"Si m'haguessis dit que patiria anorèxia fa dos anys, no m'ho hauria cregut"

La pandèmia ha evidenciat les mancances de l'atenció a la salut mental de joves i adolescents. Les xifres són prou alarmants perquè a nivell mundial l'OMS hagi fet un toc d'alerta sanitària i a Catalunya el departament de Salut l'hagi situat com una prioritat de la legislatura. Alguns joves, fugint de l'estigma que encara els etiqueta, expliquen al reportatge "Buscant la sortida" com la crisi sanitària ha impactat en el seu estat emocional. L'emergència sanitària va amagar inicialment molts trastorns mentals. En part per la contenció que suposava el confinament familiar domiciliari. Però sobretot perquè, amb la primària abocada a la Covid, ha costat més que els casos menys greus arribessin a la xarxa pública. I quan hi han arribat, ho han fet en una fase més avançada. Durant el confinament van augmentar els casos de transtorns mentals En Miquel Alarcón, amb quinze anys, va desenvolupar una anorèxia després d'un entrenament físic obsessiu durant el confinament. Va començar per l'exercici, però a poc a poc hi va anar sumant un règim molt restrictiu que el va deixar onze quilos per sota del seu pes habitual. Mai havia patit cap desordre alimentari, però la ràpida pèrdua de pes va forçar el seu ingrés a l'Hospital de Sant Joan de Déu, a Barcelona. El seu és un cas clarament lligat al confinament domiciliari. "Si m'haguessis dit que patiria anorèxia fa dos anys no m'ho hauria cregut. Jo abans ho veia com una cosa que són noies que es veuen malament amb el seu cos i deixen de menjar Però, la veritat, és que són moltes més coses a part d'això." - Miquel Alarcón Miquel Alarcón, víctima de trastorns alimentaris "Cada vegada hem tingut més pacients i cada vegada més greus. Hem hagut d'agafar llits de l'hospital, d'altres plantes, perquè tenim més ingressos dels que podem assumir amb els 15 llits." - Anna Sintes, psicòloga clínica Hospital Sant Joan de Déu Anna Sintes, psicòloga de la clínica de la Salut de l'Hospital Sant Joan de Deu A l'Hospital de Sant Joan de Déu s'han doblat les derivacions urgents a la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària des de l'inici de la pandèmia. Però en termes generals a Catalunya les anorèxies i bulímies han augmentat un 25%. L'explosió de casos en un mateix moment, després de l'estiu del 2020, va saturar les unitats de subaguts, on es fa una hospitalització total i que estan reservades per a les persones en una situació més crítica o per a altres patologies com ara alguns brots psicòtics. Els ingressos en aquestes unitats duren una mitjana de vint dies. Les llistes d'espera també han augmentat en l'hospitalització parcial on els pacients poden fer tots els àpats supervisats per personal mèdic i tornen a dormir a casa. A banda dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), el primer any de pandèmia ha tingut com a conseqüència un repunt de les addiccions i sobretot de les autolesions. Els talls i les ferides a un mateix estan molt vinculats als trastorns de conducta alimentària, però són transversals amb altres trastorns mentals. El denominador comú que tenen els que se'ls infligeixen són problemes de regulació emocional davant d'un obstacle. A falta d'una solució, l'autolesió els fa un efecte ansiolític a curt termini. Però acaba provocant problemes molt més greus a la llarga. I quan es repeteixen poden acabar derivant en un intent de suïcidi. La Jana Biedma té catorze anys, però ha tingut crisis greus d'ansietat des dels set, quan es van separar els seus pares. Als onze li van trobar marques d'autolesions i va anar a urgències hospitalàries per primera vegada. I el març d'aquest any va fer una temptativa de suïcidi. "La sensació eren les dues coses: «Vull deixar d'existir» i «vull deixar de patir», però més de patir ...: «Vull que s'acabi tot això. És com una