La pròxima guerra

La pròxima guerra

La pròxima guerra

         La pròxima guerra està a punt de començar. De fet, ja fa quatre anys que dura. Però ara prendrà un nou tomb. És la guerra que Rússia es prepara per emprendre a Síria, per salvar el règim de Bashar al-Assad, un vell aliat de Moscou des dels temps de la Unió Soviètica i de la Guerra Freda. El dictador Hafez al-Assad, pare de l'actual dictador, era soci de l'URSS des del 1970.

         Rússia té a Tartus, Síria, la seva única base naval fora de territoris de l'antiga URSS, de fet, la seva única base naval a l'estranger. I en un lloc molt estratègic per Moscou: el Mar Mediterrani i el Pròxim Orient. Putin no pot permetre's perdre-la. Seria un cop enorme per al seu prestigi i autoritat.

         Que el règim sirià està a prop del col·lapse ho reconeix ell mateix. El 26 de juliol, i en el seu primer discurs públic en un any, Bashar al-Assad admetia que l'exèrcit sirià està terriblement mancat d'homes i que ha petit diverses derrotes i retirades "tàctiques". La fuga massiva de la classe mitjana siriana i de la seva joventut cap a Europa és una conseqüència directa d'aquesta sensació generalitzada de col·lapse, i de les mateixes advertències d'Al-Assad. 

         Els senyals d'aquesta intervenció russa els tenim des que la segona setmana de setembre els Estats Units comencen a filtrar la seva preocupació per l'augment de la presència militar russa a Síria i l'enviament d'armes i soldats. Hi ha un rum-rum insistent, que culmina quan divendres 18 de setembre, el secretari de Defensa dels EUA i el ministre de Defensa rus discuteixen 50 minuts per telèfon, per primer cop en més d'un any, sobre Síria. Dilluns 21, fonts nord-americanes revelen que Rússia ha desplegat 28 avions de combat i una vintena d'helicòpters a Síria. El mateix dia, el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu viatja a Moscou acompanyat dels caps de l'Estat major del seu exèrcit, per coordinar les seves accions militars a Síria. En paraules de Netanyahu: "El meu objectiu és evitar qualsevol malentès entre les Forces de Defensa d'Israel i les forces russes". Ell i Putin acorden mecanismes per evitar aquests malentesos. Per què no podrien entendre's? De fet, tots dos volen mantenir Al-Assad al poder, els russos perquè és el seu aliat, i els israelians, perquè qualsevol altre que vingui serà pitjor i, amb ell i el seu pare, s'han entès sempre bé i han mantingut la frontera del Golan tranquil·la i en pau. L'única preocupació d'Israel és que Rússia pugui reforçar Hezbollah, la milícia aliada de l'Iran. Pel que sembla, Putin ha promès Netanyahu que no serà així.

         La coordinació d'uns i altres és necessària. Evidentment, els Estats Units, que bombardegen Estat Islàmic i Al-Nusra (la branca d'Al-Qaeda a Síria), i Israel, que ataca esporàdicament la guerrilla xiïta libanesa de Hezbollah, que ajuda Al-Assad, no volen tenir cap incident militar amb les tropes del Kremlin ni matar per error cap soldat rus. I viceversa.

         Dimarts 22, per acabar de tancar el cercle, és una delegació iraniana la que visita Moscou: els dos grans aliats del règim sirià volen coordinar la seva ofensiva militar. En sortir, el portaveu iranià declara que l'Iran i Rússia faran tot el possible per defensar el president Al-Assad.

         I el mateix dimarts "The Wall Street Journal" publicava, mostrant-ne fotos de satèl·lit, que els russos estan construint dues noves bases militars a Síria.

         Si Washington hagués volgut, hauria pogut pressionar Moscou en secret dient-los: "Sabem el que voleu fer i no ho admetrem". En comptes d'això, va filtrant de mica en mica i "in crescendo" les informacions. Per què? Per anar preparant la seva pròpia opinió pública a acceptar el que veu inevitable. Els Estats Units, que ja intervé militarment a Síria, es veu incapaç d'aturar una intervenció russa. De fet, els Estats Units reconeixen que no tenen cap alternativa per posar fi a la guerra siriana. I per això acceptem amb resignació la intervenció de Moscou.

         I els europeus? Ai, pobra Europa! Col·lapsats per l'èxode dels civils sirians, paralitzats i sense una política comuna, els governs europeus saben que la crisi dels refugiats només se solucionarà si s'acaba la guerra de Síria. I potser pensen que, ja que ells no són capaços de fer res, val més que sigui Rússia qui els tregui les castanyes del foc. De moment, qui ha aixecat les veus d'alarma són Turquia -el president Erdogan és enemic declarat i personal de Bashar al-Assad- i les monarquies àrabs sunnites del Golf -com l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i Qatar- que donen suport als grups islamistes que lluiten contra el règim de Damasc.

         I on queda el martiritzat poble sirià, en tot això? Els milions que són a dins, patint els bàrbars bombardejos del règim o les atrocitats d'Estat Islàmic, seran víctimes, aviat, també de les bombes russes. I els que són fora -i els que aviat se'ls sumaran- continuaran malvivint als camps de refugiats del Pròxim Orient. O disseminats pels camins de l'exili, buscant obrir-se pas entre naufragis de bots inflables, filferrats i fronteres tancades, per trobar a Europa el futur que al seu país no poden trobar.