Al gener del 2020, les empreses culturals van facturar 45 milions d'euros, un inici d'any espectacular, que superava la mitjana mensual d'altres anys, situada entre els 37 i els 40 milions. Després del confinament, a l'abril, la xifra va caure fins als 8 milions d'euros, cosa que va convertir la cultura en un dels sectors més damnificats per la pandèmia. Dins d'aquest ampli sector, un dels grups més perjudicats és el de les arts escèniques.

El "Quadern daurat" és la primera adaptació al teatre que s'atrevia a condensar l'obra de la premi Nobel Doris Lessing en un muntatge de gairebé tres hores. L'obra estava adaptada i dirigida per Carlota Subirós, i Nora Navas interpretava Anna Wulf, el paper protagonista. Van estrenar el 5 de març. La Nora només va poder posar-se en el paper cinc funcions abans que es decretés l'estat d'alarma.

"Veníem d'una època molt fotuda, des de la crisi del 2008, i quan començava aixecar una mica el cap..., pam, ens ve això i posa en evidència que hi ha gent que no té per menjar."

Actúa Ayuda Alimenta és una iniciativa solidaria en la que es pretén donar ajudes bàsiques a professionals del sector cultural — Actúa Ayuda Alimenta és una iniciativa solidària en què es pretén donar ajudes bàsiques a professionals del sector cultural

El Sergi Cochs, músic i autor de diverses iniciatives solidaries, i la Nora van arrencar durant el confinament el projecte Actúa Ayuda Alimenta, una iniciativa solidaria en què es pretén donar ajudes bàsiques a professionals del sector cultural i de les indústries creatives que, arran de la pandèmia, han entrat en una profunda crisis econòmica:

"Jo acabava de sortir del Lliure i la següent entrada que vaig anar a fer va ser per repartir aliments. Va venir la Clara Segura, la Maria Rodríguez, el Jordi Rico... Era impressionant veure el hall del Lliure ple de caixes amb menjar quan feia dos mesos el que hi havia era públic."

Lydia Alonso és una de les persones que va rebre la cistella d'Actúa Ayuda Alimenta. Com ella, molts professionals del sector s'han quedat sense ingressos amb el tancament de la seva activitat. La Lydia tenia tot l'any cobert fent de productora de concerts i de festivals com el Primavera Sound o el Festival de Benicàssim. Amb l'arribada de la pandèmia, tot va desaparèixer:

"Com que soc autònoma, estic cobrant una ajuda de 700 euros, a casa no tenim cap ingrés més. Els estalvis ja se m'han acabat o sigui que el que guanyo va directament al lloguer del pis, però clar, l'aigua, la llum, el menjar... soc mare... o sigui que realment m'ha afectat moltíssim. No sé quan de temps podré estar aquí, en aquest pis, si acabarem al carrer...".

El festival Canet Rock de Canet de Mar (Maresme) va cancel·lar finalment la seva edició de l'any 2020 després d'ajornar-se del 4 de juliol al 3 d'octubre. No van poder adaptar les característiques del festival a la nova realitat. Gemma Recoder, directora de la promotora SunMusic i organitzadora des de l'any 2014 de Canet Rock, creu que, si la situació es prolonga en el temps, la situació serà insostenible:

"Dos anys ens podem oblidar, és impossible, això no s'aguanta. Un sector molt important de la cultura desapareixerà si això dura massa."

Els que ja s'han quedat pel camí són moltes empreses col·laboradores, que ja han plegat, empreses de so, de llum, d'escenaris. Pere Fernández, propietari de Powerband, una empresa puntera en el sector de la preparació i fabricació d'estructures i escenaris per a tot tipus d'esdeveniments de cultura en viu, va veure com la segona setmana de març tot eren trucades diàries cancel·lant les feines que tenien contractades. No sap si la crisi derivada de la pandèmia acabarà amb un projecte que va començar fa més de vint anys:

"Hi vaig molts dies a la nau i me la miro. El projecte de la meva empresa és el projecte de la meva vida, porto 22 anys, he invertit temps, esforç, diners, salut, la gent que ens dediquem a això sacrifiquem molts moments familiars. Nosaltres vivim perquè la gent s'ho passi bé."

Pluriocupació

Hi ha músics que ja venien d'una situació precària, que han hagut d'abandonar o ajornar la seva professió per intentar subsistir. Aquest és el cas de la Irina. Quan tenia 24 anys, la Irina, nascuda a Montcada i Reixac, va ser seleccionada entre 96 candidats per participar en el Cabal Musical, un programa de beques de formació musical per a joves amb pocs recursos.

