Saber plorar
Montse Camps Puigantell
Redactora de la secció de Cultura de Catalunya Ràdio
Diu Francesc Parcerisas en el meravellós dietari "Un estiu", que acaba de publicar Quaderns Crema: "No vull mitificar res: potser només aquesta relació que cada cop sembla més estranya i sorprenent: l'amistat, l'amistat inconscient, involuntària, calmada, pacient, feta per damunt de possibles distanciaments, o fins i tot dels greuges, de les diferències, de la incomprensió. La benvolença. Una relació antiga i tranquil·la, sense exigències innecessàries o impostades."
I llegint-lo recordo aquells primers dies de joventut quan se t'acosta algú que no coneixes de res i un llampec travessa la distància i rius amb l'altre en una estranya connexió que ja no es trencarà mai més.
Passen els anys i el perds, no saps res de l'altre mentre tu respires una vida diferent, uns altres aires, uns altres cossos et donen la mà. I un dia, al cap dels anys, l'amic et retroba, quan ja hem viscut tant. I aquell instant és com a l'inici: res no ha canviat, el llampec persisteix i el riure banal i sense sentit continua allà on el vam deixar. I reprens allò que havia estat, amb més alegria encara, perquè quan et fas gran saps que els instants són més importants que els anys més llargs.
I un dia l'amic et diu: "Fins demà, doncs." I llavors no hi ha "demà", perquè l'amic fa, a traïció, sense deixar-te preparar, la definitiva partença. I, com diu Parcerisas, "tenim verbs intransitius per néixer i morir, però em sembla que no tenim un verb transitiu per 'fer viure'". I l'amic s'esmuny i el fem viure amb aquestes trobades de supervivents plenes de riures i llàgrimes on sabem que potser, només potser, ens mira i aplaudeix. I descobreixes que "plorar" és transitiu i intransitiu i que el més difícil és saber-ho fer, plorar-lo bé, aprendre a plorar.