Un mea culpa públic que arriba massa tard

No hi ha setmana que no tinguem notícia de casos d'agressions sexuals. És insuportable. Perquè, a més, el repertori és ben variat: des de violacions a menors (com la que s'acaba de denunciar un cop més al centre comercial Màgic de Barcelona), fins a autèntics depredadors sexuals, com l'escolapi Manel Sales. Quin calfred més desagradable que recorre el cos després de saber que aquest home va estar abusant de menors durant 25 anys al Senegal. Va fer el que va voler amb les criatures, lluny de casa, sense por que ningú el descobrís, aprofitant l'autoritat que tenia sobre les famílies a qui suposadament havia d'ajudar, perquè era missioner. La mentida més despietada. Des del 1980 fins al 2005 violant nens. I després, quan es va descobrir el pastís, encara va gaudir d'uns anys més de protecció, d'impunitat i de silenci per part de l'Escola Pia i de l'Arquebisbat de Barcelona. No el van investigar, no el van denunciar, no van escoltar les víctimes i no van parlar amb els testimonis. Res. Algun dia hauríem de començar a demanar explicacions i responsabilitats també a aquestes institucions que es dediquen a amagar delictes com aquest, a protegir els monstres i a deixar a la intempèrie les víctimes, amb la vida destrossada. És injustificable. És una vergonya i hauria de tenir conseqüències. Manel Sales va seguir 13 anys dins l'orde, un cop retornat de Senegal. No va ser fins al 2018 que va confessar i no ha estat fins ara que l'Escola Pia fa un mea culpa públic, admet la vergonya, demana perdó a les víctimes i porta el cas a la Fiscalia. Però tot això arriba tard. Massa tard. N'hi ha més, segur, de casos repugnants com aquest, esperant sota la catifa, coberts de porqueria. Doncs que surtin, que surtin ara. Que aprofitin que s'ha obert la veda i algú els exposi a la llum, i que les víctimes puguin sentir que se les posa al centre, que l'únic que importa són elles i no els seus agressors. Que la vergonya és dels que violen i dels que callen, i no dels que sobreviuen.