tortura»." - Jana La Jana Biedma va començar a autolesionar-se als 11 anys Com que les visites que li oferien des dels centres de salut públics eren tan espaiades en el temps, la Jana s'ha tractat durant mesos al servei de psiquiatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Al servei d'urgències d'aquest hospital les urgències psiquiàtriques s'han quintuplicat. El perfil de la Jana, nena i adolescent, ha engrossit l'últim any les xifres de les temptatives de suïcidi a Catalunya: entre el setembre del 2020 i el març del 2021 han crescut un 200%. El suïcidi és la principal causa de mort no natural i la segona causa de mort en joves d'entre 15 i 29 anys a Catalunya, per davant dels accidents de trànsit. L'autolesió els fa un efecte ansiolític a curt termini Com tots els indicadors de salut, els que tenen a veure amb la salut mental també depenen en gran mesura del context socioeconòmic. Les dades aportades pel Departament de Salut constaten que els trastorns emocionals han passat d'afectar un 8% a un 11% de la població entre els 4 i els 14 anys. Però l'afectació arriba al 13,5% en el cas dels que viuen en entorns socials menys afavorits. En el cas dels joves, un segment on l'atur frega el 40%, la incertesa laboral ha tingut un impacte molt important en l'empitjorament de la seva salut emocional. L'Elisenda Silva té 22 anys i comparteix pis a Girona. Ha encadenat contractes laborals de feines precàries per poder mantenir-se mentre estudiava la carrera. Amb el confinament va quedar-se a l'atur i va començar a tenir atacs d'ansietat, que han desembocat en una depressió severa just quan havia començat una altra feina temporal. Està convençuda que en l'origen del trastorn hi ha el patiment per la seva situació econòmica. "Jo i la meva generació som una generació que no tenim un futur però ja... ja que vingui una pandèmia, t'ho tiri tot a terra, t'engegui al fons més fons on creies que podies anar i que realment vegis el futur molt pitjor del present que estàs vivint ara" - Elisenda Ella ha recorregut a l'assistència psicològica privada a través d'una mútua. D'aquesta manera el seu seguiment és de gairebé dues sessions cada setmana i sempre que té una urgència. El seu trastorn fa que qualsevol activitat li costi molt, però com que és una patologia invisible, sovint té problemes perquè li reconeguin la baixa laboral. "La depressió, al contrari del que la gent es pensa, no és tristesa, és buidor. I quan estàs buit i no saps... quan estàs buit, no sents res. Si no sents res, és impossible que tinguis esma per aixecar-te del llit." - Elisenda Elisenda Silva Ruscalleda pateix atacs d'ansietat L'Ernest Burés, en canvi, es tracta a la xarxa pública. La seva ansietat va aparèixer quan era adolescent i va viure problemes de convivència a casa seva. Ara s'ha agreujat perquè encadena contractes de pengen d'un fil. Davant la por d'un nou episodi d'ansietat i l'ombra de pensaments suïcides va demanar una cita en un centre de salut mental. Però ni tan sols això va activar una reacció ràpida de la xarxa. "Des que jo envio el missatge a La Meva Salut fins que començo les meves sessions pròpiament dites, passen 3 mesos." - Ernest Una altra de les assignatures pendents de la xarxa pública és donar resposta quan els adolescents presenten comportaments disruptius més greus que requereixen una intervenció més intensa. Sovint aquesta actuació implica la seva separació del nucli familiar. Però ara com ara aquests ingressos gairebé sempre s'han de fer en centres terapèutics privats. L'estada en un d'aquests centres costa uns quatre mil euros mensuals i en general s'allarga uns quants mesos, però hi ha ajudes a través de l'assegurança escolar. Ernest Burés pateix depressió La família de la Camila Isabela Valdés, que va agreujar la seva addicció a les drogues durant el confinament, va decidir hipotecar-se per a poder-la