Lil Russia va puLil Russia va publicar el 2019 el seu primer EP titulat Deshieloblicar el 2019 el seu primer EP titulat Deshielo

Va aconseguir una de les 12 beques del programa amb una interpretació de lletres de rap acompanyades amb música de saxo. Lletres punyents i combatives, feminisme de base, a la primavera de 2019 la Irina publica el seu primer EP en solitari com a Lil Russia, el seu nom artístic, titulat Deshielo, al costat del seu productor i Dj Jazzmvn. 2020 havia de ser l'any de la seva consagració:

"Vaig començar-me a moure per l'underground de Barcelona, micros oberts... I en el Say it Loud, que és un festival que fan a Sants, vaig conèixer el Fede, al Jazzmvn, i a partir d'aquí vam fer música junts i tot va començar a rodar, però va arribar el Covid quan nosaltres estàvem intentant sortir-nos-en i va ser una mica patacada."

Per guanyar-se la vida, ara, la Irina ha aconseguit feina en una fruiteria i s'ha vist obligada a tornar a viure a casa dels seus pares. Sap que ara mateix no és compatible independitzar-se amb el fet de continuar fent música, però és plenament conscient que hi ha gent que ho està passant pitjor que ella:

"No vull aburgesar-me en les meves queixes... És important que la cultura des del poble necessita recursos, però és que el poble necessita recursos. És com un tot. No podem dir jo em queixo perquè soc artista i no tinc diners per fer música... Però és que hi ha molta gent que no té diners per menjar."

L'any el 2008, Enric Petit va formar la companyia Circ Pistolet amb la Rat Serra

L'Enric Petit es dedica professionalment al circ des de fa 14 anys, el 2008 forma la companyia Circ Pistolet amb la Rat Serra i des de llavors s'han llaurat una trajectòria cada cop més solida. Quan va arribar la pandèmia, es trobaven en ple procés creatiu del seu nou espectacle "Potser no hi ha final":

"Els mesos de març, d'abril, maig i juny eren uns mesos superforts, no només d'espectacles programats, sinó també de promoció. Teníem pensat d'anar a més de 3 fires on anàvem a promocionar l'espectacle i no poder-hi anar volia dir no poder-nos promocionar, i si no et pots promocionar t'estàs tancant una mica el teu futur i el que podràs fer demà."

Però la manca de promoció no és l'únic problema amb què es van haver d'enfrontar. El confinament va estroncar la seva pràctica diària, l'entrenament, les acrobàcies en grup... Abans de la pandèmia, l'Enric era dels pocs artistes que sobrevivia exclusivament gràcies al circ. Ara fa hores extres en un taller proper al local d'assaig fabricant caixes de fusta:

"Potser molts hem pogut sobreviure perquè estem acostumats a viure de manera precària i estem acostumats a fer mans i mànigues per poder continuar i poder fer la nostra feina, que és realment el que ens agrada".

L'Amer Kabbani, artista de circ i membre de la junta de la APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya) insisteix que la Covid ha il·luminat les mancances endèmiques del sector:

"Perquè ens en fem una idea, un 10% de la gent que fa circ a Catalunya, només un 10%, es poden dedicar únicament al circ. És a dir, hi ha un 90% de les persones que fan circ, que fan circ i una altra feina, si no, no poden sobreviure. I això és molt trist."

El públic

Muntatge teatral de la companyia 'La Perla 29'

Des de l'arribada de la pandèmia, Oriol Broggi i la seva companyia, la Perla 29, saben que el públic juga un paper vital en cada representació. L'Oriol creu que les espectadores i els espectadors que venen a veure les obres de la seva companyia han canviat:

"Hem viscut durant molt de temps en qüestionar l'obertura: no tocar-se, no acostar-se gaire... i, aleshores, la sensació de por de l'espectador quan arriba al teatre se li augmenta una mica. Es tanca en un lloc, amb una gent, i fa un acte ritual de trobada amb la gent on hi ha un senyor en directe que parla, respira i escup... El veus viure. I justament poso un focus perquè li vegis la suor, i la llàgrima i el moc si està plorant. I tot això ara et costa i al del costat també. Si es mou, si tus...".

Un cas ben diferent és el dels Txarango. Després de més d'un any allunyats dels escenaris, entraven a l'estudi a gravar el seu quart llarga durada: "De vent i ales". La gira del seu retorn, batejada com "El gran circ", havia de ser també la del seu comiat. Emprenien el que qualificaven com "un somni fet realitat". S'embarcarien en una mena de circ itinerant basat en l'economia social i la sostenibilitat. En només una setmana, havien venut més de 100.000 entrades de la que seria la seva darrera aventura com a grup dalt dels escenaris, però l'arribada de la pandèmia ho va engegar tot pels aires.

"Ha estat un any duríssim en què com a grup deixem de tenir cap tipus d'ingrés, ja venim d'un any sense ingressos perquè nosaltres vam acabar els concerts a l'hivern de 2018. A la tardor del 2018 fem l'Abaraka que és un últim concert que vam fer al festival Esperanzah i des de llavors tot són despeses per a nosaltres... No ens havia passat mai que, en comptes de currar i posar l'energia a construir coses, ens hem dedicat a posar-la a desmuntar-les. I ha estat molta feina i molt trista de fer."

