ANÀLISI

Caducat i desigual, dues raons de pes per reformar el model de finançament

La diferència entre la comunitat més ben finançada i la que menys s'ha doblat des de l'aplicació del nou model de finançament que es va implantar el 2009

Enllaç a altres textos de l'autor

Pilar Abril Novella

Sotscap de la secció d'Economia dels Informatius de TV3

@MPilarAbril
Actualitzat

Centenars de reunions havien donat el seu fruit i, a mitjans de juliol del 2009, l'aleshores ministra d'Hisenda, Elena Salgado, explicava als mitjans les principals virtuts del nou model de finançament que s'acabava de pactar. La primera d'elles: reduir-la fins llavors abismal diferència entre les autonomies que rebien més i les que rebien menys:

"En general, s'aproximen a la mitjana. Tothom s'aproxima a la mitjana. Està més a prop de la mitjana del que estava amb l'anterior sistema de finançament".

Però no ha estat així, i, de fet, encara s'ha eixamplat més. Si s'analitzen les liquidacions del model recollides pel departament d'Economia des de la seva entrada en vigor, l'any 2009, es pot concloure que la diferència entre la comunitat més ben finançada i la que menys s'ha doblat des de llavors.

L'any 2009, Cantàbria, l'autonomia que més ingressava llavors, va rebre del model de finançament 2.371 euros per habitant. I la que menys, el País Valencià, 1.867. És a dir, al voltant de 500 euros menys per habitant.

El 2021, quan es va fer l'última liquidació, Cantàbria havia elevat els seus ingressos a 3.632 euros per habitant, mentre que el País Valencià els havia apujat fins als 2.691. Resultat: la diferència entre el que reben els habitants d'una autonomia i l'altra s'havia elevat fins als 941 euros per habitant, gairebé el doble que dotze anys abans.

I tot això, sense cap raó aparent. Tampoc hi ha cap explicació que justifiqui la diferència entre el finançament que reben Extremadura o Galícia --molt per sobre de la mitjana-- i el que arriba a Andalusia o a Múrcia, amb uns recursos que se situen molt per sota de la mitjana espanyola.

Elena Salgado, quan era vicepresidenta econòmica del govern Zapatero
Elena Salgado, quan era vicepresidenta econòmica del govern Zapatero (Europa Press/Marta Fernández)

El miratge de l'ordinalitat

Una altra distorsió del sistema és la que afecta les comunitats que més recapten amb els seus impostos i, per tant, més aporten al sistema de finançament: Madrid, Balears i Catalunya. Any rere any, encapçalen el rànquing d'aportació de recursos, però sistemàticament queden relegades als últims llocs de la llista.

En el cas de Madrid, es veu compensada per la seva capitalitat, però no és així en el cas de les Illes o el de Catalunya. De fet, el model del 2009 havia de suposar també un avenç en aquest sentit. Però un cop més, ha estat un miratge.

No es respecta el que es coneix com a "principi d'ordinalitat" (que un cop redistribuïts els diners es mantingui l'ordre i que les que més aporten en rebin també més que la resta) i Catalunya, tot i ser la tercera comunitat que més aporta al pot comú, només ha rebut per sobre de la mitjana el primer any d'aplicació del model, l'any 2009.

Tot i fregar la mitjana, des de llavors sempre ha quedat per sota. Segons els càlculs del departament d'Economia, a l'última liquidació, la del 2021, es van rebre al voltant dels 2.800 euros per habitant, davant els més de 3.000 que es van aportar al sistema.

L'anivellament

Al model actual, totes les comunitats aporten el 75% del que recapten de determinats impostos a una bossa comuna que ha de finançar els serveis públics fonamentals. Aquests diners es distribueixen en funció del que es coneix com a població ajustada, és a dir, la població corregida per factors demogràfics, com l'envelliment, i geogràfics, com la superfície.

Però al final, per completar l'anivellament, s'hi sumen diversos fons a càrrec de l'Estat, que són els que acaben de distorsionar el sistema. N'està convençut el catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem López Casasnovas:

"Tenim un petit frankenstein que està format de fons, subfons. La quantitat que l'Estat posa a cadascun dels fons varia a gust i gana. El sistema, primer s'ha de simplificar, i segon s'han d'obrir vies per a totes aquelles comunitats que tenen més vocació d'autogovern i que estan més disposades a acceptar responsabilitat fiscal."

Acceptar aquesta major responsabilitat fiscal que proposa López Casasnovas implica assumir que si cau la recaptació ningú la compensarà. Però, en canvi, si augmenta, aquests ingressos es quedaran a dins de la comunitat. En certa manera, com passa al País Basc i Navarra, però incorporant mecanismes de solidaritat cap a les autonomies més pobres, inexistents a les forals. 

 

ARXIVAT A:
Finançament autonòmic
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut