El restaurant dedicat a Elvis Presley que dona títol al llibre de Tom Segev (Roser Oliver) 
ANÀLISI

Elvis in Jerusalem: la influència nord-americana en el govern de Benjamin Netanyahu

Després d'aconseguir aprovar els pressupostos, Benjamin Netanyahu intentarà de nou aprovar una reforma judicial feta a imatge i semblança de la dels Estats Units

Enllaç a altres textos de l'autor Isabel Galí, , redactora de la secció d'Internacional de TV3

Isabel Galí i Izard

Corresponsal a París de TV3 i Catalunya Ràdio

@isagali
Actualitzat

Tom Segev, un dels primers historiadors israelians revisionistes, té un llibre amb un títol revelador: "Elvis in Jerusalem". La imatge del restaurant al qual fa referència és aquesta: un bar de carretera, un "american diner" com els que surten a les pel·lícules de Hollywood, on serveixen cafè de filtre i hamburgueses XXL. Però on està situat? A l'anomenada "carretera dels colons" entre Jerusalem i Tel Aviv, que discorre al llarg dels límits fronterers de la línia verda, la de la guerra de 1967 que separa Israel dels territoris ocupats. Molts referents i símbols en un sol establiment.

El bar dona peu al títol d'un llibre que, alhora, parla d'una constant creixent en la història d'Israel: la influència nord-americana en la societat i la política.

Tom Segev passarà a la història per ser dels primers investigadors que, amb l'ajuda de documents desclassificats, desmitifica la versió oficial sobre la creació de l'estat d'Israel, oficialment virtuosa i incruenta. És l'obra "One Palestine, complete". Però a "Elvis in Jerusalem", llibre del 2002, pronosticava amb dues dècades de previsió una americanització de la societat israeliana que, segons ell, havia de beneficiar el país: valors com l'individualisme, el pragmatisme i la tolerància havien d'ajudar Israel a evolucionar democràticament.

Vint anys més tard, el seu pronòstic és alhora encertat i equivocat. La reforma del Tribunal Suprem s'ha convertit en el primer cavall de batalla d'aquesta "americanització", però no en favor d'una millora de la democràcia, precisament. I no és l'única influència procedent dels admirats Estats Units: la desregulació de la possessió d'armes li trepitja els talons i preveu un augment perillós de la violència, fins ara monopolitzada, al costat israelià, per les accions de les Forces de Defensa Israelianes (IDF) i la policia de fronteres.

Escultura d'Elvis Presley a Israel (Roser Oliver)

En què consisteix la reforma judicial?

Els canvis que Benjamin Netanyahu i els seus socis de govern intenten imposar en el sistema judicial tenen un objectiu clar: treure poder al Tribunal Suprem (TS).

La proposta és polèmica perquè pretén canviar el sistema de selecció dels jutges, els ordinaris i, sobretot, els de la més alta institució judicial del país. Fins ara els magistrats del Suprem els nomena un comitè format per nou membres: el ministre de Justícia, un altre ministre del govern, el president del Tribunal Suprem, dos magistrats més del TS, dos diputats de la Knesset --el Parlament-- i dos representants del Col·legi d'Advocats d'Israel.

La reforma de Netanyahu vol per a Israel un sistema d'elecció similar al que ja es fa als Estats Units, on els jutges federals són proposats pel president i han de ser ratificats per una majoria de senadors.  

Les noves lleis del sisè govern de Benjamin Netanyahu per capgirar el sistema judicial israelià també pretenen limitar les funcions del Tribunal Suprem i que se li tregui la potestat d'anul·lar una legislació que l'executiu hagi aprovat. Aquest segon aspecte de la reforma és especialment rellevant, perquè Israel no té Constitució i el Suprem exerceix com a garant dels drets fonamentals. És la més alta instància judicial i es converteix en l'única institució capaç de monitoritzar i aturar, si cal, lleis de l'executiu abusives amb algun col·lectiu o minoria.

Tots dos aspectes de la reforma desgasten els fonaments democràtics d'Israel, perquè donen a l'executiu més poder. I va ser la raó per la qual Yoav Gallant, el ministre de Defensa que la va criticar, va ser destituït per Netanyahu. El primer ministre després es va fer enrere en la decisió i l'ha mantingut al càrrec, però el primer gest demostra fins a quin punt la reforma divideix el mateix Likud, el partit que Netanyahu presideix i en el qual Gallant milita.

Perquè la reforma judicial és, també i sobretot, un projecte personal de Netanyahu.

El primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, en una imatge recent (Reuters)

Benjamin Netanyahu vs. Tribunal Suprem

Netanyahu té dues raons de pes per apostar tota aquesta legislatura a la reforma judicial, una de confessada i l'altra no.

La que ha confessat és que considera que el Tribunal Suprem s'ha convertit en un grup aïllat i elitista que no representa els israelians. Argumenta que es va presentar a les eleccions amb un programa que incloïa la reforma i que l'actual majoria li dona legitimitat per tirar-la endavant. Aquest 2023, després d'aconseguir formar govern amb partits minoritaris ideològicament, la reforma s'ha convertit en obsessió particular, però alhora un peatge polític.

La raó de fons que a ningú se li escapa és que el primer ministre està pendent de judici per tres casos de corrupció i tràfic d'influències. Sap que pot acabar condemnat, i en cas que això passi haurà d'apel·lar la sentència. I l'apel·lació es presenta davant el Tribunal Suprem. Un Suprem afí, amb jutges nomenats per ell, és un tribunal més amable que eventualment li permeti esquivar una sentència final condemnatòria.

En no obtenir majoria absoluta, Netanyahu va haver de supeditar aquesta aposta personal a les exigències dels partits polítics amb els quals ha fet coalició. Hi va trobar aliats, perquè tant els colons extremistes com els ultraortodoxos, menys nacionalistes, estan interessats a controlar la judicatura, tot i que per raons diferents.  

Els dos partits religiosos, el Shas i el Judaisme Unit de la Torà també volen la reforma perquè volen legalitzar el privilegi que tenen els seus votants de no anar a l'exèrcit. Un milió d'ultraortodoxos no fan els tres anys de servei militar obligatoris a Israel perquè creuen que tenen el deure d'estudiar les escriptures bíbliques de la Torà i les lleis jueves del Talmud. I per convertir aquest privilegi en llei i no haver-lo de negociar cada vegada que hi ha eleccions i es forma un govern, necessiten un Suprem sensible a les seves demandes.

La coalició d'extrema dreta del Partit Sionista Religiós, que lideren els ministres Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, té un objectiu ideològic i polític per donar suport a la reforma judicial: volen annexionar els territoris palestins ocupats des del 1967 i arribar fins al final en la idea sionista del gran Israel. I l'actual Suprem és un clar obstacle per a les seves ambicions polítiques.

El ministre de la Seguretat Nacional, el colon Itamar Ben-Gvir, a l'esplanada de les Mesquites (Reuters)

La Guàrdia Nacional, una exigència de Ben-Gvir útil per a Netanyahu

Fins ara, sense haver-se aprovat del tot la legislació que modifica el funcionament judicial del país, el polèmic ministre de Seguretat, Ben-Gvir, és el que més hi ha guanyat. Els mesos de protestes al carrer dels israelians que s'oposen a la reforma van obligar el primer ministre a ajornar-la, almenys fins que acabessin les festes de la Pasqua jueva i les celebracions del 75è aniversari de la creació de l'Estat.

Davant l'amenaça de marxar del govern si posposava l'aprovació de més lleis al Parlament, Ben-Gvir va arrencar de Netanyahu el compromís de crear la Guàrdia Nacional, un cos policial auxiliar que Ben-Gvir havia posat per escrit en el pacte de coalició de govern com una exigència més. Durant l'anterior legislatura i la campanya electoral, Ben-Gvir considerava necessari crear una nova policia que es dediqués a controlar disturbis en les àrees d'Israel de majoria àrab com els que hi va haver el 2021. Ara ho ha aconseguit i no són pocs els israelians que consideren aquest nou cos com "donar un encenedor a un piròman".

Netanyahu hi ha accedit per altres raons: les protestes d'aquest hivern en contra d'ell i el seu govern l'han portat a enfrontar-se amb els caps de la policia i dels serveis secrets interiors, el Shin Bet, a qui acusa de no haver fet prou per aturar-les. El primer ministre hauria volgut que la resistència popular a la reforma fos silenciada pels grans mitjans i reprimida d'una manera més forta. El seu entorn fins i tot va intentar deslegitimar les manifestacions amb notícies falses sobre les intencions finals dels que protestaven, com que tenien la intenció d'assassinar la seva dona, Sara.

La nova Guàrdia Nacional, de moment, només és un nou espantall, però el dia que activi de nou la reforma, podrà convertir-se també en una força de xoc a mida.

ARXIVAT A:
Estats UnitsPròxim Orient IsraelPalestina
Anar al contingut