ANÀLISI

Filmoteca d'emergència: set pel·lícules que han fet de la comunicació a distància un art

La vida ens separa... el cinema comunica, ens torna a unir
Enllaç a altres textos de l'autor

Àlex Gorina

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat
TEMA:
Cinema

Arribem al quart capítol d'aquesta filmoteca. Us recomanem set pel·lícules per resoldre aquest problema empipador que tenim ara mateix. Quina és la millor manera de comunicar-nos, tan separats tots de tots? 

1. "Carta d'una desconeguda" ("Letter From an Unknown Woman"), de Max Ophüls (1948)

Us en recordeu? Va existir un sistema per dir-nos coses lluny dels altres: escriure en un paper i enviar-lo en un sobre segellat al seu destí. Les notícies anaven i tornaven, i sovint el temps era l'enemic. Podies estar llegint les paraules d'una persona morta, sense saber-ho. És el que li passa al pianista protagonista (Louis Jourdan) d'aquest meravellós film romàntic.

Més que rodat, somiat pel més elegant dels directors i que comença amb la veu en off d'una difunta: "Quan llegeixis aquestes paraules jo ja no hi seré." Però el pianista duelista, a més a més, no recorda qui és aquesta dona que l'ha estimat des de la infantesa (Joan Fontaine), que li ha donat un fill, que li ha sacrificat tots els ideals.

Aquest relat de Stefan Zweig va néixer per ser pel·lícula, per ser transmès generació rere generació com el millor missatge de l'amor ignorat. Si no saps com dir la veritat a qui estimes, comunica't fent-li veure aquesta "carta d'una desconeguda"!

 

2. "Los hijos del capitán Grant" ("In Search of the Castaways"), de Robert Stevenson (1962)  

Una ampolla viatja de punta a punta del planeta dins la panxa d'un tauró, amb un missatge a l'interior: les coordenades del paral·lel 37. És així com Jules Verne la va idear, i la Disney va encarregar Hayley Mills i el seu germanet que viatgessin a Xile, l'Argentina, Austràlia i Nova Zelanda...

Sobreviure a glaceres, terratrèmols, allaus i erupcions... i trobar el capità Grant, desaparegut en un naufragi. Aquesta càndida aventura, amenitzada amb cançonetes dels germans Sherman, algunes interpretades per l'insuportable (perdó) Maurice Chevalier, no deixa de ser més que un intent afortunat de repetir l'exitàs de "Los robinsones de los mares del Sur" i ho van aconseguir. En tot cas, millor que "Mensaje en una botella" amb el Kevin Costner, l'altra que se m'havia ocorregut, ho és. Llàstima que no hi surti el capità Nemo tocant l'orgue, la festa seria total!... Per cert, heu provat mai d'enviar un missatge navegant en un vidre?

 

3. "L'hora final" ("On the Beach"), de Stanley Kramer (1959)

Una distòpia futurista que podria ser "L'aventura del Poseidon del dia de la fi del món, però sense Meteor". Van imaginar que l'imminent any 1964, després d'un armageddon atòmic aniquilador a l'hemisferi nord, un submarí pilotat per l'etern pacifista Gregory Peck, que va impulsar el projecte, on viatgen Fred Astaire, Anthony Perkins i Ava Gardner, intenta trobar a Austràlia d'altres supervivents. Algú envia morses xifrats, un SOS obsessiu...

No puc fer espòilers i us amagaré el gran i terrible secret que s'amaga darrere el "dit" que tecleja. Però és el film que comunica "Un, dos, tres", de Wilder, amb "Soc llegenda".

El qui recollirà aquest senyal serà el cantant Morrissey, que va fer la cançó "Every Day is Like Sunday", inspirant-se en una ficció pessimista encara vigent.

 

4. "Un chant d'amour", de Jean Genet (1950)

Dos presoners separats per un mur insalvable. Només un minúscul forat els permet seduir-se, follar, humiliar el guardià, ser lliures. Picar la paret, introduir una palleta pel forat, fer passar el fum d'un cigarret i aspirar-lo, regalar-se un ram de flors per la finestra. No cal res més: en negre i blanc, muda, totalment muda, protegida per la solidaritat íntima de Jean Cocteau i Pablo Pîcasso.
 

