Any rècord de migrants entre Mèxic i els EUA: "La frontera està controlada per grups criminals"

"És veritat que si guanya Trump deportarà tots els migrants?"; "És veritat que Biden ens deixarà entrar?". Els rumors, les mitges veritats, les exageracions o les mentides podrides es barregen amb l'olor de frijoles, ous ferrats i humitat.

Som a Casa Indi, un alberg que va començar donant menjar als indigents locals de Monterrey, a Mèxic, i la seva immensa àrea metropolitana. Però la força de la gravetat, de la realitat, l'ha acabat convertint també en la penúltima parada dels qui volen travessar la frontera.

Aquí cada dia arriben entre 10 i 20 famílies. També alguns homes sols. Alguns ja tenen hora per la seva cita amb el sistema de migració als Estats Units. Però la majoria continuen penjats de l'aplicació al mòbil que la proporciona, coneguda com a CBP One, que sovint està col·lapsada. Aquí passaran dos dies o dos mesos, i, entre altres coses, decidiran si el seu viatge continua fins als Estats Units o li donen una oportunitat a Mèxic.

L'ànima d'aquest refugi, l'home orquestra que tan bon punt gestiona un donatiu com organitza la cuina, és José Jaime Salinas. Podria parlar hores i hores sobre una realitat que ha vist evolucionar davant dels seus ulls:

"El 2018 vam començar a veure arribar les caravanes. Entre aquest i un altre refugi, només per a dones i nens, tenim unes 800 places, i hem arribat a albergar més de 3.000 persones: els càrtels, la violència, la gana i el canvi climàtic es van convertir en expulsors de la gent dels seus països."

La pandèmia ho va aturar tot una mica, explica, "però després, el gran canvi, ha sigut l'arribada constant de famílies". "Encara es veuen homes sols, però sobretot ara arriben famílies senceres, sense res, sense cap arrel als Estats Units, desesperats", assegura.

Aquesta desesperació fa que, a vegades, cansats d'esperar la cita oficial, es llancin a fer els últims 200 quilòmetres cap a la frontera i confiar en la sort, i inevitablement, en els grups criminals:

"Això és molt trist, perquè des de Reinosa fins a Juárez, la frontera està controlada pels grups criminals. Ningú no s'acosta a la frontera sense pagar. I si no tens diners, no passa res. Els poden ajudar a passar, però a canvi els demanen que passin droga, que treballin per a ells".

En Rodolfo i l'Edgar han arribat fa tres dies de Veneçuela, com molts dels migrants enguany, i ja han treballat, de manera informal. Constantment apareixen furgonetes que s'emporten homes a treballar per 400 pesos al dia (20 euros).

Diuen que esperaran a tenir cita per entrar legalment, no es volen arriscar. Quedar-se a Mèxic és una possibilitat? "Ara mateix no, potser si no ens surt com volem, ho considerarem. Feina aquí n'hi ha, això està clar".

Ho confirma en José Jaime: "Tinc una llista d'empreses de Monterrey que busquen gent. Però els volen amb papers, i el que passa és que si demanen refugi a Mèxic, ja no el poden demanar als Estats Units, i com que tots hi volen arribar, o intentar-ho, estan entre l'espasa i la paret. De moment, Monterrey és un lloc de pas, però ja s'està convertint en un lloc de destí, perquè aquí l'economia va com un tro i hi ha feina!".

En José Jaime segueix la política nord-americana i té clar que el tema de la migració serà una de les claus en la campanya electoral per a les eleccions. "Per als republicans el discurs és fàcil: vota'm i tanco la frontera. Per als demòcrates no és tan fàcil, no poden dir-ho així, han d'anar amb més tacte pensant en una part dels seus votants, però de fer-ho, ho farien igual. L'any que ve serà dur, guanyi qui guanyi".
 

Mercaderies, droga i persones

Poc més de 250 quilòmetres separen aquest refugi de la frontera. En línia recta, el pas cap als Estats Units és el de Nuevo Laredo-Laredo, que també és el principal port de mercaderies, amb 20.000 camions diaris amunt i avall.

I és aquest trànsit de camions el que també fa d'aquesta zona una de les més propícies per al tràfic il·legal de persones amagades en les caixes dels vehicles.

Roberto Balli, advocat, té el despatx en una casa al costat de la carretera per on circulen aquests camions, als afores de Laredo, a Texas. En una ciutat plena de cartells publicitaris amb fotos d'advocats somrients que prometen arreglar-ho tot, el seu no és enlloc.

Porta casos massa delicats per assenyalar on treballa i quina cara té: representa als tribunals tant els camioners que són detinguts per aquest transport com els migrants que, quan se'ls enxampa, també són arrestats per la policia. I s'explica així:

"Tot s'organitza des de Mèxic. Primer els passen pel riu. Després els troben una 'bodega', una casa, on amagar-se fins que trobin un camioner, un 'truckero', disposat a fer el transport. Quan el troben, els recullen i carreguen, i aleshores comença un viatge incert fins a San Antonio, 250 quilòmetres cap al nord, des d'on es distribueixen cap altres llocs del país".

