"Més enllà de La Cubana": els gags i la vida d'una aventura irrepetible

Una biografia que ens fa morir de riure -amb alguns dels millors moments dels espectacles- i que a estones ens trenca d'emoció, com trenca la gent de la companyia. Perquè per a ells -com repeteixen una i mil vegades- La Cubana ha estat, molt més enllà d'una feina, una família itinerant que ha fet pinya a dalt i a baix dels escenaris. Poques paraules s'hi repeteixen tant, i tan sincerament, com "família". Actors, vestuaristes, attrezzistes i escenògrafs, maquilladors, teatrers en general i sempre Jordi Milán, el director, "pare, mare, padrí i padrina" de la companyia, retraten, en aquest documental, el que ha estat viure aquesta aventura irrepetible des de dins. Una aventura encara vigent, que reneix una vegada i una altra de les cendres de cada èxit aclaparador i que -tot i que semblava insuperable- ara, de nou en cartell, torna a entusiasmar el públic amb "Adeu Arturo". Jordi Milán, "director, pare, mare, padrí i padrina" de La Cubana (Documental "Més enllà de La Cubana") "Més enllà de La Cubana", de Jordi Call, repassa 42 anys d'història d'un fenomen irrepetible i estimadíssim, que necessitava amb urgència una biografia com cal. I ja la tenen: aquest documental, una història coral feta amb les mil històries de la gent de la companyia, ens porta dels primers espectacles de carrer -fets amb una sabata i una espardenya- a les estrenes multitudinàries, de factura complicadíssima i amb centenars de milers d'espectadors a què La Cubana ens té acostumats avui. I ens enamora de nou, un cop més, veient allò que feien -i que fan- i sentint-los com ho expliquen. Setze de les 172 persones que han format part de La Cubana al llarg de la seva història parlen en aquest documental del que ha estat viure no del teatre ni pel teatre, sinó dins del teatre, fent teatre de la vida personal i col·lectiva. "Qui pot passar sense cobrar aquesta setmana?" era, al principi, una pregunta habitual. La Vicky Plana, fundadora de la companyia, recorda quan "portar els comptes de la companyia" -perquè tothom hi feia de tot- era "administrar la misèria". Històries de quan s'hi deixaven la pell, quan un grapat de bojos pel teatre van deixar les seves vides normals i es van llançar al carrer, en espectacles insòlits, inesperats i al·lucinants que deixaven el públic en estat de xoc. L'espectacle "Cómeme el coco, negro" de La Cubana va rebre molts guardons, entre els quals destaca el Premi Nacional de Teatre i Dansa, de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, el 1989 (Documental "Més enllà de La Cubana") Cap dels seus espectacles ha perdut, dècades després, el poder fascinant de fer-nos riure. De fer-nos riure de nosaltres mateixos, en realitat, perquè darrere el que sembla improvisació hi ha una finíssima observació de la realitat, passada per un sentit de l'humor desbordant. El gag de la senyora de Sant Pere Mulanta atrapada en un aparador, el "ya somos ricos", o aquell en què es convertien en venedors de mercat, amb una barreja tremenda de tendresa, sàtira i provocació, conserven encara avui tota la seva frescor i la seva potència. "Ningú pensava que féssim teatre", recorden actors i actrius, i com van aprendre a aguantar-se el riure, a passar vergonya i a resistir amb un somriure els embats i respostes desconcertades del públic. "Sense el carrer no existiria La Cubana", insisteixen, i encara avui entrar i sortir d'un espectacle de la companyia conserva, per al públic, un ingredient d'aventura, perquè els seus espectacles comencen i acaben al carrer. Interpel·lant el públic, rient-se'n, enredant-lo, convertint-lo també en actor i convidant-lo a participar en el joc: podien fer ploure i confinar els espectadors, convidar-los a un casament, fer-los presenciar disputes aparentment íntimes de la companyia, disfressar-los o transportar-los, durant una estona, a una realitat paral·lela. I sempre