Sota la túnica oriental, els ulls de ventre de mar i la roba estesa blanca de Mallorca, Agustí Villaronga ha aixoplugat la nit dels Gaudí, amb el gust de fruita d'"Alcarràs", amb l'olor de l'escuma exòtica de "Pacifiction", amb el so que deixen la mort i la vida --aquest combat interminable-- d'"Un año, una noche", amb el tacte aspre del "Suro" gironí. I amb la mirada fixa de les noies d'"El sostre groc", de "La Maternal", d'"Harta", de "Cinco lobitos", clavada en el present.

No puc resumir millor el que ha estat aquesta nit feliç i desoladora del cinema català. Ho diré millor, de Catalunya. Cantants de tot el territori han encès les pupil·les de totes nosaltres, i la serenor budista del cineasta d'"Al-Mayurka" ens ha ajudat a suportar la seva mort i celebrar amb ell aquest cinema maltractat, arraconat, a vegades desesperat, que comença a estimar-se a si mateix i a fer-se estimar. Just quan és tot el cinema, i a tot arreu, que intenta sobreviure a la fi d'una època.

icky Luengo i Pol López, guanyen els Gaudí a la millor interpretació femenina i masculina — Vicky Luengo i Pol López guanyen els Gaudí a la millor interpretació femenina i masculina (EFE/Marta Pérez)

A mi m'han agradat els Premis Gaudí. Gairebé res em fa vergonya, i penso en una mena de consens general inexistent --perquè tothom vota aïllat-- per oferir un munt de possibilitats als i les joves que es multipliquen i formen part de la passió d'aquest art.

Un munt de bons treballs han estat destacats. Un munt de visions diferents. Un munt d'estils, de cal·ligrafies, de realitats i poètiques. Un país i un univers. Melics i cosmos. Català i idiomes de tot arreu. Gent que ha vingut i gent que mira lluny. La comarca, i el planeta.

Som els porquets del conte. Fem la caseta del cinema català de palla, i la bufen i la fan caure. Fem la caseta de fusta, i la bufen i la fan caure. Tant de bo ara la fem de maons (ecològics, sisplau!) i resisteixi perquè ens aculli a totes i cada dia sigui més bonica, més admirable, més valenta, més feliç.

Les dues actrius de 'La Maternal' amb els seus premis Gaudí — Les dues actrius de "La Maternal" amb els seus premis Gaudí (EFE/Marta Pérez)

El cinema català és bo i molt bo. I també dolent i molt dolent, com tots els cinemes del món. Dic sempre que li manca una cosa. Bé, moltes, però em referiré només a una: vosaltres. Que hi cregueu, que li doneu les oportunitats, que l'aprofiteu, que us calgui.

Però no només el cinema: que torneu a llegir, a pintar, a ballar, a cantar, a aixecar belleses, a ser actors i actrius del teatre que és la nostra vida i a vegades sobre escena!

Que mireu molt, que escolteu atentament, que entreu a les pel·lícules fins que ocupin sencer el vostre cap i el vostre cor, concentrats una estona --que no és tanta-- en una història, en un paisatge, en uns personatges, en una banda sonora. I no en mil coses alhora i totes a mitges, a miques!

Les pel·lícules dels Gaudí d'enguany són sensibilitat, coneixement, pensament, evocació, justícia, solidaritat, comprensió dels altres. Són humanisme. Sisplau, tornem a apostar per l'humanisme. És el que millor ens representa a nosaltres, els humans. Oi?

No perdem més el temps, que sempre és urgent. Tenim un temps i el temps és irrepetible. Teníem un Agustí Villaronga, i l'Agustí Villaronga és irrepetible. Vegem-ho, i mirem els films dels Gaudí --els que tenen premi, i els que no-- per ser nosaltres i només nosaltres els que prenem la decisió.

Ara que som vius i ens regalen milions d'oportunitats com "Alcarràs", com "Pacifiction", com "Un año, una noche", com "Suro" i com "El sostre groc". Com el tercer "Tadeu Jones", i aquesta meravella que és el curt "Harta". Com "Sis nits d'agost" i "La maternal".

I si em deixeu afegir una altra gran sorpresa de la temporada, descobriu "Vasil".

Demà serà tard, oi, Agustí?

Villaronga aixopluga la nit dels Gaudí, que premien l'humanisme d'"Alcarràs"

Els Gaudí també premien les dues produccions catalanes parlades en francès, "Pacifiction" i "Un año, una noche"