiques i l'actuació de mitjans dels anys 80. En tot cas, la disposició va permetre als periodistes fer unes imatges que explicaven la gravetat dels fets, era un bodegó que traspuava part de la violència que havien patit les víctimes.
Barcelona, terra d'espies
Les autoritats israelianes consideraven que els dos "mariners", que tenien poc més de trenta anys, havien estat víctimes d'un acte terrorista. Els havien torturat. Tenien ferides d'arma blanca i també de bala.
El diari El País explicava que un dels investigadors havia criticat el jutge de guàrdia a qui responsabilitzava d'haver deixat entrar al pis persones que no tenien res a veure amb la investigació.
"Els únics que han d'entrar-hi són els policies que han de trobar empremtes o qualsevol pista que pugui ajudar." No era una investigació més. El pis l'havia llogat un home palestí que al propietari li havia dit que era relacions públiques.
Una trucada anònima a una agència de notícies atribuïa els dos assassinats a Força 17, que era el cos d'elit que protegia Yasser Arafat. El govern d'Israel negava que les víctimes fossin membres del Mossad, del servei secret. Negava que fossin espies.
Barcelona ha estat, en diferents èpoques, camp base dels serveis secrets de diferents estats. Els investigadors van demanar a Israel dades de les víctimes que els permetessin fer una identificació científica més ràpida dels cossos. De moment, tenien poc més que uns documents dels quals no en quedava clara l'autenticitat.
Una bala per una arma discreta
En aquell pis del carrer de València de Barcelona, sobre la taula també hi havia una bala, del calibre 7,65. Encara avui se n'utilitzen, explica un policia que ja està fora de servei, però que manté intactes els coneixements adquirits durant dècades. Exercia amb l'arma a la cintura però sense l'uniforme posat.
És un disseny de bala alemany que es va utilitzar a la Primera Guerra Mundial, especifica. "És un calibre molt comú per fer aquests crims" perquè s'utilitzen en pistoles petites que es poden amagar amb més facilitat "a qualsevol lloc del cos".
Dos sospitosos
Les víctimes s'havien fotografiat amb els agressors en una terrassa de la plaça Reial, al barri Gòtic. El primer punt de trobada havia estat a la Rambla.
La investigació de la Policia Nacional avançava i per les informacions que sortien publicades, tant a La Vanguardia com a El País, es traspuava que els investigadors tenien certa pressió o entrebancs no habituals.
Una setmana després que es conegués el crim, Israel no havia enviat les empremtes dactilars dels homes per poder-ne fer la identificació. Israel deia que no eren del Mossad, però hi havia enviat un membre de la delegació permanent que tenia a l'Organització Mundial del Turisme. Si no formava part d'este organisme i en formava part d'un altre, el fet és que Israel tenia coneixement de què estaven descobrint els investigadors de la Policia Nacional.
Sobre la taula hi havia un nom, un activista palestí que portava un temps a Barcelona i que s'havia presentat públicament com un dels capdavanters de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), tot i que des de Madrid l'havien desmentit. I un altre home que tenia antecedents per tràfic de drogues. Mesos després, a Copenhaguen, la policia danesa va detenir este últim home. Però el peix gros es continuava sense saber on era.
L'11 de gener del 1988, La Vanguardia publicava un article que feia referència a una informació que havia tret en exclusiva El Periódico el dia abans: al sospitós palestí l'havien afusellat a Tunísia. L'OLP havia pres esta decisió perquè consideraven que mantenia relacions amb el servei secret israelià. Un espia doble?
