Recreen la cara d'una famosa mòmia inca congelada i descoberta als Andes el 1995
Coneguda com la Donzella de gel, era una adolescent d'entre 13 i 15 anys que els inques van sacrificar al capdamunt d'un volcà fa més de 500 anys
Una investigació científica ha permès recrear el rostre de la Donzella de gel del Perú, una noia sacrificada fa més de 500 anys i les restes de la qual van ser descobertes congelades l'any 1995 en un cràter volcànic a més de 6.300 metres d'altitud.
La noia, una adolescent de la cultura inca, va ser sacrificada en honor al massís a la serralada dels Andes, que es considerava una de les deïtats més importants d'aquesta cultura.
El cos va ser excavat amb les vestimentes originals 500 anys després del seu enterrament, i la investigació ha permès determinar que tenia entre 13 i 15 anys al moment de la mort.
El cos congelat també se'l coneix com a Juanita o Donzella de l'Ampato, en honor al nevat del Perú on va reposar durant segles.
Per a la seva conservació, el cos es manté ara en una cambra especial, a 20 graus sota zero, al Museu Santuaris Andins de la Universitat Catòlica de Santa Maria, al Perú.
Una escultura hiperrealista
Ara, 28 anys després del descobriment, els científics del Centre d'Estudis Andins de la Universitat de Varsòvia (Polònia) i de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Perú) han aconseguit reconstruir els trets de la nena en una escultura hiperrealista.
Aquesta reconstrucció escultòrica s'ha fet sobre la base de tomografies del cos, estudis d'ADN, característiques etnològiques, edat i complexió.
Com a part dels estudis i execució de la reconstrucció també s'han fet servir tècniques forenses modernes, segons un comunicat de la universitat.
Sacrificada quan estava sana
L'equip internacional d'arqueòlegs i científics va començar la investigació el 2018 a través de la documentació dels cossos i objectes trobats a l'Ampato, així com als volcans Misti i Pichupichu, indrets on els inques van practicar el ritual de la Capacocha.
La doctora Sylwia Siemanowska, especialista de l'Institut d'Arqueologia i Etnologia de l'Acadèmia de Polònia i científica del Centre d'Estudis Andins de la Universitat de Varsòvia, va revelar que el cos de la donzella inca estava acompanyat de 37 objectes de ceràmica decorats amb figures geomètriques.
Aquests elements, que també s'estan estudiant, podrien formar part d'un sistema de comunicació desenvolupat pels inques.
Que la nena va morir amb entre 13 i 15 anys ho ha permès saber l'anàlisi tomogràfica practicada al cos congelat, així com les característiques dels ossos.
També s'ha sabut que Juanita --com alguns l'anomenen afectuosament-- era una nena sana al moment de ser sacrificada al ritual de la Capacocha.
Així, la nena va rebre un cop a la part occipital dreta del crani, a mans d'una persona que va utilitzar tota la força amb la mà dreta i li va produir la mort de forma instantània.
De les proves a la reconstrucció
Per arribar a la reconstrucció escultòrica, l'equip ha produït imatges digitals d'acord amb diferents informacions que han permès a l'arqueòleg i artista plàstic suec Oscar Nilson construir el rostre de la nena inca.
En aquest procés s'han fet servir marcadors de profunditat del teixit basant-se en les mesures del crani. Gràcies a aquesta informació s'ha pogut determinar que una de les característiques del seu rostre són les galtes altes, un tret habitual en les proporcions facials femenines típiques de la zona altoandina.
El resultat final s'exhibeix ara al Museu Santuaris Andins de la Universitat Catòlica de Santa Maria.
En què consistia el ritual de la Capacocha?
La Capacocha era un dels rituals més importants de l'imperi del Tawantinsuyu i consistia a fer ofrenes de sol·licitud o gratitud al sol. Tot i això, també es recorria al ritual en algunes ocasions especials, com en motiu d'una catàstrofe natural.
La part central d'aquest ritu màgic i religiós era el sacrifici d'un menor al capdamunt d'un volcà com a ofrena als déus.
El cos sempre estava acompanyat d'una sèrie d'ofrenes, com ara miniatures de ceràmica, metalls preciosos, tèxtils o singulars petxines marines, que provenien de diferents parts de l'imperi.
Segons la creença inca, els nens ofrenats no es morien, sinó que es reunien amb els seus avantpassats, que observaven des dels cims de les muntanyes més altes.
- ARXIVAT A:
- Arqueologia
