5 idees claus per a un divorci conscient

Segons l'INE, l'Institut d'Estadística espanyol, el 2022 hi va haver més de 84.000 ruptures sentimentals, entre nul·litats, separacions i divorcis, sense comptar les de les parelles de fet. S'entén normalment que un divorci és un trencament, un enfrontament, i parlar de divorci conscient i amorós pot semblar revolucionari o contradictori, però és possible, segons Mon Tur, autora de "Divorcis amb amor". 1. "Separar-se no fa més mal que bé als fills" El 80% de les separacions són amistoses, però "encara seguim pensant que quan hi ha un divorci hi ha una guerra", afirma la mediadora Mon Tur. A consulta li arriben sovint pares/mares que no se separen per por de fer mal als seus fills, "però és col·locar als fills una responsabilitat que no els correspon", alerta. "Els dic: teniu por de fer mal als vostres fills perquè us separeu? I ara què està passant a casa? Hi ha fredor entre vosaltres o discussions contínues? I això és bo per als vostres fills? Tenen plena consciència que no, però els frena la por al canvi." Ser testimonis de discussions contínues fa més mal als fills que una separació conscient (Canva) "La creença que protegim els fills no separant-nos neix de la nostra infància", relata la psicòloga clínica Cristina Salvia, de Matriusques: "Quan som petits volem que els nostres pares estiguin junts perquè ens dona seguretat. I al ser adults i tenir una relació que no està bé, una part de nosaltres recorda quan érem petits i projectem al present la necessitat de la infància, que els pares segueixin junts, i tenim por de separar-nos." I d'aquí que li arribin a consulta dones que s'esperen a separar-se per protegir el període de lactància, assegura la psicòloga. 2. "Amb el divorci no es trenca la família" "La paternitat/maternitat va molt lligada sempre a la culpa", lamenta Ruben Rodríguez, terapeuta de parella del col·lectiu Pell de Ceba: "Amb la separació sentim que som partícips i generadors de dificultats per als nostres fills, i ens cau a sobre tota la culpa del món." És molt important revisar creences sobre la parella, la criança i les separacions, i també el llenguatge, com ens ho expliquem a nosaltres i als fills, explica el terapeuta: "La imatge de la parella trencant-se pot ser traumàtica per als fills i per a nosaltres. Però res no es trenca. Amb una separació hi ha una transformació: entre tu i jo, com a pare/mare del nostre fill, hi haurà sempre un vincle per cuidar la vida del fill de maneres diferents." S'acaba la relació de parella amb la separació, però continua el vincle de parentalitat i la família es transforma (Pexels-Gustavo-Fring) Quan hi ha fills i filles, el divorci conscient no separa, segueix unint, segons la pedagoga Eva Bach, coautora amb Cecília Martí d'"El divorcio que nos une": "En lloc de ser un drama, un trencament, una guerra, és un procés de transformació personal i maduresa emocional: fer-nos càrrec de les pròpies ferides, mancances i emocions; i així donar una lliçó d'amor i respecte als nostres fills." S'ha de tenir clar, però que "la separació, per molt conscient que sigui, fa mal". Darrerament, s'ha estès la creença que separar-se bé és portar-se bé amb l'altre progenitor. Però quan això no passa perquè s'està enfadat o hi ha culpa, o falta temps per digerir el que està passant, es pot sentir molta culpa i sensació de fracàs, segons afirma el terapeuta Rubén Rodríguez. Per la psicòloga Cristina Salvia: "L'expectativa que una separació conscient no implica emocions desagradables, com l'empipament o la ràbia, empitjora les coses. Ens separem perquè venim d'un lloc en què era difícil entendre's, pel conflicte o perquè s'ha mort la relació. Són emocions normals que ajuden a posar distància emocional a la separació." "Enmig de la remoguda emocional s'han de prendre decisions transcendents", reconeix l'advocada Mon Tur: on viure o com repartir temps dels fills i despeses, i s'aconsella l'acompanyament expert. "Apel·lem a la parentalitat: què necessiten els vostres fills? I allà normalment la gent s'hi troba, malgrat el dolor, el plor o