La desorientació de l'OTAN al desert de Líbia
Dos titulars d'aquest dijous al migdia:"Moren 23 persones a la ciutat líbia de Misrata per bombardejos de Gaddafi" i "els socis de l'OTAN dividits sobre com actuar a Líbia". La deducció immediata de la suma dels dos titular és: Gaddafi continua massacrant mentre l'Aliança Atlàntica s'ho mira i s'ho pensa. La realitat no té una lògica tan evident però aquesta crisi està demostrant, un cop més, les dificultats de l'OTAN per adequar-se a les crisis imprevisibles del segle XXI.
Si d'alguna cosa pot estar orgullós Gaddafi és de l'aparent resistència del seu règim després de qüasi dos mesos de guerra i de veure com els seus enemics de l'OTAN dubten, discrepen, es contradiuen i, com a conseqüència, protagonitzen un paper confús en aquest conflicte.
Fa només set mesos que l'Aliança Atlàntica va aprovar amb tota solemnitat a Lisboa un pla estratègic --que van qualificar d'històric-- per adequar-se als desafiaments que sorgissin durant la pròxima dècada. L'objectiu era evitar que l'organització quedés com una maquinària militar poderosa en l'escena internacional però ineficaç i obsoleta.
Per això es van marcar nous objectius que per primer cop la capacitaven oficialment per actuar més enllà de les fronteres euroatlàntiques, l'instaven a teixir aliances amb potències d'altres continents, la feien més flexible i moderna i, especialment, s'asseguraven que no es repetissin els errors passats.
L'antiga secretària d'Estat dels EUA, Madeleine Albright, va ser l'encarregada de posar les bases del nou concepte estratègic i el dia de la presentació va deixar caure als 28 caps d'Estat i de govern: "Els líders de l'Aliança haurien d'aprendre de la seva experiència a l'Afganistan, entendre que la cohesió política és obligatòria, que un comandament unificat és desitjable, veure el valor d'una planificació efectiva, la importància de les comunicacions públiques i la necessitat de desplegar forces a distàncies estratègiques per un període llarg de temps".
Líbia era la primera oportunitat per posar a prova la nova doctrina però si els ministres d'Afers Estrangers que avui estan reunits a Berlín repassen els objectius que ells mateixos es van marcar el novembre comprovaran com, enlloc de rectificar i crear un precedent amb la crisi de Líbia, repeteixen bona part d'aquells errors afganesos.
El soroll i el malestar que provoquen les diferències sobre l'estratègia militar a Líbia, sobre si cal o no posar-hi més mitjans militars, llançar més o menys atacs, armar o no armar la rebel·lió, etc., malmeten la imatge de l'organització, ennuvolen les promeses de reforma i modernització i eclipsen la suposada legitimitat de la missió.
I la pregunta que es desprèn de tot això és la mateixa que ens preguntàvem fa cinc o deu anys. Tothom tenia clar que la raó de ser de l'OTAN durant la Guerra Freda era contenir l'amenaça comunista però des de la caiguda del mur de Berlín no acaba de trobar el seu paper en el món. Amb Kosovo va tenir l'habilitat d'actuar de forma més unitària sense rebre gaires crítiques però davant d'una guerra al Mediterrani tornem a sentir-nos incòmodes i a no trobar els límits de l'organització. Això s'aguditza quan els Estats Units es desvinculen dels atacs a Líbia i deixen tota la responsabilitat en els europeus.
El temps corre, civils libis moren abatuts cada dia, la rebel·lió demana a crits que l'OTAN els ajudi més... però des del nord del Mediterrani s'imposa una sensació d'impàs i d'indecisió que només beneficia a Gaddafi.
Curiosament, un altre dels objectius que els 28 dirigents euroatlàntics es van marcar a Lisboa era evitar que l'organització quedés atrapada en un altre conflicte sense desenllaç clar. Avui, l'Aliança tampoc sembla que tingui un rumb clar i corre el risc de desorientar-se i perdre's al desert de Líbia.
Si d'alguna cosa pot estar orgullós Gaddafi és de l'aparent resistència del seu règim després de qüasi dos mesos de guerra i de veure com els seus enemics de l'OTAN dubten, discrepen, es contradiuen i, com a conseqüència, protagonitzen un paper confús en aquest conflicte.
Fa només set mesos que l'Aliança Atlàntica va aprovar amb tota solemnitat a Lisboa un pla estratègic --que van qualificar d'històric-- per adequar-se als desafiaments que sorgissin durant la pròxima dècada. L'objectiu era evitar que l'organització quedés com una maquinària militar poderosa en l'escena internacional però ineficaç i obsoleta.
Per això es van marcar nous objectius que per primer cop la capacitaven oficialment per actuar més enllà de les fronteres euroatlàntiques, l'instaven a teixir aliances amb potències d'altres continents, la feien més flexible i moderna i, especialment, s'asseguraven que no es repetissin els errors passats.
L'antiga secretària d'Estat dels EUA, Madeleine Albright, va ser l'encarregada de posar les bases del nou concepte estratègic i el dia de la presentació va deixar caure als 28 caps d'Estat i de govern: "Els líders de l'Aliança haurien d'aprendre de la seva experiència a l'Afganistan, entendre que la cohesió política és obligatòria, que un comandament unificat és desitjable, veure el valor d'una planificació efectiva, la importància de les comunicacions públiques i la necessitat de desplegar forces a distàncies estratègiques per un període llarg de temps".
Líbia era la primera oportunitat per posar a prova la nova doctrina però si els ministres d'Afers Estrangers que avui estan reunits a Berlín repassen els objectius que ells mateixos es van marcar el novembre comprovaran com, enlloc de rectificar i crear un precedent amb la crisi de Líbia, repeteixen bona part d'aquells errors afganesos.
El soroll i el malestar que provoquen les diferències sobre l'estratègia militar a Líbia, sobre si cal o no posar-hi més mitjans militars, llançar més o menys atacs, armar o no armar la rebel·lió, etc., malmeten la imatge de l'organització, ennuvolen les promeses de reforma i modernització i eclipsen la suposada legitimitat de la missió.
I la pregunta que es desprèn de tot això és la mateixa que ens preguntàvem fa cinc o deu anys. Tothom tenia clar que la raó de ser de l'OTAN durant la Guerra Freda era contenir l'amenaça comunista però des de la caiguda del mur de Berlín no acaba de trobar el seu paper en el món. Amb Kosovo va tenir l'habilitat d'actuar de forma més unitària sense rebre gaires crítiques però davant d'una guerra al Mediterrani tornem a sentir-nos incòmodes i a no trobar els límits de l'organització. Això s'aguditza quan els Estats Units es desvinculen dels atacs a Líbia i deixen tota la responsabilitat en els europeus.
El temps corre, civils libis moren abatuts cada dia, la rebel·lió demana a crits que l'OTAN els ajudi més... però des del nord del Mediterrani s'imposa una sensació d'impàs i d'indecisió que només beneficia a Gaddafi.
Curiosament, un altre dels objectius que els 28 dirigents euroatlàntics es van marcar a Lisboa era evitar que l'organització quedés atrapada en un altre conflicte sense desenllaç clar. Avui, l'Aliança tampoc sembla que tingui un rumb clar i corre el risc de desorientar-se i perdre's al desert de Líbia.
