"Amb 'Em dic Violeta' hem après la lliçó més important de les nostres vides"

Com a directors, hem constatat que la societat ha pres la iniciativa. Fins no fa gaire, no es parlava de nens i nenes transgènere i, gràcies a les reivindicacions de les seves famílies, han començat a fer-se més visibles. Quan ens vam interessar per aquest tema, ho desconeixíem tot i era precisament aquest desconeixement el que ens atreia. Abans que res, volíem comprendre la realitat de les persones transgènere, com se senten en una societat que no està acostumada a distingir entre identitat sexual i de gènere. I, en segon lloc, volíem que el retrat d'una menor trans servís de guia a famílies que necessiten un punt de referència inicial, igual que ho va necessitar la família de la Violeta. Violeta amb la seva mare, Franceska Després de gravar durant més d'un any amb ella, i després d'haver entrevistat altres transsexuals més grans que ella, hem après diverses coses. La primera, i més important, es que el cos no determina el gènere: hi ha nenes amb penis i nens amb vulva. El que es determinant es el sexe sentit. També hem pogut constatar els afronts diaris amb què han de conviure, des dels més lleus, com no poder anar al lavabo que et pertocaria, fins als més greus, com el "bullying" o la discriminació laboral. Perquè ser un nen o una nena transgènere fa les coses més difícils des de ben petits. Per això, admirem el coratge i la determinació que posen en tot allò que fan. La Violeta només tenia 11 anys quan vam fer el documental, però havia madurat més de pressa del que li corresponia i aquest mateix desafiament ha fet d'ella una nena forta, que té empatia amb els problemes dels altres. Durant el rodatge, es va presentar a les eleccions per ser delegada de classe i va guanyar- perquè, com ens va explicar ella mateixa, li agrada "intercedir en els problemes" dels seus companys i companyes. Ester, mare de l'Alan La història de la Violeta es, de moment, una història d'èxit en el seu trànsit de nen a nena, però hi ha hagut una altra història que ens ha marcat profundament. L'Ester i el Xavier van perdre l'Alan, un fill transsexual. L'Alan no va suportar el setge constant d'alguns companys de l'institut pel fet de ser diferent i es va suïcidar. Ara, l'Ester i el Xavier s'han convertit en un referent per als joves de la comunitat LGTBI de Rubí. Aquest esperit de comunitat, el vam viure en el rodatge de "Cumple-hormonas" de l'Iván, una seqüència que a priori havia de ser menor, però que va agafar un voltatge emocional que va acabar commovent-nos de manera molt intensa. Iván Si bé tenim dues famílies, la de la Violeta i la de l'Alan, que són el centre de gravetat del documental, els altres personatges ens permeten projectar-nos en el temps. L'Iván encarna les decisions que la Violeta haurà de prendre en el futur, mentre que la Carla ofereix el testimoni del que suposava ser transsexual en èpoques passades i fosques que esperem que no tornin mai més. Després de passar més d'un any molt a prop seu, hem après la lliçó més important de les nostres vides: meravella't amb la diversitat i respecta-la.