Dues visions sobre la guerra dels Balcans
Des del cinema i la literatura

Dues visions sobre la guerra dels Balcans

Actualitzat
GENÍS CORMAND Ja hi ha prou perspectiva per mirar cap a la guerra dels Balcans. Últimament, n'hem rebut dues visions molt interessants des del cinema i la literatura. La primera és la pel·lícula "Las flores de Harrison", del francès Elie Chouraqui. El film mostra la guerra des de l'òptica d'una estrangera: Andie MacDowell interpreta el paper de la dona d'un fotògraf que ha desaparegut al nord de Croàcia. En canvi, en la literatura el testimoni se situa dins del país, entre les víctimes del conflicte. "He aconseguit una feina d'enllaç per a tot el grup de televisions estrangeres. Em donen dues o tres hores de filmació al dia. Són cintes plenes sobretot de sang i ferides i membres amputats. Jo ho comprimeixo en quinze o vint minuts, i després ho envien als països invisibles, que editen un o dos minuts d'història per als noticiaris, si és que editen cap història." És el fragment d'un relat commovedor. La protagonista és Aida, una noia musulmana de Sarajevo enamorada d'un càmera canadenc. La feina d'Aida és resumir en imatges la destrucció de la ciutat on va néixer. "Sarajevo és una ciutat sense gats. I això perquè la gent no els podia alimentar, ni se'ls podia endur en fugir-ne, o perquè havien mort els seus amos." Així són els testimonis torbadors que componen "La qüestió de Bruno". El llibre el formen vuit relats que, a mig camí entre la ficció i la realitat, ressegueixen la vida i la mort de Iugoslàvia. Aleksandar Hemon era a Chicago quan va començar el setge de Sarajevo. Llavors tenia 28 anys i va decidir quedar-se als Estats Units. En tres anys, va aprendre bé l'anglès i va començar a publicar relats al diari "The New Yorker". Finalment, va sortir el seu primer llibre, "La qüestió de Bruno", que va ser molt ben acollit per la crítica. "Tito va ser el cap comunista iugoslau durant trenta-cinc anys llargs. A la meva infantesa em van saturar amb les seves accions justes. La meva preferida ha estat sempre aquella en què, als dotze anys, va trobar un cap de porc sencer i ja cuinat al rebost de casa seva, amagat per Nadal i, sense dir-ne res als seus germans, se'l va cruspir tot sol, un fet ominós per a un futur cap d'estat comunista." I acabem amb un símbol de la pau. Unes setmanes abans de morir, John Lennon va concedir l'última entrevista a un periodista de la revista "Playboy". David Sheff va trobar un Lennon retirat, reflexiu, capaç d'entendre amb Yoko Ono les contradiccions i els desitjos que van acompanyar la seva vida. És l'últim testimoni de John Lennon. "La qüestió de Bruno" Editorial Empúries/Anagrama "La darrera entrevista amb en John Lennon i la Yoko Ono" Símbol Editors, col·lecció Flaixbac
Anar al contingut