Noies de 14 i 15 anys: "No té cap sentit que no tinguem el dret d'anar soles pel carrer"

Notícia proposada i editada per Júlia Briongos i Nella Haro, alumnes de l'institut Jaume Cabré, de Terrassa, amb motiu del Dia Mundial de la Infància

Un grup de noies de tercer i quart d'ESO d'un institut de Terrassa posen sobre la taula la por que senten quan tornen soles a casa i ja és fosc. Demanen solucions perquè "no té cap sentit que en ple segle XXI no tinguem el dret d'anar soles pel carrer".

"Si vaig sola, sí que em fa una mica de por, sobretot si és fosc. A vegades em sento observada i per això sempre intento anar amb algú".

"Sempre intento anar amb més gent perquè com que hi ha carrers que em fan una miqueta de cosa anar-hi".

"Sempre tornem juntes i com que a vegades tenim una mica de por perquè ja és molt fosc, pel que et pot passar, doncs sempre torno amb algú".

Ens ho diuen noies de 14 i 15 anys de l'institut Jaume Cabré de Terrassa. Són les sis de la tarda i estem a la porta de l'institut. Ja s'ha fet fosc i han de tornar a casa. Ens expliquen que sempre intenten tornar en grup, que truquen als pares perquè les recullin o canvien de recorregut si han de passar per determinats carrers. La por les comença a limitar i en són conscients, per això han decidit parlar-ne a classe.

"Jo crec que no soc l'única, que hi ha més gent que se sent així, i realment s'hauria de canviar", comenta una d'elles a la resta de companys.

Quan van soles, de vegades reben mirades o comentaris fora de lloc per part d'homes i se senten incòmodes. És una realitat molt estesa i en parlen sovint entre elles: "És una cosa que ens passa a la gran majoria. Ens expliquem experiències entre nosaltres: ahir em van seguir, o vaig passar per un bar i em van mirar de manera estranya". "Passa des que som molt, molt petites", afegeix una altra companya.

Al darrere hi veuen un clar biaix de gènere. Un dels nois de la classe ho reconeix: "No és correcte que segurament les dones tenen por que passin aquestes coses. A mi per exemple no m'ha passat mai, però és veritat que no m'agradaria".

Les noies ho viuen com una normalitat que no hauria de ser: "Passarà en tu, passarà en la teva germana, la teva mare, la teva àvia, passa a totes les edats. No és un tema d'edat, és una cosa que assumim des de molt, molt petites".

La psicòloga especialista en violències masclistes Alba Alfageme Casanova ho corrobora: "És un sentiment après, és un sentiment que té un objectiu, i és aquesta limitació de la vida de les dones. I és un tipus de violència estructural. És una agressió contra les nostres vides estar pensant com em moc, on vaig amb qui vaig o què deixo de fer i limitar-nos per la por que tenim de patir una agressió. Perquè això ens situa com a ciutadanes de segona". I això, assegura, ho hem de tenir tots present.

"No pot ser que les mateixes famílies, que la societat, fem de cadena de transmissió d'aquest missatge. Perquè els estem limitant la vida. No podem educar les noies en la por".

Les mateixes noies comenten com el focus es posa sempre en elles i mai en els nois o en els agressors: "No portis tal roba, no facis tals coses, a nosaltres sempre ens han de dir que ens protegim, però a ells mai els diuen coses com no feu això, no feu allò altre. Sempre ens han d'educar a nosaltres, quan no tenim la culpa. En canvi, a ells no els diuen res".

Per això demanen canvis i solucions per poder viure la seva adolescència amb tranquil·litat: "Crec que s'han de fer xerrades a les escoles, explicant com se senten, què és el que no s'ha de fer perquè això no passi. És molt important parlar sobre aquests temes", diu una d'elles.

"Tenim només 14-15 anys i no hauríem d'estar preocupades per aquestes coses", afegeix una altra. Totes estan d'acord en el fet que tenen "el dret d'anar tranquil·les pel carrer, sense tenir por".

Alba Alfageme Casanova conclou: "No hem de ser valentes sinó que exigim poder viure en una societat segura. Hi ha una responsabilitat claríssima dels agressors, però també d'una societat que ha de començar a entendre que la seguretat de les dones és un tema que afecta tothom. Per mi aquí és on hi ha l'eix estructural de tot això. No pot quedar impune que una situació d'assetjament, ni que sigui verbal, en l'espai públic quedi impune i es consideri normalitzat i acceptat socialment". 

Les noies ho tenen clar: "Hauríem de tenir la llibertat de fer el que vulguem a les hores que vulguem i no té cap sentit que això continuï passant a ple segle XXI".