Dobles parelles, una mà guanyadora

ABBA és un acrònim format per les inicials dels quatre components del grup: Agnetha Bjorn Benny Anni-Frid Amb aquest senzill recurs es van assegurar sortir els primers per ordre alfabètic a totes les llistes, fet que demostra que eren llestos i llestes a parts iguals. A falta d'altres virtuts estrictament musicals, si d'alguna cosa anaven sobrats és d'olfacte comercial. Eren una autèntica màquina de fer diners i no es pot negar que sabien cantar. En temps anteriors a l'Auto-Tune ningú no els hauria perdonat desafinar. El grup suec va fer servir les inicials dels seus components per crear el seu nom: Agnetha, Björn, Benny i Anni-Frid, ABBA ("Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot") Bono, el líder d'U2, diu en un moment del documental que la música d'ABBA és pura alegria i que per això van triomfar. Resulta fascinant el contrast entre aquesta valoració i les declaracions del Bjorn en un altre moment, quan reivindica que els nòrdics tenen un sentit especial de la tristesa: "Està molt bé estar trist", diu. Generar alegria des de la tristesa, una actitud que penso posar en pràctica tant com pugui. El rei suec de la tristesa no és cap altre que el director de cinema Ingmar Bergman i, sens dubte, va influir els seus compatriotes quan van utilitzar en el clip promocional de "Mamma Mia" un pla molt concret i de clara inspiració bergmaniana: mig rostre femení de perfil tapa la meitat d'un altre frontal (podeu veure la imatge aquí). El fet que en aquells anys aquest tipus de pla no fos gens habitual, i que el grup i el cineasta compartien país d'origen, fa pensar que no va ser cap casualitat. No estaria de més saber què li devia passar pel cap al mestre del silenci quan va veure el seu invent al servei d'una banda que esdevindria la reina de tots els karaokes. Fragment del videoclip de "Mamma mia", d'ABBA, "de clara inspiració bergmaniana" segons Jacob Peña, en referència a la pel·lícula "El silenci" (1963), d'Ingmar Bergman ("Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot") Recordo que fa anys vaig assistir al funeral d'un tiet amb qui tenia un lligam especial, ell m'havia ensenyat a nedar quan jo no tenia més de set o vuit anys. Algú va tenir la brillant idea de demanar als músics que toquessin "Chiquitita", i no dubto que a qui ho va fer li portava records de bons moments passats al seu costat mentre l'escoltaven. He de reconèixer que sentir el violí interpretant les melodies vocals i el teclat elèctric reproduint els arpegis que en la versió original feia el Benny al piano, em va commoure més del que mai hauria imaginat. Certament el context ho és tot i el moment tenia una càrrega emocional intensa, però aquella música sense la lletra i despullada dels arranjaments que l'havien convertit en un hit mundial deixava la nuesa de la composició al descobert i, creieu-me, brillava amb una llum diferent. Fragment del videoclip de "Mamma mia", d'ABBA. Qui no ha ballat mai aquesta cançó? ("Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot") Cal dir que molts dels que abans es feien els estirats, ara ballen posseïts pel ritme de "Dancing Queen" o "Mamma Mia" en festes que assumeixen sense complexos la seva condició deliberadament petarda. La pàtina kitsch que ha impregnat el fenomen ABBA amb el pas dels anys ha obrat el miracle. Els vestuaris d'escàndol inspirats en el glam i la llatinització d'alguns títols fan que allò que en els setanta era vist com l'Everest de les horterades ara delati els iniciats. Saber-se de memòria la tornada de "Mamma Mia" és la contrasenya que obre la porta d'entrada al club. "És normal que un grup de pop vulgui ser diferent i fer-se notar, i aquella roba ens semblava molt divertida, en aquella època. Res ens semblava massa exagerat.", Björn Ulvaeus ("Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot") "Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot" ("Abba forever: the winner takes it all") destapa també alguna anècdota poc coneguda. El Bjorn i l'Agnetha es van casar quan ja formaven part del grup, i el Benny i la Frida ho van fer pocs mesos després. El Bjorn tenia una casa que compartia amb la seva parella en una petita illa de l'arxipèlag suec, on acostumaven a retirar-se per compondre. Tres anys més tard també el Benny i la Frida se'n van comprar una a la mateixa illa. El divorci també va arribar amb poc temps de diferència entre una parella i l'altra. Endevineu qui va ser primer? Bingo! El Bjorn i l'Agnetha també es van avançar en això. Igual que si el grup el formessin dues parelles de bessons i bessones, sempre eren els mateixos els que obrien camí. És habitual que en els documentals musicals hi hagi moltes entrevistes i poca música, però "Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot" és un documental amb molta música. "Chiquitita", "Knowing Me, Knowing You" o "Fernando" desfilen per les nostres orelles deixant-nos sentir allò de què ens estan parlant els protagonistes. Una sèrie d'entrevistes fetes al llarg del temps van revelant diferents aspectes de la seva música i de les complexes relacions que mantenien en funció del moment en què parlen, i descobreixen també els secrets i els trucs d'estudi que van ajudar a crear el so ABBA. Amb tota aquesta informació al descobert em venen ganes de tornar a muntar un grup. Es dirà ZYZY. No té la gràcia de ser un palíndrom, una paraula capicua com ABBA, però a banda de la coincidència fonètica amb la famosa emperadriu vienesa, sortirà l'últim a tots els llistats alfabètics. Tot el regne animal i la resta de la humanitat agrairan que no sigui la primera opció en les recerques i estalviar-se així sentir-me cantar. Això meu no ho arregla ni l'Auto-Tune.