En Joan Petit no ballava ni amb el dit ni amb el peu: el torturaven

La cançó popular d'"En Joan petit quan balla" sembla molt innocent. I en això s'ha transformat, en una cançó infantil per jugar amb la canalla. Però l'origen d'innocent no en té res. En realitat, la cançó està inspirada en una tortura macabra que va patir un pagès occità, de nom Jan Petit, durant la primera meitat del Segle XVII. El lingüista i expert en paremiologia Víctor Pàmies n'ha explicat l'origen a "La tarda de Catalunya Ràdio": "Ens hem de remuntar a les revoltes agràries franceses de la primera meitat del segle XVII. Segons conta la llegenda, Jan Petit, un pagès occità, capitanejà la revolta que s'originà a Vilafranca de Roergue, ciutat situada a l'antic comtat de Roergue, Occitània. Petit és un cognom molt habitual a Occitània. Després, va ser capturat i torturat fins a la mort." La versió popular sosté que la tortura que se li va aplicar va ser l'anomenada "tortura de la roda". En què consistia? A grans trets, la roda consistia a lligar el condemnat a un banc o una creu per poder accedir amb facilitat a tot el seu cos, ja que el botxí anava colpejant-li diferents parts del cos amb la intenció de trencar tots els ossos al reu. Il·lustració de la tortura de la roda Era important que el torturat no morís d'hemorràgia interna per dilatar en el temps el suplici: "Un cop dislocades totes les extremitats, el condemnat era lligat en una roda de manera que els turmells toquessin el cap i es clavava la roda a terra, a la vista de tothom, a mode d'exemple. Es deixava morir el presoner, que tenia dolors inimaginables abans que la mort arribés, una espera que podia durar hores o dies." De la tortura al ball popular Segons Pàmies, en una època una mica més recent, fa un o dos segles, i "probablement amb poca consciència de quin era l'origen", la llegenda es transforma en una cançó de joves que es mostren, atenció, amb l'objectiu de lligar: "Es transforma en un ball d'exhibicionisme: es fa una rotllana en la qual el líder se situa al mig i va denominant parts del cos que enumera en un ordre cada vegada diferent, res d'un ordre tancat i especificat com en un cançoner. Cada part, durant el ball, ha de tocar a terra. Per tant, l'exercici físic és d'una gran potència." "El jove que s'equivocava quedava eliminat i, per tant, es demostrava qui tenia la resistència física i mental, control del cos i de la ment, més ben exercitats." Lletra de la cançó d'"En Joan petit quan balla" L'origen dels refranys Pàmies acaba de publicar "101 dites il·lustrades per a tothom", un recull molt ampli publicat per Cossetània Edicions escrit juntament amb Joan Antoja i Anna Maria Matas. I sempre és interessant saber d'on provenen expressions populars que continuen convivint en el nostre vocabulari. Pàmies ens ha posat llum a la foscor amb alguns exemples: 1. El més calent és a l'aigüera D'una feina o assumpte que ja hauria d'estar força avançat, encara no hi ha res de fet. Una aigüera és una pica per rentar els plats i també una claveguera. Aquesta frase la feien servir les mestresses de casa per dir, als homes que arribaven afamats o als parents i amics barruts que es presentaven sense avisar amb la pretensió de fer un àpat, que del menjar encara n'hi havia per a estona i que no hi havia res a punt. Aigüera antiga sota una balma (G.L.) 2. Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes Referit a algú que fingeix no interessar-se per una cosa, quan en realitat no la pot obtenir. "Té l'origen en una faula d'Isop, posteriorment recollida per Lafontaine, en què una guineu famolenca no podia abastar unes apetitoses figues que penjaven de l'arbre, perquè eren massa altes i ni saltant hi arribava." "Veient que eren fora del seu abast i que no les podria menjar, s'hagué de consolar dient que encara no eren prou madures per ser menjades. Segons les fonts, tant es refereixen a raïms d'una parra com a figues d'una figuera." Una guineu que no ho veu clar (CCMA) 3. Tenir la màniga ampla Es refereix al fet de ser molt tolerant i transigent; al fet de ser indulgent amb les pròpies faltes i les dels altres. "La frase feta fa al·lusió als frares, que eren menys exigents que els capellans a l'hora d'absoldre els pecats i dictar penitències. Es deia que per les mànigues amples dels hàbits dels frares hi passaven més coses que no pas per l'estreta màniga de les sotanes." "Les mànigues també han estat una part de la indumentària que permet l'engany o l'ocultació i, potser per això, els bons mags mostren les mànigues per ensenyar que no hi tenen res amagat abans de fer els seus trucs de mans." Una màniga ben ampla d'un frare 4. Perdre el fil Es fa servir per dir que s'ha deixat de seguir el sentit d'un discurs o d'un argument. "Mostra el sentit d'haver interromput un encadenament d'idees, recollit en la imatge d'un cabdell de fil, fet que ens lliga amb la nostra tradició tèxtil. L'expressió té l'origen, un cop més, en la mitologia de l'antiga Grècia." "En aquest cas és una al·lusió al fil que Ariadna va donar a Teseu perquè, un cop hagués matat el minotaure, pogués trobar la sortida del laberint de Creta i eixir-ne sa i estalvi." Il·lustració del fil d'Ariadna 5. Haver-n'hi per llogar-hi cadires Es diu per referir-se a alguna cosa extraordinària, molt curiosa, increïble, que és motiu d'entreteniment i diversió. "Joan Amades explica que era un costum barceloní que, a l'acabament dels antics pregons que es feien per anunciar cavalcades i altres actes de gran solemnitat, el pregoner digués: «S'hi llogaran cadires», com a reclam de comoditat. I, efectivament, per donar facilitat per poder-ne gaudir, es posaven cadires al llarg de l'itinerari d'aquests actes que es llogaven per un preu."

En Joan Petit no ballava ni amb el dit ni amb el peu: el torturaven

"Perdre el fil", "Tenir màniga ampla"... D'on venen aquestes frases fetes? Repassem l'origen de refranys i cançons populars amb l'expert Víctor Pàmies