la ràbia." L'expectativa que una separació conscient no implica emocions desagradables, com l'empipament o la ràbia, és irreal i empitjora les coses (Pexels-RDNE-Stock-Project) I sobretot evitar judicialitzar la separació, recomana l'advocada Mon Tur, fent un bon procés, i que no sigui un senyor o senyora amb una toga el que ens digui com hem d'organitzar la nova vida. 3. "El conflicte adult no ha d'arrossegar els fills" "El conflicte és entre les persones adultes i no ha d'implicar els fills", puntualitza Rubén Rodríguez. "L'energia que dirigim als nostres fills ha de ser neta. Transmetre al fill que a través seu podem mirar bé la seva mare o el seu pare, honrar el vincle. Mirar el sí, l'amor que en algun moment hi va haver, i el que continua: la relació de parentalitat; en lloc del no." I a través d'aquesta mirada d'amor decidir com cuidar la criatura, "i potser la millor manera és no tornar a parlar amb l'altre o fer-ho a través d'una advocada o un mediador", proposa el terapeuta. Buscar ajuda abans, durant i després del divorci, suggereix el terapeuta, perquè així estarem acompanyats. "Disposar d'una persona que no jutgi els teus estats ni les teves decisions, que t'acompanyi i et doni un punt de vista extern, perquè es mouen moltes coses... i pam! s'obre el meló personal, familiar i biogràfic." El conflicte és entre les persones adultes i no ha d'implicar els fills (Pexels-Caleb-Oquendo) 4. "Separar-se no és un fracàs" Creure que la separació és un fracàs genera molta culpa i dolor, segons Rocío López, terapeuta gestalt, autora del llibre "Separada", coescrit amb el pedagog Miguel Ángel Corrales. Ella va trigar 4 anys a separar-se: "La separació conscient es regeix per dos pilars: posar en el centre de les decisions les necessitats dels fills i prendre les decisions des del jo adult, i no des de la ràbia, la culpa o la por, perquè llavors els fills deixen de ser vistos, i decidim mirant el nostre dolor culpant la parella; i els nostres fills queden orfes emocionals." La paternitat comporta una sèrie de renúncies, de canvis, de responsabilitats, "convertir-se en pare és un procés que ens costa encara als homes", reconeix el terapeuta Rubén Rodríguez, i "separar-se és una oportunitat d'autoconeixement", assegura. 5. "S'ha de deslliurar els fills de qualsevol culpa" "Abans de dir als fills que ens separem, ens hem de preguntar com ho estem sentint els adults", apunta la psicòloga Cristina Salvia. "I quan ho tinguem col·locat, dir-ho en un moment de calidesa, amb paraules simples que ho puguin entendre, explicant que viurem en una altra casa. I acompanyar la seva resposta de frustració, negació o tristesa, dient-los: "Entenem que voleu que seguim junts, però el millor és separar-nos." "Preservar la parentalitat, mai dir-ho amb retrets cap a l'altre", recomana la coach Mon Tur, "ni tampoc col·locant-los responsabilitats que no els pertoquin com decidir amb qui volen viure". "Escoltar-los sí, però les decisions les han de prendre els adults", apunta l'advocada. "Evitar que hagin d'escollir entre un dels dos progenitors, perquè llavors sí que hi ha un trencament", adverteix Rubén Rodríguez. "I sobretot deixar-los molt clar que no són culpables de la separació", afirma Cristina Salvia. "En les fases primerenques es tendeix a creure que les coses passen perquè s'ha fet alguna cosa malament. I se'ls ha de transmetre que no hi han tingut res a veure. Encara que amb l'arribada de les criatures hagin pogut créixer els conflictes, són responsabilitat de l'adult." Un mecanisme psicològic de tipus adaptatiu que s'explica per la creença de l'infant que pot fer alguna cosa millor perquè els pares no se separin, i que el fa autoresponsabilitzar-se del que no li correspon. Als que dubten de separar-se o no, Mon Tur els pregunta: "Et separaries si no tinguessis cap por ni límit?" I Cristina Salvia recomana que explorin a consciència la decisió a tots els nivells.

5 idees claus per a un divorci conscient

A Catalunya el 2022 hi va haver més de 14.000 divorcis, prop de 40 parelles al dia; som la segona comunitat amb més divorcis