"Fugir de l'infern", a "30 minuts"

Sovint es diu que Eritrea és la Corea del Nord africana. No s'hi fan eleccions, no hi ha Parlament, ni una justícia independent, ni llibertat de premsa, ni de reunió, ni de manifestació. Des del 1991, any en què es va independitzar d'Etiòpia, després d'una cruenta guerra que va deixar 123.000 morts, la governa un sol home: Isaias Afwerki, un antic guerriller maoista que exerceix el poder a través d'un sistema de partit únic. A causa del conflicte amb Etiòpia, el president va imposar el servei militar obligatori per a tots els eritreus. Els crítics amb el règim totalitari d'Afwerki l'acusen d'empresonar tots els opositors, els que volen fugir del país i qualsevol que intenti esquivar el servei militar, i el president sempre ha negat públicament aquestes acusacions. El reportatge "Fugir de l'infern" mostra imatges gravades en secret en una de les nombroses presons que l'exèrcit administra arreu del país. Una d'aquestes presons és la d'Adi Abeyto, als afores d'Asmara, la capital. A les imatges d'aquesta presó es veuen els presos, més de 2.000, atapeïts en 4 sales grans, dormint capiculats. Molts acaben embogint. De vegades estan tancats en aquestes condicions durant anys i gairebé sempre sense judici. La presó d'Adi Abeyto, als afores d'Asmara, la capital d'Eritrea Quan els periodistes que van dur a terme aquesta investigació es van posar en contacte amb les autoritats d'Eritrea, no van voler parlar amb ells del que havien descobert: des del govern eritreu es van limitar a dir que els sorprenien les acusacions, però que ja estaven acostumats a veure falsificacions i muntatges. No hi ha cap auditoria ni xifra del nombre real de presos, i això preocupa les Nacions Unides i les ONG que treballen a prop dels refugiats eritreus, perquè moltes persones, quan les porten a la presó, ni tan sols saben per què les han detingut, i quan hi entren no tenen ni idea de quan en sortiran. Les organitzacions de defensa dels drets humans acusen Eritrea de tenir una xarxa nacional de presons i de centres de detenció amb condicions semblants a la presó d'Adi Abeyto. Durant dos anys, un equip de les Nacions Unides va intentar investigar sobre aquella xarxa, però li van prohibir entrar al país. Com a part de la investigació que van fer les Nacions Unides, es van recollir declaracions de més de 800 eritreus que fugien del país, buscant refugi a Etiòpia i a altres països de la regió. Isaias Afwerki, president d'Eritrea, en una entrevista a la televisió El juliol del 2018, el president d'Eritrea i el nou líder d'Etiòpia, Abiy Ahmed, van anunciar per sorpresa un acord de pau. La frontera va estar oberta breument i les famílies que havien quedat separades durant anys per les hostilitats entre els dos països es van poder retrobar finalment. Els eritreus esperaven amb alegria que la pau comportés l'eliminació del servei militar obligatori, el final dels empresonaments multitudinaris i un nou principi per al seu país, però al cap d'uns mesos de l'acord de pau la frontera es va tornar a tancar i pràcticament res va canviar de portes endins. Des de finals del 2020, els camps de refugiats de la regió de Tigre, al nord d'Etiòpia, són enmig d'un conflicte armat a tres bandes: l'estat etíop, les forces rebels i Eritrea, que s'hi ha afegit. Un testimoni ocular afirma haver vist soldats d'Eritrea al camp de refugiats de Hitsats. El govern d'Eritrea va afirmar que els seus militars no havien atacat els camps, però unes imatges de satèl·lit mostren diversos edificis destrossats i cremant a Hitsats i en altres camps de refugiats i el Departament d'Estat dels Estats Units té informacions creïbles que soldats eritreus van cometre pillatges, abusos sexuals i agressions als refugiats que hi havia als camps, alguns dels quals se'ls va emportar Eritrea per tancar-los a la presó d'Adi Abeyto, un exemple més de l'autoritarisme d'un règim eritreu que sembla no tenir aturador ni fora de les seves fronteres. Ciutadans eritreus, entre ells alguns menors d'edat, arriben als camps de refugiats al nord d'Etiòpia Un reportatge d'Evan Williams Imatge: Andrew Thompson Una producció de PBS