A tothom que participa en aquesta cadena del tràfic de persones els paguen per cap, "com si fossin bestiar".

"Tant per cap. Hi ha transports que es fan en cotxe, en porten un o dos. O dins la cabina del camió. Però n'hi ha que en porten 20, 30, 100, a dins els tràilers grossos, en condicions molt precàries, sobretot a l'estiu, quan les temperatures aquí són infernals."

Els camioners són l'última baula i no formen part de l'organització criminal com a tal, se'ls contracta una vegada, es guanyen milers de dòlars, i si hi ha sort i no els enxampen a la primera, potser ho tornen a fer.

"Això s'ha fet tota la vida, primer amb la droga. Però ara les condemnes per tràfic de persones, si no hi ha hagut cap mort, són més baixes que les del tràfic de droga, i per això hi ha camioners que prefereixen canviar de 'mercaderia' i provar sort amb això", narra.

La carretera I-35, que uneix Laredo amb San Antonio, està esquitxada de cotxes de la Border Patrol (control de frontera) i tots els vehicles que la fan han de passar pel coll d'ampolla d'un control a la milla 29, el famós "checkpoint".

Aquí és on s'enxampa alguns dels camioners, però molts altres el passen. "És impossible aturar tothom. Aquest punt de control sovint està saturat, per aquí passa tota la mercaderia que va caps als Estats Units i Canadà. Si aturen totes els camions aturen l'economia, i això no ho faran", explica.

I afegeix que "a vegades hi ha casos flagrants; hem vist conductors menors d'edat o sense permís per conduir, o directament sense saber-ne, que es posen al volant. Hi ha accidents. I a vegades els enxampen després d'un accident".

Roberto Balli fa 20 anys que es dedica a aquests casos. També segueix la sort dels migrants que van dins els camions. Normalment, els detenen, perquè els criden de testimonis als judicis que es fan als camioners. I després els deporten, els tornen a Mèxic.

"I últimament el que ens expliquen és que quan tornen, els càrtels obliguen a tornar a creuar. Els cobren una part abans de creuar i una part quan arriben, i els càrtels volen cobrar, així que quan els deporten, tant si volen com si no, els obliguen a tornar a intentar-ho."

Alcaldes de frontera desbordats

No tothom fa aquest viatge en camió. Al refugi de Caridades Católicas de Laredo no hi cap ningú més, aquest final d'any. Estan al màxim de la capacitat.

Cada matí reben una trucada de la patrulla de frontera avisant-los de quants migrants els arribaran; són els que travessen el riu i s'entreguen a les autoritats. En aquest pas fronterer de Laredo-Nuevo Laredo aquests intents de creuar no són massius, però n'hi ha cada dia.

Victor Treviño és l'alcalde de Laredo. Metge de professió, explica orgullós com durant la pandèmia van treballar amb la seva ciutat germana a l'altra banda de la frontera per vacunar la gent des dels autobusos i sense que ningú en baixés i, per tant, sense posar un peu als Estats Units.

"Va ser un èxit de col·laboració entre dues ciutats que abans eren una. Aquesta zona es coneix des de sempre com Los Dos Laredos. Estem destinats a col·laborar i ho hem de fer així", diu convençut.

L'alcalde sembla conscient que ser el port d'entrada més importants caps als Estats Units des de Mèxic comporta beneficis i responsabilitats: "Perseguir l'entrada de droga s'ha convertit en una feina que requereix molta tecnologia. Els mètodes s'han sofisticat molt. Ens trobem que la droga entra amagada en el mateix material del qual estan fets els cotxes o els camions, els mètodes per passar-la cada vegada són més creatius."

Sobre el tràfic de persones, l'alcalde va a l'arrel: "Tenim un sistema migratori trencat, desbordat. Cal legislar des de Washington, aquest és un tema federal, de tot el país, i l'estem gestionant localment, amb recursos d'ajuntament, i això no pot ser".

Quan el vam entrevistar, la seva preocupació era què passaria si entrava en vigor la llei aprovada a l'Estat de Texas, segons la qual la policia local, no la federal, podia detenir i deportar migrants que haguessin entrat il·legalment.

Ens deia que això els preocupava, perquè els posava en una posició d'haver de decidir quina llei obeïen, la local o la federal. Dies després el governador de Texas, Gregg Abbot, va signar aquesta llei que entrarà en vigor el març del 2024 desafiant la competència sobre qui ha de gestionar els temes migratoris, si el govern federal o els estats.

Gestionar segurament és la paraula que més s'adiu al que cal fer amb el que passa a la frontera entre els Estats Units i Mèxic. I la gestió s'ha de fer sobre unes xifres, unes persones, que creixen any rere any: l'any fiscal es tanca als Estats Units al mes de setembre, i fins aleshores hi havia hagut gairebé el rècord de dos milions i mig de persones que travessen la frontera sud. En els tres mesos que faltaven fins a finals d'any la xifra haurà superat els tres milions.