L'ordre de les SS

Heinrich Himmler i la nit dels vidres trencats, a "Grans documentals 33"

Dos documentals que retraten la barbaritat criminal del règim nazi.
Aquest diumenge, a les 22.50, "Grans documentals 33" emet "Heinrich Himmler: anatomia d'un assassí de masses" i "La nit dels vidres trencats".


Heinrich Himmler: anatomia d'un assassí de masses

Es tracta d'una interessant semblança del jerarca nazi, enriquida amb les anàlisis d'una reneboda seva i amb un grapat de potentíssims testimonis de supervivents de l'Holocaust. Heinrich Luitpold Himmler havia nascut l'any 1900 a Munic, en el si d'una família bavaresa de classe mitjana, catòlica i conservadora. Frustrat en el seu somni de ser oficial professional de l'exèrcit, a la fi de la Gran Guerra es va integrar en els cercles Völkisch -és a dir, en els ambients de l'extrema dreta nacionalista-, el 1924 s'afilià al partit nazi i l'any següent ja formava part del nucli fundacional de les SS, de les quals esdevindria el líder màxim.

Bon organitzador, seriós i discret, al llarg dels anys 20 va substituir el catolicisme familiar per un neopaganisme germànic i racista, adobat de fascinació per les creences esotèriques i certes filosofies orientals, un credo que més tard convertiria en la pseudoreligió de les SS. Amb l'arribada dels nazis al poder, Himmler va anar acumulant responsabilitats en els àmbits de la policia, la seguretat i la repressió, fins a esdevenir Reichführer SS, és a dir, cap de tots els cossos policials del Reich, gestor del sistema concentracionari i, ja el 1943, ministre de l'Interior.

De tota manera, la joia de la corona de Himmler eren les SS, aquella mena de versió modernitzada d'un orde de cavalleria medieval, aquell imperi a la vegada policíac, econòmic i militar que va trobar en la invasió de la Unió Soviètica, en l'inici de la guerra racial a l'est, l'ocasió de desenvolupar les polítiques exterminadores que el mateix Himmler expressà en el tristament cèlebre discurs de Posen, el 4 d'octubre del 1943: "No ens interessa el més mínim allò que els pugui passar als russos o als txecs. El fet que deu mil dones russes caiguin mortes d'esgotament mentre excaven una rasa antitanc només m'interessa en la mesura que pugui obstaculitzar la construcció de la rasa, perquè Alemanya hi sortiria perdent".

Esdevingut, després de l'atemptat contra Hitler del juliol del 1944, el braç dret del Führer, tanmateix durant els darrers mesos de la guerra Himmler el va trair i intentà negociar amb els aliats per mitjà del comte suec Folke Bernadotte. Havent fracassat, i ja en la desbandada final, va voler camuflar-se, però el 22 de maig del 1945 va ser capturat per tropes britàniques, i se suïcidà amb cianur en veure's identificat. No va ser un final gaire èpic per a qui es creia la reencarnació de l'emperador alemany medieval Enric I.


La nit dels vidres trencats

La majoria dels historiadors ho consideren la línia vermella, la divisòria que separa, per un costat, les mesures antisemites promulgades pels nazis des de la seva arribada al poder, el 1933, i per l'altre la violència sistemàtica i oficial que es convertiria aviat en l'Holocaust. Aquella línia vermella va ser la Nit dels Vidres Trencats, la Reichkristallnacht del novembre de 1938, i a explicar-la amb l'ajut de testimonis directes està dedicar el documental alemany del 2008 que s'emet aquest diumenge.

La tardor del 1938, Hitler estava complint el seu sisè any a la Cancelleria, acabava d'obtenir un gran èxit diplomàtic amb la conferència de Munich i l'annexió incruenta del territori txec dels Sudets i, per tant, se sentia prou fort i segur per culminar la política d'exclusió dels jueus de la societat i l'economia alemanyes. L'acció desesperada de Herschel Grynzspan, el jove jueu que, el 7 de novembre de 1938, va disparar mortalment contra un secretari de l'ambaixada del Reich a París, li va proporcionar el pretext.

Dos dies després, el 9 de novembre, i per iniciativa del ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, esclataven a tota Alemanya represàlies pretesament espontànies pel crim de París. De fet, era un Partit Nazi desitjós de recuperar protagonisme sobre els aparells de l'Estat qui les organitzà, i van ser membres sense uniforme de les SA i de les Joventuts Hitlerianes els que van desfermar arreu la violència.

En poques hores, davant la inhibició de la policia i els bombers i amb l'assentiment passiu del gros de la població, els activistes nazis van cremar 1.500 sinagogues, gairebé totes les d'Alemanya, van saquejar més de 7.000 comerços i cases jueves, van assassinar prop d'un centenar de persones. Tot seguit, les SS de Himmler van detenir i internar en camps de concentració més de 20.000 jueus adults per tal de forçar-los a emigrar, i a sobre la comunitat jueva alemanya va haver de pagar una multa col·lectiva d'expiació per un import de mil milions  de marcs.

Si la Nit dels Vidres Trencats precipità l'èxode de molts jueus i el seu divorci definitiu amb Alemanya, la timidesa de les reaccions internacionals mostrà als nazis que, per aquest costat, no havien de tèmer res: el president Roosevelt només va cridar a consultes el seu ambaixador a Berlín, França i Gran Bretanya no van fer ni això i, a l'Espanya en plena guerra civil, el bàndol franquista va aplaudir sense reserves el "merecido castigo" infligit als jueus. Així, no és estrany que un any després, un cop iniciada la guerra mundial, Hitler se sentís impune per posar en marxa la política de l'extermini.
Anar al contingut