50 anys del primer missatge entre ordinadors, l'inici de la utopia d'una xarxa sense control

Ara fa mig segle, dos ordinadors van parlar entre ells per primer cop, tot i estar separats 500 quilòmetres, i va ser el primer pas cap a Internet
50 anys del primer missatge entre ordinadors, l'inici de la utopia d'una xarxa sense control

50 anys del primer missatge entre ordinadors, l'inici de la utopia d'una xarxa sense control

Ara fa mig segle, dos ordinadors van parlar entre ells per primer cop, tot i estar separats 500 quilòmetres, i va ser el primer pas cap a Internet
Xavier Duran Actualitzat
TEMA:
Internet

Panell de control del primer missatge entre ordinadors (Fastlizard4-Wikimedia Commons)

El 29 d'octubre de 1969, ara fa 50 anys, Charley Kline va teclejar una paraula de cinc lletres a l'ordinador i va entrar a la història de la informàtica. La paraula era LOGIN -accés- i Kline la va enviar a un altre ordinador que era a 500 quilòmetres de distància. Eren dos quarts d'onze de la nit, hora de Califòrnia

Era la primera vegada que s'enviava informació d'un ordinador a un altre. Mig segle després, això és una acció elemental per a milers de milions de persones de tot el món.

Kline era un estudiant de 21 anys de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. L'objectiu de la seva prova era comprovar una teoria matemàtica de transmissió de dades en paquets que havia elaborat Leonard Kleinrock, considerat ara un dels pares d'Internet.
 

Registre del dia i hora del primer missatge entre ordinadors (FastLizard4-Wikimedia Commons)
 

L'assaig s'emmarcava en el projecte ARPANET, posat en marxa per l'agència ARPA (Agència de Projectes Avançats de Recerca", que depenia del Departament de Defensa. ARPANET pretenia ser una xarxa d'ordinadors que es poguessin comunicar entre sí. 
 

Una primera xarxa de quatre ordinadors

Aquell dia d'octubre, Kline va començar a teclejar la paraula LOGIN, però després de les dues primeres lletres el sistema es va penjar. Ho va provar una estona després i tot va funcionar. LOGIN va arribar a l'Institut de Recerca d'Stanford. Era la primera vegada que s'enviava un missatge d'un ordinador a un altre. I, per tant, el primer cop que dos ordinadors parlaven entre els, encara que la conversa fos tan breu i elemental.
 

Segell amb què l'Azerbaidjan va commemorar, el 2004, els 35 anys del primer missatge entre ordinadors (Wikimedia Commons)


Els ordinadors utilitzaven la línia telefònica. Els primers assaigs es van fer amb petits ordinadors, per no interferir en la feina que feien les grans màquines. Quan diem petits ens referim, en aquella època, a màquines de la mida de neveres. Es denominaven IMP (Processadors de la interfície de missatges).

La primera xarxa es va crear amb ordinadors DDP-516 de l'empresa Honeywell. Aquesta era una companyia fundada a finals del segle XIX i que als anys 60 va ampliar la seva activitat en la indústria de l'armament, el sector aeroespacial, les càmeres fotogràfiques i la informàtica. Tenien una memòria principal de 24 kilobytes i s'hi podien connectar un màxim de quatre ordinadors centrals per comunicar-los amb altres sis IMP remots.
 

L'ordinador Honeywell DDP 516, fet servir en la primera xarxa ARPANET (Wikimedia Commons)

 

Els quatre ordinadors centrals que van conformar la primera xarxa estaven a la Universitat de Califòrnia -que en tenia dos, un a Los Angeles i un altre a Santa Bàrbara-, a l'Institut d'investigació de Stanford i a la Facultat d'Informàtica de la Universitat de Utah.
 

Sense control centralitzat, ni publicitat, ni objectius polítics

ARPANET volia ser una xarxa perquè els investigadors de diversos departaments o centres s'enviessin missatges, programes i arxius. Una de les seves característiques era l'absència de control centralitzat. ARPANET era una xarxa de xarxes, amb ordinadors centrals que distribuïen la informació entre els ordinadors associats.

Les dades no viatjaven juntes. Es desfeien en centenars o milers de petits paquets. és com si una carta tradicional hagués estat repartida pel servei de correus en petits fragments. En informàtica tenia el sentit d'optimitzar la transmissió, perquè cada paquet buscava la ruta òptima.

Tot i que ARPANET va ser operat per departament de Defensa fins al 1990, la manca de control centralitzat va ser una de les característiques que marcarien el naixement d'Internet. Es basava en la confiança mútua i tenia unes normes de comportament.

