Els museus diuen adeu a termes com "nans", "monstres" i "persones deformes"

El món de l'art ja fa anys que treballa per fer desaparèixer termes pejoratius envers persones amb discapacitat, racialitzades, o termes masclistes

Manu Alonso CalvoActualitzat

El 18 de gener es votava al Congrés dels Diputats per desterrar definitivament la paraula "disminuït" de la Constitució espanyola, una lluita que ha durat 20 anys per part de les associacions d'afectats.

Aquesta setmana la modificació de la Constitució entra en vigor en ser publicada al BOE, però museus com el Thyssen i el del Prado ja fa temps que treballen per acabar amb termes pejoratius. El món de l'art ha fet evident que pot ser molt més ràpid que la política.


A "Las meninas" ja no hi ha nans

Ara, la descripció d'un dels quadres més famosos de Velázquez, "Las meninas", ha canviat. Ja no estan acompanyades de dos nans, sinó que ho estan per Nicolasito Pertusato i Mari Bárbola, així, amb noms i cognoms. Sense qualificatius que puguin molestar ningú.  

"Las meninas", de Diego Velázquez, 1656, exposat al Museu Nacional del Prado (Wikimedia Commons)

Es tracta d'un exhaustiu treball d'adequació dels termes que es fan servir en els títols de les obres d'art i de les fitxes que les acompanyen als museus per tal de fer la seva descripció. Això afecta tant l'exposició permanent com els textos que acompanyen les obres a la pàgina web dels dos museus.


"Les persones ja no són monstres"

Un altre exemple són les referències a la monstruositat i la deformitat en el quadre d'Eugènia Martínez Vallejo, que han desaparegut del títol i de la descripció de l'obra de Juan Carreño de Miranda. El quadre, que fins ara era conegut com "La monstre nua", ara ha passat a dir-se "Eugenia Martínez Vallejo, nua".

El Museu del Prado durant el 2023 ha fet una revisió dels textos que acompanyen les obres a la pàgina web. Però ja el 2022 es van revisar termes relacionats amb el gènere i el 2015 es van modificar algunes paraules que es podien considerar ofensives. Així ho explica Víctor Cageao, coordinador general de conservació del Museu del Prado:

"No és una feina de caràcter polític, és una feina de caràcter lingüístic i terminològic i de respecte a totes les persones. Explicar la nostra col·lecció amb respecte per a tothom."

Un exemple clar de la feina que s'ha portat a terme és la sala 15 del Museu del Prado, dedicada al pintor barroc espanyol Diego Velázquez. En aquesta sala es poden veure diversos retrats de bufons. A les descripcions d'aquests quadres es feia servir el terme "nan" per referir-se als models de les obres.

En alguns casos, el terme pejoratiu s'ha substituït pel terme científic i, en altres ocasions, s'ha suprimit directament si no aportava res a la descripció del quadre, tal com apunta Cageao:  

"Tradicionalment es feien servir paraules com, per exemple, 'nan' de manera afegida. És a dir, es representava la infanta Isabel Clara Eugènia amb Magdalena Ruiz i es deia que era 'la nana Magdalena Ruiz' quan ja es veia a la imatge perfectament que era una persona d'estatura baixa."

A l'exposició permanent, on hi ha aproximadament unes 1.800 cartel·les que expliquen les obres d'art, s'ha fet recentment la substitució d'uns 45 elements. És una xifra petita, tenint en compte el gran nombre d'obres, però pels responsables del museu és significatiu. La voluntat del museu és adaptar-se als nous temps.

Tot i això, segons Cageao, hi ha textos que no es poden canviar: "Quan el títol és històric, és a dir, està íntimament lligat a la història de l'obra, o ha estat definit per l'autor, és una part que no es pot deslligar de la peça i, per tant, no es pot modificar."


El Thyssen-Bornemisza també esborra els "nans" del seu vocabulari

Al Thyssen-Bornemisza també podem trobar diversos exemples d'obres on han canviat la descripció de la peça per tal d'adaptar-la a la sensibilitat del nostre temps.

En el quadre de Reginald Marsh "Smoko. El volcà humà" del 1933, el museu va demanar una fitxa catalogràfica a una especialista de l'art estatunidenc i a la fitxa es descrivia una de les figures com a "nana deforme".

"Smoko. El volcà humà", de Reginald Marsh, 1933 (Museu Nacional Thyssen-Bornemisza)

Hi ha una auditoria d'accessibilitat i periòdicament quan troben algun terme que pugui resultar insultant se substitueix o s'elimina.

El departament d'educació del Museu Thyssen-Bornemisza fa més de 15 anys que treballa per fer desaparèixer llenguatge que pugui resultar ofensiu per a les persones amb una discapacitat.

En el cas del llenguatge inclusiu, la tasca és més recent. Des del 2017 té una política d'exposicions dedicades a dones artistes. Tot això ha portat a repensar el museu, tal com explica Juan Ángel López Manzanares, conservador i responsable de continguts del Thyssen-Bornemisza:

"Hi ha una política de no cosificar les persones, en aquest cas, no dir 'nana', sinó dir 'persona de talla baixa o de talla menor', el mateix passa amb persones amb discapacitat, racialitzades, persones amb ceguera o sordera..."

 

Identitats esborrades pel color de la pell

Un altre exemple que s'ha rectificat fa poc és el d'aquest "Retrat d'un home de l'illa de Dominica". En un principi, pel fet de tractar-se d'un home negre, es va dir que la imatge representava el cuiner de George Washington, un esclau que formava part del servei del president dels Estats Units.

"Retrat d'un home de l'illa de Dominica", de Joshua Reynolds, 1770-1780 (Museu Nacional Thyssen-Bornemisza)

Estudis posteriors van demostrar que es tractava d'un home lliure, un propietari adinerat que va marxar de Dominica a Anglaterra. El seu vestit blanc, que es va confondre amb el d'un cuiner, és un vestit luxós i car, i el barret no és de cuiner, sinó una peça de vestir ètnica que es feia servir a l'illa de Dominica. El prejudici envers el color de la pell del model havia portat a imaginar una identitat totalment falsa.

 

Les dones brillen per si mateixes

En el cas de la discriminació per raons de gènere, al llarg del temps s'ha repetit la tendència a valorar les artistes dones pels seus vincles amb els homes.

Quan es parlava d'una autora es feia referència automàticament a si era filla, germana, dona o amant d'un home per posar-la en context.

"Carrer de Nova York amb lluna", de Georgia O'Keeffe, 1925 (Museu Nacional Thyssen-Bornemisza)

En el cas de l'obra "Carrer de Nova York amb lluna" de Georgia O'Keeffe, quan s'explicava el quadre al museu es deia que O'Keeffe era la parella d'Alfred Stieglitz, fotògraf estatunidenc de principis del s. XX. Així ho apunta López Manzanares:

"Són uns tics que ens venen del passat i es tracta de tenir una supervisió perquè no passi de manera espontània, que és com sorgeixen aquests termes discriminatoris sense adonar-nos-en."

Tots ells exemples de com la forma de mirar i interpretar una obra d'art canvia amb el temps i s'adequa a l'època dels ulls que la miren.

 

ARXIVAT A:
Masclisme Art
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut