Era pipí, no whisky: revisen diverses peces de museu i es troben sorpreses

La Universitat de Cambridge ha publicat un estudi fet durant 15 anys per investigadors de la Universitat d'Idaho, que han analitzat mig miler de mostres guardades en museus, en prestatges de col·leccionistes provinents d'excavacions o troballes arqueològiques de tots els Estats Units.

La idea era revisar què contenien les ampolles, pots o envasos que aquests centres han conservat durant dècades pel seu alt valor històric, i veure, també, com els afectava el pas del temps. L'arqueòleg Mark S. Warner i el químic Ray von Wandruszka també han revisat, amb 36 persones més, alguns objectes on semblava que no hi havia res, però que encara contenien residus dels productes químics que havien emmagatzemat.

N'han identificat desenes que contenien substàncies que podien afectar la salut o seguretat del personal que treballa als dipòsits dels museus, a més d'altres amb restes "repugnants" que, de saber el que eren, mai s'haurien incorporat a les col·leccions on pertanyen.

Cosmètica amb mercuri i un fals whisky de Malta

Alguns d'aquests museus o col·leccionistes, però, s'han endut una sorpresa en descobrir que allò que guardaven amb tanta cura com una peça d'un valor incalculable era, en realitat, un producte perillós, tòxic o, senzillament "fastigós".

És el cas de diverses cremes per a la cara orientals de finals del segle XIX, amb suposades propietats medicinals, que porten, en realitat, mercuri (que és cancerigen).

També d'insecticides casolans utilitzats contra formigues a la llar o en camps de cultiu, fets amb arsènic (mortal també per als humans) o amb fòsfor (que són inflamables, però que no es conservaven en les condicions adequades i que podrien haver explotat en qualsevol moment).

Algunes pastilles de fòsfor s'havien trobat, per exemple, en escoles, on antigament s'havien fet servir de manera habitual sense ser conscients del risc que representaven per als infants.

O d'altres que han resultat ser pudents, com una suposada ampolla de whisky de Malta de la Destil·leria Iler, que el Museu Burke de Seattle feia 15 anys que guardava i on només hi havia orina. Algú en va reutilitzar l'envàs, --segons els autors de l'estudi, segurament per evitar anar a la letrina-- i ningú n'havia comprovat mai el contingut.

O un líquid recuperat de la cabana d'un caçador d'Idaho que els arqueòlegs havien identificat com un producte per atraure animals a les trampes o per adobar-ne les pells i que, en desprecintar-lo per analitzar-lo, feia tanta pudor, que més aviat repel·lia tothom en comptes d'atraure ningú. El material orgànic que contenia el pot, que podrien haver estat olis vegetals o animals, s'havia oxidat i fermentat fins a tal punt que l'olor, en obrir-lo, era insuportable.

Alerta dels experts sobre la conservació de material químic

L'estudi ha permès als investigadors extreure diverses conclusions, més enllà de l'objectiu inicial de la seva recerca, que era esbrinar el contingut dels dipòsits conservats i ensenyar a estudiants universitaris a fer anàlisis químiques precises.

Però la realitat els ha permès constatar, a més:

• Les males condicions en què es conserven, en molts museus i col·leccions del país, restes històriques d'alt valor científic, per falta de pressupost i de coneixements.
• Que sovint es posa en perill els treballadors i visitants d'aquests centres, que no són conscients que tenen entre mans productes tòxics o perillosos.

Sovint no és un risc molt alt, reconeixen els investigadors, però, així i tot, cal ser conscient de què es conserva o s'exposa al públic, com alerten a l'estudi:

"No saber què hi ha a les nostres prestatgeries pot generar problemes. Una ampolla trencada de fòsfor o pot amb fuites d'orina de 100 anys només pot conduir a un treball de neteja desagradable, però podria ser molt pitjor. No saber el contingut dels contenidors que 'encara tenen coses a dins' pot suposar un risc per a la salut no reconegut per al personal del laboratori."

Els autors de l'estudi són conscients que "no és realista" pensar que tots els centres comprovaran immediatament quins residus contenen les col·leccions que tenen exposades o als seus magatzems perquè "probablement hi ha centenars, si no milers, d'envasos d'aquest tipus a les prestatgeries dels dipòsits, i el cost de comprovar aquests materials seria prohibitiu".

Però sí que els recomanen uns petits passos per saber quines implicacions poden tenir en la salut del personal que els manipula. Com per exemple:

• Identificar al màxim què conté o ha contingut un envàs i fer-hi una fitxa que inclogui el producte, les seves propietats i com es conserva.
• Informar-ne el personal i donar-li instruccions sobre com manipular-los. Alertar que no desprecintin res que no sàpiguen què conté.
• Tenir sempre a mà el contacte de les agències locals d'eliminació de materials perillosos.
• Sempre que sigui possible, fer anàlisis dels compostos químics dels residus dels envasos antics abans de decidir si es conserven o se n'ha d'eliminar el contingut.