provocant la identificació del públic amb allò que veu -el "podria ser jo"- i jugant, més que amb l'acudit, amb la situació. "Més enllà de La Cubana" ens ho demostra, i es recrea en les cares encara trasbalsades del públic a la sortida, la confusió i l'alegria d'haver viscut situacions irrepetibles. "Per a La Cubana no hi havia impossibles", tot i que formar-ne part, reconeixen, podia ser esgotador. Santi Millán: "Hi ha un vincle que no es trenca ni es trencarà mai, som una família" (Documental "Més enllà de La Cubana") "Quan un espectador porta els seus fills a veure'ns i ens explica que va ser amb La Cubana, dècades ençà, que va entrar per primer cop en un teatre, com no hem d'emocionar-nos?", diu Jordi Milán. La Cubana no ha estat només escola d'actors -tot i que no els agrada dir-ho-, sinó també escola de públic. Teatre popular de veritat, amb títols ja mítics com "Cómeme el coco, negro" o "Cegada d'amor", que van estar anys en cartell -arreu del món- i van ser èxits irrepetibles, i als quals el documental dedica una atenció especial sense oblidar "Campanades de boda", "Una nit d'òpera", "Gente bien" o aquesta última "Adeu Arturo", entre d'altres. Mercè Comes: "Em vaig adonar que fent de Teresina era igual que la meva mare" (Documental "Més enllà de La Cubana") I sèries de televisió, com "Les Teresines", que amb només 13 capítols han esdevingut un fenomen de culte. No és estrany que ser de La Cubana, com veure els seus espectacles, sigui una experiència addictiva. "Totes les famílies tenen una Teresina, dones fabuloses i també eixerides, llestes, negociants, malpensades, xafarderes", un exercici d'observació de la realitat, gairebé antropològic però ple de tendresa, enormement intel·ligent, que ha donat nom a tot un arquetip social. "Més enllà de La Cubana" recorda el procés de creació d'aquesta meravella, i d'altres com el xou "Per Cap d'Any TV3 no fa res", una inoblidable experiència televisiva i, probablement, un dels espectacles de Cap d'Any més originals i divertits de la televisió mundial. Jordi Milán, Vicky Plana, Josep Maria Perea, Jaume Baucis, Anna Barrachina, Meritxell Huertas, Joan Alonso, Josep Castells, Teresa Icart, Xavi Tena, Cristina López Egea, Mont Plans, Mercè Comes, Santi Millan, José Corbacho i Montse Amat han estat els "cubans" escollits per explicar -entre rialles i llàgrimes- les seves històries de La Cubana, que són alhora personals i professionals, tenyides d'emoció. Fins avui, 172 persones han format part d'aquesta companyia, la història de la qual ha estat un gegantí homenatge al teatre. La "nena prodigi" Estrellita Verdiales, interpretada per Anna Barrachina, protagonitzava "Cegada de amor", Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya el 1995 (Documental "Més enllà de La Cubana") Com recorda Anna Barrachina, citant Genís Hernández, La Cubana ha estat "un conglomerat de satisfaccions múltiples". Cal observar els seus protagonistes veient-se ells mateixos a l'escenari, incrèduls i emocionats, recordant aquells que ja no hi són, com la inoblidable Carme Montornés. Tot i que molts dels membres de la família n'han marxat, al llarg dels anys, buscant altres horitzons professionals, La Cubana "ha creat entre nosaltres un vincle que no es desfarà mai", com diu Santi Millan. "Més enllà de La Cubana" ens ajuda a entendre el perquè d'aquest vincle i, sobretot, per què també el públic sent avui la companyia com part de la seva pròpia família. Fitxa tècnica Direcció: Jordi Call Guió: Jordi Call, Francesca Masclans, Ignasi Duarte Realització: Marc González Producció: Francesc Escribano Direcció executiva TVC: Montse Armengou Martín Producció executiva TVC: Sílvia Pairó Vila Direcció de fotografia: Marc González Muntatge: Carlos Prieto Direcció de producció: Lucia Sances Grafisme: Escola 2022 "Més enllà de La Cubana" és una producció de Televisió de Catalunya produïda per Minoria Absoluta. &#128242; #LaCubanaTV3