Quan et canvia la vida en un segon

En un segon van desaprendre a caminar, a parlar, a recordar, a gesticular, per una lesió al cervell o a la medul·la. La medicina i l'esforç personal els acompanyen en el camí de tornar a aprendre, de tornar a ser qui eren i de fer el que feien. Ara ens mostren el seu costat més generós, el de compartir la seva experiència, i amb el seu testimoni ens conviden a posar-nos a la pell de les persones que han tingut un ictus o un traumatisme a la medul·la o al cervell. En definitiva, a veure la vida amb una mirada diferent i nova, la mirada de qui li ha canviat la vida en un segon.

En Florencio

Té 54 anys i una tetraplegia des dels 24 per una lesió medul·lar que va tenir en un accident de trànsit, just quan estava engegant nous projectes de futur. "Recordo estar en una habitació desorientat i mirant el sostre. No sabia què passava, ja que tenia alguna cosa al cap que m'impedia moure'm. Quan em van comunicar el diagnòstic em volia morir, però aquell mateix dia vaig pensar que havia de superar-ho, per mi i per la meva dona. Si jo m'amargava, els del meu voltant també."

El moment de tornar a casa, després d'una llarga estada a l'hospital, va suposar un cop molt dur per a en Florencio. "Quan vaig sortir de l'hospital i vaig anar cap a casa, em va caure el món a sobre en veure que tothom caminava. Vaig estar un any deprimit, no volia veure ningú." A poc a poc, i gràcies al suport dels metges i la seva família, en Florencio va decidir que havia de tirar endavant.

Avui dia en Florencio té moltes inquietuds, entre les quals hi ha la pintura. També va ser una de les primeres persones amb tetraplegia que va poder conduir a Barcelona gràcies a un cotxe adaptat. "L'any 1996 la meva esposa es va presentar a casa amb un kit de pintures a l'oli... I va encertar-la! Vaig començar a pintar, i fins avui! Amb la lesió es poden fer moltes coses: es pot estimar i ser estimat, estudiar, treballar... Voler és poder, i abans que res s'ha de ser positiu i riure's d'un mateix. Així es pot ser feliç."

Li agradaria que amb la investigació científica s'aconseguís descobrir com regenerar la part afectada de la medul·la i poder curar, almenys, les persones amb lesions recents. "Estic agraït a La Marató per la gran feina que fan. També a la gent del carrer, que dia a dia han après a ser més solidaris a l'hora d'ajudar-te en el que faci falta."

 

L'Ona

Va tenir un ictus hemorràgic a causa d'una malformació congènita no detectada. Ara té 16 anys i s'ha recuperat de l'hemiplegia esquerra que li va provocar l'ictus. "En el moment de l'ictus em vaig marejar i em van venir ganes de vomitar. La meva part esquerra del braç i la cama van deixar de funcionar i em vaig desmaiar. Fins que no em vaig despertar, una setmana després, no recordo res de res."

En un segon, la vida de la família de l'Ona va fer un gir de cent vuitanta graus, i tots es van abocar en ella. "Per suposat, a tota la meva família els dono mil i mil gràcies per haver estat hores i hores dins d'aquell hospital". L'Imma, la seva mare, és optimista de cara al futur. "L'Ona està físicament i psicològicament cada dia millor i per això sé que el seu futur serà bo. Si se n'ha sortit d'un ictus, se'n sortirà de tot."

A causa de la malaltia l'Ona va haver de repetir un curs, però ella no ho veu com una pèrdua de temps, sinó com un guany enorme. "Ara torno a fer quart d'ESO amb moltes coses apreses, segur que moltíssimes més que si no m'hagués passat això. La meva vida podria haver canviat moltíssim. Camino i parlo bé, em puc valdre per mi mateixa, però he canviat molt els meus pensaments: de vida només n'hi ha una i s'ha d'aprofitar".

L'Ona és una gran seguidora de La Marató i des de ben petita hi ha col·laborat amb els seus estalvis. Aquest any seguirà el programa amb més entusiasme que mai. "Dels metges ho espero tot i els hi estic molt agraïda, ja que m'han salvat la vida. Me n'han donat una altra, de nova, diferent i millor. Són uns herois."

 

L'Enric

Un accident de trànsit el va deixar tres mesos en coma i li va provocar un traumatisme cranioencefàlic greu amb conseqüències en la parla, la mobilitat i el sistema cognitiu. Actualment, amb 39 anys, fa rehabilitació i intenta ser autosuficient per tots els mitjans, "fins al punt de prendre mal per no haver de demanar ajuda", explica la seva mare.

Els seus pares i germans li donen suport amb dedicació exclusiva i una bona dosi d'esperança, i lluiten perquè aconsegueixi tenir certa independència. "He rebut molt suport de la meva família, no m'han deixat en cap moment. Sempre hi havia i hi ha algú al meu costat, fent-me exercicis, massatges, teràpies alternatives... Sense ells no estaria com estic en aquests moments."

L'Enric fa servir una taula que conté lletres i números i li permet comunicar-se amb més facilitat. Però aquesta no és l'única tauleta que fa servir: l'ús de la tauleta tàctil li ha obert encara més les portes a la comunicació. A més de fer servir el correu i el WhatsApp per parlar amb amics i família, aquest dispositiu també li permet jugar a jocs, cosa que li afavoreix la recuperació de la memòria i li suposa una millora cognitiva en general.

La Rosa, la seva mare, recorda el tracte del personal hospitalari durant la seva llarga estada al centre de manera molt positiva. "Tots els professionals, tots, ens van donar el seu suport. Cadascú segons les seves possibilitats. Ara, l'Enric, quan entrem a l'hospital per alguna visita mèdica, sempre diu «casa meva». Allà va tornar a néixer i va rebre en tot moment l'afecte de tot el personal". Ara la lluita perquè l'Enric guanyi autonomia és constant, però l'interès per millorar i l'esperança els donen força per seguir avançant.