ingressar en un d'aquests centres. "Y decidimos, pues, que se hipotecaba el futuro de Camila. Su universidad, sus vacaciones, su todo." -- Irupé Barroeta, mare de la Camila "Si yo no hubiera ingresado aquí, lo más seguro es que ahora mismo seguiría consumiendo y posiblemente hubiera terminado con una sobredosis." - Camila Camila Isabela Valdés va començar a concumir drogues durant el confinament Els ingressos llargs no són sempre ben vistos pels experts sobretot si qui es tracta és un adolescent. "Jo no soc partidari d'aquests ingressos tan llargs. Jo penso que... a un jove de 17 anys, el que cal fer és ajudar-lo a tirar endavant la seva vida en el seu entorn." - Mark Dangerfield, psicòleg clínic Mark Dangerfield és l'impulsor d'un programa pilot de la Fundació Vidal i Barraquer amb un enfocament que coincideix amb el nou gir que des de molts països s'està donant al tractament de la salut mental de joves i adolescents: l'atenció domiciliària. Els primers passos de l'Equip Clínic d'Intervenció a Domicili (ECID) s'han fet a Santa Coloma de Gramenet i Badalona amb nois i noies amb trastorns greus que s'havien desvinculat dels estudis i que tampoc acudien als serveis de salut. Alguns, com el fill de la Raquel van arribar a passar mesos i anys tancats a casa... Mark Dangerfield és l'impulsor d'un programa pilot de l'atenció domiciliària "No iba al instituto, no salía de casa, no iba al psicólogo. Acogió la casa como suya y no había manera de que saliera. No había manera de sacarlo de ahí. Se quedaba aquí, en el comedor, jugando a la Play. Poco más." - Raquel, mare de l'Heribert Els equips que atenen aquests joves s'hi acosten a poc a poc fins que es guanyen la confiança dels nois. Un procés que pot durar fins a dos anys, però que aconsegueix en la majoria dels casos motivar-los perquè tornin a vincular-se socialment. És el cas de l'Heribert que també va passar dos anys sense sortir de casa. "Si no hubieran venido, yo creo que ahora seguiría en casa sin hacer nada." - Heribert Heribert del Pino no volia sortir de casa A banda de nous enfocaments com l'atenció comunitària d'adolescents i joves la salut mental necessita també una injecció econòmica important per millorar els seus recursos. Això permetria combatre l'endèmica falta de professionals que ara s'ha vist agreujada amb l'augment de patologies provocat per la pandèmia. De moment el departament ja ha anunciat que hi destinarà 80 milions d'euros. Així i tot, la salut mental suposa ara mateix un 5% de la despesa total en Salut que es fa a Catalunya. Lluny del 9% de mitjana del nostre entorn europeu. Mentre no arriba la inversió, l'altra feina urgent, és trencar amb l'estigma que fa que molts problemes de salut mental s'enquistin en silenci per evitar el rebuig. L'Aida, estudiant de psicologia va patir aquest estigma durant anys. Ara, gràcies a la medicació i la psicoteràpia manté sota control un trastorn bipolar i un trastorn límit de la personalitat. I fa d'activista de la salut mental posant-se com a exemple d'una vida plena. "La gent que tenim un trastorn mental podem tenir una vida completament funcional, i estar bé, i estudiar, i treballar, i tenir parella, i tenir amics, tenir una bona família, el que sigui. Podem funcionar i ser igual que qualsevol altra persona que no té el trastorn. Però l'únic, que se'ns posa aquesta etiqueta i, degut a l'estigma, moltes vegades ho hem d'amagar." - AidaA l'Aida Miquel li feia por dir als amics que prenia antispicòtics A l'Aida Miquelli feia por dir als amics que prenia antispicòtics

"Si m'haguessis dit que patiria anorèxia fa dos anys, no m'ho hauria cregut"

L'OMS ha alertat a escala mundial que la pandèmia ha posat de manifest les carències de l'atenció a la salut mental de joves i adolescents. Uns quants expliquen al reportatge "Buscant la sortida" com la crisi sanitària els ha afectat emocionalment