Així, un manual del Massachusetts Institue of Technology de Boston assenyalava que "enviar correus electrònics per ARPANET per a benefici comercial o objectius polítics és antisocial i il·legal". I afegia que fer-ho podia ofendre molta gent. En l'època de l'spam, aquest assenyat missatge fa somriure.

Un cop demostrat que els ordinadors es podien connectar, molts anys després naixeria la World Wide Web, la teranyina global. Va ser creada per Tim Berners-Lee, un físic de partícules que treballava al CERN de Ginebra. El 1991 Internet sortia de l'àmbit científic i acadèmic i s'obria a tothom.
 

El primer correu electrònic

Tornem a Kline. Estrictament parlant, no va enviar el primer correu electrònic. Aquest honor li correspon a l'enginyer informàtic i programador Ray Tomlinson. Treballava a l'empresa BBN (Bolt Beranek and Newman), que es va integrar a la xarxa ARPANET. En aquell moment, el 1971, ja unia 15 ordinadors centrals.

Tomlinson va adaptar un programa per enviar i rebre missatges dintre d'una xarxa àmplia d'ordinadors. I el 1971, ell mateix va fer la prova. No van ser, com en el cas de Kline, 500 quilòmetres ni molt menys. Tomlinson ho va provar amb màquines que estaven gairebé de costat.

Un cop va veure que, efectivament, el missatge que escrivia en un ordinador i enviava es podia llegir en l'altra màquina, va enviar missatges a la resta del seu equip. En el missatge explicava als seus companys com ho havien de fer per enviar altres missatges. No s'anomenaven encara així, però van ser els primers correus electrònics de la història.

Tomlinson va explicar després que no havia guardat els missatges i que tampoc no eren rellevants. Segons deia, devien ser una cosa així com "QWERTYUIOP", les lletres de la primera fila del teclat. 
 

Ray Tomlinson, a l'esquerra, amb Andreu Veà, un dels emprenedors pioners d'Internet (Andreu Veà-Wikimedia Commons)

 

Neix l'@

El que sí ha quedat és el símbol que Tomlinson va triar per escriure adreces: @. La seva funció era separar el nom del destinatari i la xarxa d'ordinadors de què formava part. Dintre d'un mateix grup no era necessari, però sí que caldria a mesura que els missatges s'enviessin a ordinadors centrals diferents.

Tomlinson va mirar el seu teclat i va triar un símbol que no formava part de cap nom ni paraula. En anglès s'utilitza per indicar el preu d'una unitat d'un producte. Es pronunciava "at" i així se segueix fent ara que indica adreces electròniques.

En català en diem arrova o rova, el nom d'una unitat de pes que equivalia a uns 10 quilos però que tenia valors diferents a cada lloc: des de 10,175 quilos a Mallorca -rova berberisca- a 12,888 quilos a Castelló. 

En escrits antics es representava amb aquest signe. Al principi es va intentar trobar una denominació més pròpia, com "a encerclada", ensaïmada o tortell. Però arrova i rova són les úniques denominacions acceptades pel TERMCAT.  

Molts idiomes han adaptat la paraula, de forma oficial popular. En armeni en diuen "ishnik" (cadell), en xinès, a Taiwan, és "xiao laoshu" (petit ratolí). En holandès en diuen "apestaart" (cua de mico) i en suec és kanelbulle, nom d'un pastís rodó de canyella.
 

3,39 milions de correus electrònics per segon

L'email va rebre l'empenta definitiva el 1977, quan també se li va donar el nom que té ara. L'Institut de Recerca de Stanford va instal·lar un equip informàtic i de transmissió en una furgoneta. La van posar a circular per l'autopista mentre enviava paquets amb dades. Els missatges arribaven a un ordinador que els enviava a ARPANET.

Els arxius arribaven després a l'University College de Londres, via satèl·lit. D'allà tornaven, també per satèl·lit, a Estats Units i tornaven a entrar a ARPANET. Finalment, arribaven a la Universitat del Sud de Califòrnia a Los Angeles. La distància entre la furgoneta i l'últim ordinador era de 500 quilòmetres, però en total els missatges n'havien fet 160.000.

L'avenç del correu electrònic va ser ràpid. El 1996, als Estats Units, el nombre d'emails va superar el de cartes tradicionals. El 2010 se'n van enviar més de cent bilions. I es calcula que avui, a tot el món, en un sol dia, s'envien 293.000 milions de mails -3,39 milions per segon. Es calcula que el 2021 se n'enviaran cada dia 320.000 milions i el 2023 ja seran 347.000 milions diaris -4,02 milions per segon.

I tot va començar ara fa 50 anys amb un missatge de cinc lletres, transmès al segon intent.

ARXIVAT A:
Internet Xarxes socials Tecnologia

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS