"El documental" estrena "Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)"
Demà, a les 22.55, el programa "El documental" estrena "Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)", un homenatge a la figura de la fotògrafa Isabel Steva Hernández, més coneguda com a Colita, i, de retruc, un homenatge també a la ciutat de Barcelona. El documental està dirigit per Ventura Pons i produït per Els Films de la Rambla en coproducció amb TV3.
Isabel Steva Hernández, més coneguda com a Colita, és una de les fotògrafes més famoses de la Barcelona del segle XX. S'ha lliurat tant al seu ofici com al plaer d'exercir-lo i ha preferit retratar gent que coneix i, molt especialment, la que estima. Escriptors, cantants, artistes de cinema, però també rostres anònims, apassionants, que recull entre el poble, acaronant-los, sentint-los, ja que el seu art no es distancia. Necessita l'amor per produir-se.
Una tarda, al jardí de la seva caseta de la Bordeta, al barri de Sants, comparteix un berenar amb les amigues de sempre: Teresa Gimpera, Maruja Torres, Rosa Regàs o Pilar Aymerich. Ventura Pons s'encarrega d'enregistrar aquesta conversa, plena d'enginy i diversió, que tracta temes tan diversos com la memòria, la història, la política i el sentit de l'humor, les pensions, la mort de Franco o quan la Colita va rebutjar el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel ministre Wert.
Biografia de Colita
"Cola, Colita, Colassa", com l'anomenava Terenci Moix, és Isabel Steva i Hernández, però tothom la coneix amb el pseudònim de Colita. Un malnom que se li va acudir al seu pare quan va néixer a Barcelona, al cor de l'Eixample, un 24 d'agost de 1940, a l'hora de la migdiada.
"Si els francesos diuen que la canalla surt de sota les cols, la nena es dirà Colita". El seu pare era molt del "seny", de família catalana des del segle XV, tots enginyers. La "rauxa" li arriba de la part materna: amb un oncle torero, boxejador i ciclista. Només li diuen Isabel a Hisenda, a les factures o la policia.
Va estudiar fins als 17 anys a les monges del Sagrat Cor i, en acabar el preuniversitari de lletres, es va traslladar un any a París, a estudiar Civilització Francesa a la Sorbona. Amb els anys, té la recança de no haver fet de jove una bona immersió en el món anglosaxó.
De tornada a Barcelona, coneix els fotògrafs Maspons, Ubiña i Miserachs, i n'aprèn l'"ofici". El 1961, treballa un any amb Xavier Miserachs, com a laboratorista i estilista. És la benjamina de la generació que es troba en l'origen de la fotografia moderna catalana.
El 1962, a "Los Tarantos", pel·lícula de Rovira Beleta, es va fer amiga de la bailaora Carmen Amaya. Una fita fonamental. S'aficiona a l'art flamenc i es trasllada dos anys a Madrid. És quan fa les fotografies de promoció d'Antonio Gades i la Chunga.
L'enyorança del Mediterrani i de la seva ciutat fa que torni a Barcelona. Eren els últims anys del franquisme i la ciutat vivia i bullia amb ganes de llibertat. De mica en mica col·labora amb la premsa més progressista, com a "Fotogramas", "Tele-Expres", "Mundo Diario" o "Destino". Durant la transició, ho fa a "Interviú", "Reporter", "Cuadernos para al dialogo", "La calle" o "Boccaccio".
Alterna la premsa amb la fotografia de cinema i col·labora amb l'Escola de Barcelona, corrent molt estilista que sorgeix amb l'ambició de fer un cinema europeu i progressista, en contraposició a la cinematografia "oficial" del franquisme.
S'especialitza en el retrat: gent anònima i professionals, intel·lectuals i artistes, l'elit exquisida. Amb una col·lecció de retrats, fa, el 1971, una exposició a la Galeria Aixelà. Va resultar l'exposició més curta de la seva carrera professional. Només va durar dos dies. L'endemà de la inauguració, la policia la va clausurar.
El 1967 col·labora amb el moviment de "La Nova Cançó", realitzant les campanyes de promoció, les portades dels discos i els pòsters. La seva afició a la novel·la policíaca i de misteri, fa que Beatriz de Moura, directora de l'editorial Tusquets, li confiï la col·lecció "Serie Negra". És en aquella època quan es declara una feminista convençuda.
Amb l'arribada de la democràcia, s'especialitza a fotografiar la seva ciutat, Barcelona, i la seva àrea metropolitana, evidenciant els canvis i l'evolució, un reflex de la vida cultural i social de Barcelona i Catalunya.
Colita ha fet més de 40 exposicions i ha estat premiada en nombroses ocasions:
1998: Medalla al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona
2004: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya
2008: Premi FAD Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals
2009: Premi Primer de Maig Joan Reventós a la memòria popular de la Fundació Rafael Campalans
2009: Premi a la comunicació no sexista i a la trajectòria periodística de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya
2011: Premi Internacional Terenci Moix.
2012: "Honoris causa" per la Universitat Autònoma de Barcelona.
2013: Premi Nacional de Fotografia Piedad Isla, de la Diputació de Palència
2014: Premi Nacional de Fotografia del Ministeri d'Educació i Cultura (rebutjat en desacord amb la política cultural del govern espanyol).
Festivals
FICG, Festival Internacional de Cine de Guadalajara, Mèxic, 2016
Santo Domingo Outfest, República Dominicana, 2016
LesGaiCineMad, Madrid, 2016
Photogenic Festival, Barcelona, 2016
Fitxa tècnica
Direcció, guió, realització i producció: Ventura Pons
Productor executiu TVC: Jordi Ambròs
Productor delegat TVC: Joan Pavon
Direcció de fotografia: Maria Codina
Art Director: Bel·lo Torras
Muntatge: Marc Farreras
Música: Pascal Comedale
Veu en off: Rosa Maria Sardà
Any: 2015
Durada: 74'
És una producció d'Els Films de la Rambla, en coproducció amb TV3.
Ventura Pons, director
Després d'haver dirigit més d'una vintena d'obres teatrals, va rodar la primera pel·lícula l'any 1977, "Ocaña, retrat intermitent", seleccionada oficialment pel Festival de Canes. Amb vint-i-set llargmetratges, vint-i-cinc produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, S.A., fundada l'any 1.985, s'ha convertit en el director que més pel·lícules ha rodat en català i en un dels cineastes més coneguts de Catalunya. La seva obra es programa contínuament en els millors Festivals Internacionals, més de set-cents arreu del món; se'n destaca la Berlinale, on ha aconseguit la seva presència consecutiva durant cinc anys, i a la vegada ha estat estrenada en nombrosos països.
Ha estat vicepresident de l'Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España i ha rebut, entre d'altres, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes; la Creu de Sant Jordi del govern català; el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya; un Premi Ondas; el Premio Ciudad de Huesca; el Zinegoak 2005 a Bilbao; el Zlatni Pecât (Segell d'Or) a Belgrad, Sèrbia; el premi Respecte a Piestany, Eslovàquia; el Gloria Award a Chicago (EUA), i, per la seva carrera, el Premi Sant Jordi de la crítica de Barcelona i el Gaudí d'Honor 2015, entre d'altres.
Ha recuperat els Cinemes Texas de Barcelona, amb el propòsit de normalitzar l'exhibició del cinema internacional en versió original sempre subtitulat en català.