Qui sí que es va poder retrobar amb el públic, encara que d'una manera molt diferent, va ser la Lali Ayguadé. Ballarina i coreògrafa, la Lali ha treballat una dècada a Londres al costat de l'aclamat coreògraf Akram Khan. El cineasta Juanjo Giménez Peña li va donar el paper protagonista en el seu curt Timecode, guardonat amb una Palma d'Or al Festival de Canes i nominat a l'Oscar. L'arribada de la pandèmia la va sorprendre preparant per al festival Temporada Alta l'espectacle "Hidden2. Una setmana abans d'estrenar, van informar-la que l'espectacle no s'estrenaria presencialment. El seu públic només la podria veure online:

"Fer l'espectacle sense públic va ser molt fort. Jo que estava dirigint, no estava a dintre ballant, i estava com a públic, el primer cop que ho vam fer perquè vam fer un "general", vaig pensar... Em van venir ganes de plorar al principi, perquè vaig pensar no tenen públic, no tenen públic."

El dilema de l'streaming

Durant el confinament, el consum de les plataformes de vídeo sota demanda va créixer un 53% a escala global. Hi ha hagut un augment molt significatiu de tot l'entreteniment digital i des de sectors ben variats de les arts escèniques s'han ofert propostes a través de les pantalles, generalment de forma gratuïta, al públic que en aquells moments es trobava confinat a casa: obres de teatre, concerts, espectacles de màgia, de circ, d'animació infantil... L'streaming sembla que ha arribat per quedar-se. Però podrà substituir l'escalf del públic? Al no haver-hi una regulació molt clara, és una alternativa viable per mantenir econòmicament el sector?

El Guillem, el Ray i el Klaus formen els Stay Homas

El paradigma de l'èxit de la proposta són els Stay Homas, que un dia van decidir sortir a la terrassa del seu pis i compartir amb la gent la seva música. El Guillem, el Ray i el Klaus observaven sorpresos com, al maig del 2020, els seus vídeos a Youtube ja acumulaven més de 16 milions de visualitzacions. La bola s'anava fent cada cop més gran.

El Klaus ens parla de com pot afectar l'streaming una de les parts menys visibles dels espectacles en directe:

"La música no són només els tios que estan a dalt de l'escenari, hi ha un tio que els ha programat, un tio que els està sonoritzant, un tio que els està il·luminant, un tio que els diu que és per aquí, un altre que recull, un altre que descarrega la furgo. És una pila de penya, que es mengen els mocs quan vas a fer un streaming des d'aquí a casa".

Josep Maria Pou, actor i director artístic del Teatre Romea

Josep Maria Pou, actor i director artístic del Teatre Romea, es declara partidari de l'online. Per ell és molt important entendre els avantatges que representa accedir a tot el material i documents audiovisuals dels grans centres teatrals. Però també ens adverteix:

"Mai, absolutament mai res d'això podrà substituir el fet de l'espectacle en viu. L'espectacle en viu té una base fonamental que és la comunió entre persones. El gaudir, el sentir, el compartir emocions amb una pila de gent que potser no coneixes, ni tornaràs a conèixer mai més, que us trobeu en un moment determinat, en un lloc determinat i compartiu les mateixes emocions... Això mai ho substituirà el fet de veure un concert o una funció a casa teva davant del televisor o davant de l'ordinador."

La Covid i la crisi

Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure, expressa gràficament l'impacte de la crisi del coronavirus en el sector de la cultura en viu:

"El que fa la pandèmia és il·luminar aquelles parts de la vida que estaven malament, no? I en aquest sentit, les institucions culturals estaven infradotades econòmicament."

Josep Maria Pou continua en la mateixa línia:

"És molt trist pensar que tot és un problema de diners, de mitjans... Perquè inclús la creativitat del millor artista del món necessita per posar-la en pràctica d'unes coses materials que es compren amb diners. Al final es tradueixen en diners, per molta voluntat que hi hagi. És molt trist."

L'Alguer Miquel, líder de Txarango, conclou:

"Aquesta crisi ens ve a parlar de coses molt importants i molt essencials, crec que ha posat de relleu que el que ens acaba sostenint són les xarxes de solidaritat, per tant, so,l aquí, ningú va enlloc, però no podem dependre de la tirita i de la emergència i hem de començar a crear unes eines que ens serveixin a llarg termini."

El reportatge de "30 minuts" "Sobreviure al directe" mostra com la crisi provocada per la pandèmia de la Covid ha afectat al sector cultural dels espectacles en directe.

La cultura en directe, en risc

Al gener del 2020, les empreses culturals van facturar 45 milions d'euros, després del confinament, a l'abril, la xifra va caure fins als 8 milions, cosa que va convertir la cultura en un dels sectors més damnificats per la pandèmia