Concebuda com un curt privat, per a un consum limitadíssim. Ofensiva fins a la prohibició dels Senyors que exerceixen la violència censora, que de vegades és directament violència sexual. Violació dels drets. No estrenada fins al 1975. Vint-i-cinc minuts estremidors pel desig, pel lirisme sòrdid i sublim de l'autor de "Notre Dame des fleurs" i "Querelle de Brest". L'únic film que va dirigir Genet. Els 25 minuts més ben comunicats del vostre aïllament.

 
 

5. "Johnny va agafar el fusell" ("Johnny Got His Gun"), de Dalton Trumbo (1971)

També aquest és l'únic film dirigit per un altre escriptor, perseguit durant la cacera de bruixes. Una novel·la amb aportacions posteriors de Luis Buñuel, que la volia fer com un capítol segregat de "Los olvidados". Johnny és un soldat cec, mut, sord, sense nas ni les quatre extremitats després d'una explosió, "oblidat" i amagat, perquè la seva supervivència és una acusació directa als senyors de les guerres. 

Timothy Bottoms i la infermera Diane Varsi troben, però, la manera com comunicar-se: el tacte d'una mà, els moviments d'un tors, el llenguatge dels signes. Què vol Johnny? Johnny vol morir! I els senyors de la violència moral li neguen l'eutanàsia. El sepulten viu perquè el seu missatge no arribi al món. "Johnny va agafar el fusell", el film, és, finalment, la comunicació a distància entre una víctima de ficció i nosaltres. I amb la banda Metallica, que li van dedicar la cançó "One".

 

6. "10.000 km", de Carlos Marques-Marcet (2014)

I, finalment, el nostre pla de cada dia, ara, confinats moderns. Amb skypes, tauletes, el que vulgueu. Tenim la imatge a la butxaca, i a la dutxa, i al llit, i la intimitat en exposició permanent. Ja no cal mirar una fotografia muda o fer ús d'un telèfon sense mirades. Connectats a distància sempre, a tota hora. Com van demostrar ja fa 6 anys l'Àlex (Natalia Tena), que se'n va a Los Angeles a treballar, i la seva parella, el Sergi (David Verdaguer), des d'una Barcelona estable.

Cites per pantalla. Converses dilatades. Reunions des dels mil racons del planeta. Sense por al contagi. Un estri tan important com la roda, la rentadora, la nevera o la màquina de tallar gespa. Només que el temps continua sent l'enemic inexorable. I sense la temperatura dels cossos, sense el contacte dels llavis, sense respirar l'aire que respires, la flama sovint s'extingeix...

No, no és aquesta la darrera ni definitiva comunicació a distància, perquè...

 

7. "Somni d'amor etern" ("Peter Ibbetson"), de Henry Hathaway (1935)

La més antiga de les set pel·lícules potser és un missatge per al futur, gràcies a Daphne Du Maurier, Gary Cooper i Ann Harding. I a un puntet dels cims borrascosos i les germanes Brontë.

Ell i ella s'estimen des de petits, es retroben tard, ja no poden ni han d'estimar-se, i a més a més ell anirà a la presó. Tots els temes que hem tocat a la Filmoteca d'avui! Però... un miracle! Ell i ella es comuniquen amb la fusió dels somnis. De debò, totalment, apassionadament. Definitivament. No és telepatia, no és cap codi secret. La compenetració és tan absoluta que la comunicació directa és innecessària. Tan sols tancar els ulls, i trobar-se en el més enllà. Amb el tacte, el gust, l'oïda, el so, els ulls immensament oberts.

Com va escriure André Breton a "L'amour fou": "'Somni d'amor etern' és una pel·lícula prodigiosa, el triomf del pensament surrealista." Cal més?

 

Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I, si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.

ARXIVAT A:
Cinema
NOTÍCIES RELACIONADES
EL MÉS ESCOLTAT
El més llegit

* Dades de les últimes 24h

Anar al contingut