Buñuel, Betriu, Berlanga, De la Iglesia i, ara, Hasél

La setmana passada moria Antonio Giménez-Rico, un de tants directors del cinema espanyol i català que van patir la censura a les pel·lícules que feien, o que no arribarien mai a fer per culpa de la permanent "cacera de bruixes" durant el franquisme i, també, postfranquisme. Pel·lícules seves que no us diran res com "El hueso" i "El Cronicón" -molt divertides- van ser mutilades sense pietat per la sàtira que feien de la història d'Espanya i els mites intocables de l'"imperi caudillista". Remenant antics "Fotogramas" en trobaríeu d'anècdotes! Inacabables! I a les pàgines dels articulistes, o dels lectors anònims que es comunicaven a través de la secció de "Mr. Belvedere", trobaríeu un autèntic moviment civil de protesta, fins i tot de revolta. En aquells anys 60, primers dels setanta, la unitat del món del cinema progressista i de totes les altres manifestacions artístiques perseguides era total i decidida. Defensant els seus drets, la gent se la jugava i molt. Molt més que ara, ja us ho diré. I és que el setge contra la llibertat d'expressió era un dels 10 manaments bàsics d'aquell estat repressor; el món del cinema en va ser víctima predilecta. Censura de guions, vigilància als rodatges, més censura a les pel·lícules un cop acabades, retallades, remuntades, anatemitzades, condemnades, prohibides, sacrificades econòmicament, amagades I el que és pitjor, l'autocensura permanent de la por, per la convicció que certs projectes no serien admesos per experiències anteriors, per recomanació dels productors, per les campanyes ideològiques feixistes. Per la censura indirecta, també i sovint, de distribuïdors, d'empresaris de les cadenes de televisió després, i de l'Església Catòlica sempre, amb la seva determinació d'assenyalar i avergonyir els títols en què, havent passat el tràmit oficial, encara els semblaven un perill per a la moral. El complot polític, eclesiàstic i del món empresarial que acatava el franquisme sempre va considerar el cinema, la cançó, el còmic, la literatura, el pensament, el periodisme dubtós, el teatre o, molt especialment, tot el que es relacionés amb la catalanitat no pintoresca, unes amenaces permanents, sospitoses per sistema, i tot conxorxat, a més a més. Ens ho vam creure, després de la mort de Franco, que les llibertats havien arribat, i durant un grapat curt d'anys així ho semblava. Però ben aviat, els observadors més atents van capturar l'alè de la bèstia que mai havia tancat del tot els ulls. Recordo un moment revelador: una portada, no sé si de "Cambio 16" o de quina altra publicació, on després del viatge propagandístic dels reis d'Espanya als Estats Units i ser rebuts per un dels presidents, van imaginar Joan Carles de Borbó vestit de Fred Astaire, ballant un claqué sobre el mapa de Nord-amèrica. Res més. Va ser un escàndol. Es va considerar una falta de respecte, un atac a la monarquia, un insult: s'havien sobrepassat els límits de la llibertat d'expressió. Aquells límits que tant preocupen, perquè sempre tenim els que no la volen de debò, la llibertat d'expressió, tractant d'instaurar categories de límits per permetre's un marge de maniobra segur i subjectiu quan el que sigui els sembli un perill. És on som ara, quan Espanya es despulla dia rere dia, demostrant que el postfranquisme, com la vella Hydra de vuit caps, sempre es retroalimenta, i mai ha mort ni vol morir. És de justícia dir que la justícia s'encarrega de gust de ser el braç llarg de tot plegat, amb la commiseració dels polítics acollonits i l'estímul dels altres poders fàctics, començant per la mateixa monarquia, que segueix ballant el claqué sobre tots nosaltres. De manera que, ara, vull recordar tots aquells directors i directores i gent del cinema que es van haver d'exiliar acabada la guerra, i els que van patir presó, càstigs, ruïna, oprobi i censura des de llavors, perquè s'ho mirin des d'aquestes línies i comprovin que els homes som els animals que ensopeguem moltes vegades amb la mateixa pedra. El dia de l'empresonament de Hasél vull seure al seu costat Giménez-Rico, Buñuel, Antoni Ribas, Berlanga i Azcona, Pérez-Dolz i Bardem; Fernán Gómez i Antoni Padrós, Saura i Forqué, Carles Mira, José Ramón Larraz, Josep M. Forn, Llorenç Llobet-Gràcia, Antonio Isasi, Miquel Iglesias, Joaquim Jordà, Patino, Portabella, Armiñán, Jacinto Esteva, Carles Duran, Lluís Josep Comerón, Olea, Borau, Chávarri i Camino, Julio Coll i els germans Balcázar, Jesús Franco, Pilar Miró, Eloy de la Iglesia, Nunes, Jordi Grau, Rovira-Beleta, Iquino, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda, Francesc Betriu, Jordi Feliu i tants altres. Men deixo molts. Estic improvisant. Tots molt diferents, tots més o menys represaliats. Tots sabrien i saben a què ens estem exposant ara mateix si consentim, ens posem de perfil, fem veure que no ens correspon i esperem que els polítics ho resolguin. Hi hauria d'haver una reacció fulminant, unànime, urgent, rabiosa, segura i de risc si convé, la mateixa quan tots ells i elles se la van jugar per nosaltres i el futur. Per tothom i pels drets de les persones. Per no ser còmplices del rei com balla i la injustíssima justícia. I perquè ja n'hi ha prou d'anar perdent llençols a cada bugada. No hem de desaprofitar ni un carrer, ni un altaveu, ni podem protestar un dia i l'endemà fer com si ja no anés amb nosaltres. Per tot el món de la creació, per tot el món del lliure pensament, per tot els drets a què tenim dret, per la responsabilitat, la vergonya aliena i les pancartes despenjades! I perquè volem recuperar ser protagonistes de les nostres vides, diguem prou i fem que el prou sigui ben real!

Buñuel, Betriu, Berlanga, De la Iglesia i, ara, Hasél

Grans noms del cinema van patir la censura de la dictadura i del postfranquisme, i la detenció de Hasél demostra que la seva ombra encara és allargada