Ramon Carner: "La independència, única opció per a Catalunya"
Subtítols en: català
Subtítols en: català
Mestre i realitzador de documentals, Mactar Thiam Fall va decidir venir a Europa per veure i conèixer amb els seus propis ulls la cultura occidental després d'exercir la docència durant més de 15 anys al seu país, el Senegal. Ha viscut 5 anys a Catalunya i ara torna al Senegal, on amb la seva sèrie documental "Bitim réew" ("Fora de casa"), vol obrir un debat per conscienciar la gent jove que la realitat a Europa és molt diferent de com se la imaginen. El 54 per cent de la població senegalesa té entre 18 i 30 anys i no tenen prou informació abans de sortir del país. Diu que hi ha d'haver un canvi de mentalitat i que els joves immigrants han d'emprendre el viatge amb l'objectiu de formar-se i adquirir experiència per poder després tornar al país i poder aprofitar tot el que hagin après.
És doctor i catedràtic en Ciències Físiques per la Universitat Politècnica de Catalunya. És el director de l'Institut de Ciències Fotòniques , l'ICFO, i presideix l'Associació Catalana d'Entitats de Recerca. Lluís Torner ens explica que "recerca de frontera" vol dir investigar en temes que busquin tenir impacte global, que siguin nous arreu del món, i que puguin generar productes que arribin al mercat mundial. Segons ell, a Espanya les elits dirigents no veuen que per poder generar riquesa cal invertir en recerca. Si des de l'any 2000 una part dels diners que s'han abocat a la bombolla immobiliària s'haguessin invertit en recerca i innovació, ara patiríem la crisi d'una manera molt diferent.
És catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Polítiques Públiques a la Johns Hopkins University, als Estats Units, on imparteix classes des de fa 35 anys. El professor Vicenç Navarro ens explica que l'estat espanyol i la Generalitat tenen tan pocs recursos perquè no hi ha una política fiscal eficient. Les retallades serien evitables si les rendes molt altes paguessin més impostos. Ens proposa algunes alternatives clares a la política d'austeritat que ara recau en les classes mitjanes. Per exemple: les retallades de 600 milions en ajudes a la dependència s'haurien pogut evitar reduint el subsidi de l'estat a l'Església catòlica, que és de 650 milions d'euros, o reduint les inversions en equipament militar.
És doctor en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, on actualment és professor titular. Tot i que se'l continua recordant pel seu passat polític com a membre molt destacat de la dreta espanyola al costat de Manuel Fraga, Jorge Verstrynge ens explica que desde llavors ha fet un llarg viatge ideològic que ara el situa al costat dels plantejaments d'esquerra més progressistes. Ens diu que els polítics actualment són una emanació dels bancs, i que s'han venut, literalment, però ens recorda que no existeix cap altra legitimitat del poder que no sigui la legitimitat del poble. Sobre Catalunya diu que si els catalans volen accedir a la independència, no hi ha ningú que els ho pugui impedir.
Enginyer industrial i expert en Direcció i Gestió Estratègica, Joan Castillo es planteja què hauria de fer Catalunya per acostar-se als objectius marcats per la UE en el pla Europa 2020. Com a prioritats, caldria millorar l'educació i rebaixar dràsticament el fracàs escolar i també augmentar la inversió en I+D. Segons Castillo, Catalunya hauria de treballar mirant cap a Europa i no tant cap a Madrid. S'haurien de potenciar sectors forts com l'automoció, la biomedicina, el turisme i la gastronomia o l'agroalimentació. La seva conclusió és que cal un acord de país per reanimar l'economia i sumar l'experiència i els coneixements de tot el capital humà que tenim.
Ramón Muñoz és llicenciat en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid i s'ha especialitzat en informació econòmica. Ha treballat a l'agència Europa Press i en mitjans com "Diario 16", "El Economista" i "El Mundo". Actualment treballa a "El País" i és l'autor del llibre "España, destino tercer mundo", del qual s'han fet ja 5 edicions. Des de l'inici de la crisi, l'any 2008, Muñoz va ser un dels periodistes que, a contracorrent, va alertar de la gravetat del que estava passant. Segons Muñoz, polítics, tertulians i banquers van convertir-se en "mercenaris de la mentida" per convèncer la població que aquesta era una crisi cíclica més, i que els "brots verds" i la bonança econòmica tornarien aviat. No ha estat així, i Ramón Muñoz manté que encara que la bombolla immobiliària n'ha estat el detonant, la veritable raó de la crisi espanyola cal buscar-la en el fet que en els últims 30 anys s'ha desmantellat la indústria i l'agricultura.
Especialista en Psicologia Clínica i professor titular de Psicopatologia a la Universitat de Barcelona, Antoni Talarn ens explica de quina manera la crisi afecta la salut mental de les persones. Han augmentat tant el nombre de casos de depressió, ansietat, crisis d'angoixa i addiccions com els casos de suïcidi. Pel professor Talarn, el que ha passat és que el capitalisme ha captat molt bé l'essència de l'ésser humà i el que ens està passant és producte de l'avarícia desfermada d'un sector de la humanitat. El sistema ha emmalaltit, té una psicopatologia que és el neoliberalisme. Com a societat, no hem de créixer, econòmicament parlant: hem de madurar. I la maduració implica reflexionar sobre una qüestió: a qui donem el poder?
El diner que existeix és crèdit, són préstecs. El diner és igual a deute i préstecs, no són els dipòsits ni el que tenim a la butxaca. L'economista Jonathan Tepper ens explica que cada banc central decideix quin tant per cent de diner real cal tenir a la caixa. Als Estats Units és un 10%, a Europa és un 2% i a la Gran Bretanya, legalment, no han de guardar res. Si tu fas un dipòsit de 1.000 dòlars al banc, el banc en guardarà 100 i els altres 900 els pot prestar. Aleshores, el sistema tindrà els 1.000 més els 900 que ha prestat, és a dir 1.900 dòlars, i els 100 de reserva. La persona que rep el préstec dipositarà els 900 en un altre banc, i aquest tornarà a prestar-los. I això es repeteix fins que els 1.000 dòlars es poden convertir en 10.000, repartits en tot el sistema econòmic. Així és com creen diners els bancs: els multipliquen, són diners que no existeixen.